Keir Starmer es va casar ben entrats els quaranta, es va ficar en política quan ja n’havia fet cinquanta, i va tenir dos fills quan ja era el que se solia considerar un home dret i fet. Li agrada fer les coses sense pressa, al seu ritme. Un home que arriba, encara que no necessàriament amb puntualitat suïssa. Tot apunta que arribarà també al número 10 de Downing Street el proper 4 de juliol. La qüestió és si arribarà o no a temps en un Regne Unit esgotat després de catorze anys d’austeritat i caos conservadors.

El pròxim primer ministre britànic (tret que en els mesos que venen es produeixi un gir polític difícil de preveure) és un enigma. Les seves polítiques s’acosten al centreesquerra moderat, en la línia de Tony Blair, però no se sap si són genuïnes o una simple opció estratègica per arribar al poder.

Qui és l’autèntic Keir Starmer? El jovenet que col·laborava per a una publicació radical anomenada Socialist alternatives i citava de memòria Bakunin, Lenin i Marx? L’advocat que va combatre la pena de mort a Uganda i altres països de la Commonwealth, va representar els miners en vaga, va pledejar contra grans multinacionals per violar les normatives mediambientals i va assessorar les prostitutes que treballaven al pis de sota del que ell compartia amb altres estudiants? El polític que va servir sota el lideratge de Jeremy Corbyn i va assumir sense problemes la seva agenda de nacionalitzacions i pujades redistributives d’impostos? O l’actual, que ha fet neteja i ha expulsat del Labour el seu antic cap, mentre obre els braços a personatges ultraconservadors com la diputada trànsfuga per Dover, Natalie Elphicke, de qui els comentaristes diuen que a la dreta només hi té Genghis Khan?

En l’àmbit personal passa una cosa semblant, i el mateix Starmer no dona crèdit quan és titllat de tipus insuls i avorrit, seriós fins a la medul·la, que la veritat és la imatge que dona. Ell es veu a si mateix com una persona molt més amena i interessant, gregària, divertida, seguidor acèrrim de l’Arsenal, que adora les sonates per a piano de Beethoven, admira Daniel Barenboim (de jove va anar a la mateixa classe que el famós DJ i productor musical Fatboy Slim, i va tocar amb ell la flauta i el violí), i és perfectament capaç de cantar i ballar en una festa.

 

Progre calculador

Els conservadors el caricaturitzen com el prototip de les elits metropolitanes intel·lectuals dels barris pijos de Londres, un progre calculador de xampany i canapès de salmó fumat. Els seus amics el defineixen, en canvi, amb adjectius afalagadors com modest, autèntic, íntegre, decent i honrat. No obstant això, la número dos del Labour, Angela Rayner, diu que no estaria al capdavant de la seva llista de convidats en una festa de karaoke, i no ho deu dir perquè sí…

Si alguna cosa defineix Starmer és el pragmatisme, i el convenciment que res no és tan terrible com es pinta i qualsevol obstacle es pot superar, que és el que va aprendre de la seva mare Josephine, afligida d’una malaltia degenerativa que la tenia prostrada en una cadira de rodes, que va tenir quatre fills (Keir n’és el segon) quan els metges li van dir que era impossible, que va tirar endavant una família malgrat llargues temporades a l’hospital, va viure molt més del que se suposava i quan li preguntaven com estava, malgrat els dolors terribles, sempre responