Qui és Bob Dylan? De quina galàxia ve? D’on brolla el seu talent inabastable i aquesta imatgeria poderosa? Potser es va empassar cent ancians quan era nen i mil nens sent ancià? Per què sempre està en camí però ningú no sap d’on ve ni a on va? Després de 39 discos d’estudi més uns altres 16 de preses alternatives, 600 cançons, desenes de recopilatoris, milers d’àlbums pirates i llibres, més de 3.000 concerts i una infinitat de documentals, anàlisis literàries saberudes, musicals i fins i tot esotèriques, la figura de Robert Allen Zimmerman –Duluth (Minnesota), 1941– continua sent un enigma indesxifrable per als mortals, tan propensos a classificar per entendre.
Lliurepensador esmunyedís, personalitat inabastable, artista de pells infinites, cada vegada que algú ha volgut col·locar-lo en algun lloc, ell ja estava en una altra banda. Des del seu debut discogràfic el 1962, no hi ha hagut dècada en què no l’hagin donat per acabat. Fent la contra al món i fins i tot a ell mateix, sempre ha ressorgit amb un disc rellevant sota el braç. L’últim, el monumental Rough and Rowdy Ways (2020), publicat en ple confinament dur, és un nou exemple de les seves mil vides. Mai un disc de rock no ha sonat tan savi ni tan profund, com una banda sonora de la fi del món. Un Dylan octogenari lúcid i en forma que acaba d’anunciar una gira mundial per al 2021-2024.
«Sóc un home de contradiccions, sóc un home de molts estats d’ànim, jo continc multituds», proclama, parafrasejant Walt Whitman, en el primer tall del seu últim àlbum. Rough and Rowdy Ways va sortir després de «Murder most foul», una cançó que representa bé l’extraordinària singularitat del personatge. En l’era de Twitter, de la urgència i de l’empetitiment textual, Dylan reapareix amb un recitat de 17 minuts sobre la història del segle XX des de l’assassinat de Kennedy. I és així com aconsegueix el que no va aconseguir amb «Like a rolling stone», «Blowin’ in the wind», «Hurricane» o «Knockin’ on heaven’s door»: el seu primer número u als Estats Units! No hi ha cap altre artista al món tan capaç d’anar tan a la contra i, tanmateix, encertar-la.
PUBLICITAT
El rock com a aventura palpitant
Sempre ha tingut aquesta habilitat, la d’endevinar el curs dels esdeveniments: va arribar a publicar Love & Theft el mateix dia que queien les Torres Bessones. Amb només 22 anys, quan va llançar cançons com «Master of war» o «A hard rain a-gonna fall», van començar a anomenar-lo profeta, messies, déu. «No sóc un fals profeta. Només vaig dir el que vaig dir», brama a «False prophet», blues aguerrit inclòs en el seu últim llançament discogràfic. A Dylan li ha costat tota la vida desvestir el sant que el món va dir que era. El que altres assenyalen com una tendència a tirar-se pedres a la teulada, per a ell és una croada en tota regla contra l’envaniment i la carrincloneria. El seu únic interès és treure discos sense tenir en compte les modes i tocar en aforaments mitjans en una Gira interminable que només la covid va aconseguir frenar momentàniament. Una frase promocional no va ser mai tan precisa: «Visquis on visquis, algun dia Dylan tocarà a la teva ciutat.» Dylan ha tocat en llocs tan fora del circuit com Lorca, Jerez, Mèrida, Benidorm, Cartagena, Palafrugell… Podia haver estat un artista de gires multitudinàries i aclamades en estadis cada quatre anys, com els Rolling Stones, però ell va triar un altre camí. Sense pantalles gegants, sense fotos ni rodes de premsa, sense repertoris repetitius. El rock com a aventura palpitant, no com a tron acomodatici.
Una frase promocional no va ser mai tan precisa: «Visquis on visquis, algun dia Dylan tocarà a la teva ciutat.»
En els primers anys 80, coincidint amb l’anomenada conversió al cristianisme, va oferir algunes pistes per entendre la seva lluita per despullar-se de la fama, encara que usés Jesucrist com a element de provocació: «Sempre he fet servir passatges bíblics, des del principi. Llavors m’aclamaven com a messies i jo sabia que no ho era. Ara m’he posat a predicar en els concerts i la gent protesta. Tampoc no ho entenc. Però no volíeu un messies? Ara ja és temps de passar a una altra cosa. Ni tan sols Jesucrist va predicar més de tres anys.» L’àlbum següent el va titular Infidels.
Cultura vastíssima
Tota la importància i la pompositat amb què se sol parlar de la seva obra no és per a ell més que la pobra vestidura oficial dels llocs comuns, justament on no se’l trobarà mai. Dylan es veu ell mateix com una antena on van a parar, ni ell sap com, llamps, trons, pluges i vents. «Jo rebo tot això i ho canto, però no ho he pogut millorar mai. En cançons com “It’s allright, ma (I’m only bleeding)” és com si les hagués escrit un fantasma. Et regala les cançons i desapareix. Tu no saps què signifiquen. Només que el fantasma em va triar per escriure-les.»
Potser el misteri de Dylan no és un altre que la seva vastíssima cultura. Quan aquell jove d’aparença desvalguda va baixar d’un tren a Nova York en el gèlid hivern del 1961, ja havia devorat poesia amb fruïció, tant com emissores de country i blues. «Llegia els poetes bàsics com altres llegeixen ara Stephen King. Allan Poe em deixava aclaparat. Lord Byron, John Keats, John Donne, Dylan Thomas… Amb Byron passa que ell segueix i segueix i tu no entens ni la meitat de les coses, però pots apreciar-ne el llenguatge. Això és el que intento jo, seguir el ritme del llenguatge. Vaig conèixer també la veritable naturalesa d’artistes com Robert Johnson, Charlie Patton, Blind Willie McTell, Hank Williams, Woody Guthrie, Jimmie Rodgers… Després, van arribar els poetes beat. No podies evitar entusiasmar-te davant la idea d’una poesia dita al carrer. Sempre hi havia un poeta als clubs i tu escoltaves els versos; Ginsberg i Corso, tipus amb molta influència, tant com Kerouac o Rimbaud. La cultura popular arriba a la fi amb molta rapidesa. La llencen a la tomba. Jo volia fer alguna cosa que perdurés com els quadres de Rembrandt.»
Dylan es veu ell mateix com una antena on van a parar, ni ell sap com, llamps, trons, pluges i vents.
Paral·lelament, la música folk anava teixint un vestit sonor que Dylan mai, ni en els seus exercicis més elèctrics i incendiaris de 1965-1966, no ha deixat de vestir. En una estranya entrevista a Los Angeles Times, Dylan en va donar algunes claus: «Les meves cançons estan basades en vells himnes protestants, o en cançons de la família Carter, o en variacions de l’esquema blues, o en velles balades irlandeses. Agafo una cançó i començo a tocar-la mentalment. És la meva manera de meditar. Hi ha un munt de gent que mira una esquerda de la paret, o compta ovelles, àngels o diners. Jo medito amb les cançons. I d’aquí n’acaba sortint alguna cosa. En aquest moment té un significat. Quan la gravo significa una altra cosa. I cada vegada que la toco significa una cosa diferent. Això és el que molta gent no entén. Si en directe toqués les cançons com en el disc deixarien de tenir significat. I no ho puc fer, perquè no toco per diners ni per vanitat, sinó per instint de supervivència.»
PUBLICITAT
Quinze minuts
No és senzill entendre Dylan. Tots els seus versos, les seves metàfores truncades, els seus girs de tafur, el seu argot, la seva mística, les seves fosques citacions, les seves picades d’ullet d’aparença naïf, el seu trapezisme existencial, poden haver estat escrits de debò o de broma, no hi ha manera de desxifrar-ho. John Lennon es meravellava amb «Subterranean homesick blues», li semblava una cançó tan captivadora que va passar anys preguntant-se si alguna vegada hi podria competir. En una trobada amb Leonard Cohen, Dylan li va preguntar quant de temps havia trigat a compondre «Hallelujah». «Vaig mentir –va revelar el canadenc–, li vaig dir dos anys, però en van ser tres o quatre. Després, li vaig preguntar quant va trigar ell a fer «I am I», i em va dir que quinze minuts, tot i que sens dubte mentia: segurament no n’havia trigat ni deu.»
El desaparegut George Harrison, potser una de les persones que l’han arribat a conèixer millor, va dir en una ocasió: «Bob és molt graciós. Molta gent se’l pren seriosament, però és tot un bufó.» La reflexió de Harrison ens condueix a una de les virtuts menys valorades de Dylan: l’humor. El que Dylan escriu li surt de l’ànima, per posar-li un nom, però la manera que té de riure’s de les seves ocurrències neutralitza qualsevol risc de presumptuositat. «I Déu li va dir a Abraham: ‘Mata un fill per mi’. I Aby diu: ‘Tio, em prens el pèl?’ I Déu: ‘No’. Aby: ‘Què?’ Déu: ‘Fes el que vulguis, Aby, però quan ens tornem a veure val més que fugis.’ I Aby diu: ‘On vols el sacrifici?’ Déu diu: ‘Allà, a la carretera 61’» (Highway 61 revisited, 1966).
Tan certa és la seva condició de viatger incansable i de solitari empedreït com el bon concepte que en tenen els seus fills, dones i néts.
El misteri de Dylan aconsegueix fites indesxifrables quan es tracta d’escodrinyar la seva vida personal. Tan certa és la seva condició de viatger incansable i de solitari empedreït –«em sento bé en els aparcaments buits»– com el bon concepte que en tenen els seus fills, dones i néts. Exercint d’avi protector, ha lligat recentment l’herència i el futur dels seus éssers estimats amb la venda de tot el seu catàleg discogràfic a Universal Music per 247 milions d’euros. Com bé va dir sobre aquest tema el seu apòstol sevillà Kiko Veneno: «247 milions, quin escàndol! I l’escàndol no és que sigui molta pasta per 60 anys de cançons, sinó molt poca, perquè aquests diners els cobra Messi cada temporada i mitja jugant a futbol.»
No miris enrere. Aquest ha estat i continua sent el seu lema. I si hi mires, que no sigui amb nostàlgia. «A mi m’agrada la cançó “A tale of two cities”, escrita fa més de cent anys. Això és nostàlgia? Aquest terme no és més que una altra manera d’intentar definir-me. La nostàlgia no atreu el públic. La gent que em ve a veure ara no sap res de “Like a rolling stone”. Si no fos pels joves, jo estaria en un cafè fent relacions públiques. Les meves cançons no tenen data. Canto i toco la guitarra, l’harmònica i el piano des dels 12 anys, i això és tot el que vull fer fins que em mori.»
Aquesta veu, aquesta guitarra, aquesta harmònica i aquest piano han il·luminat moltes obres mestres, encara que en aquest article només quedi espai per posar-ne deu d’imprescindibles: «The times they are a-changin’» (1964), «Highway 61 revisited» (1965), «Blonde on blonde» (1966), «Blood on the tracks» (1975), «Desire» (1976), «Street legal» (1978), «Oh mercy» (1989), «Time out of mind» (1997), «Modern times» (2006) i «Rough and rowdy ways» (2020). Presteu atenció a les paraules que canta i entendreu per què va rebre el Nobel de Literatura el 2016, malgrat el cabreig dels literats avorrits, els que desconeixen l’origen de la matèria: abans que hi hagués els llibres, les històries i els poemes eren cantats d’ací d’allà per bards i joglars. Això és el que és Bob Dylan, potser l’últim bard sobre la castigada faç de la Terra.
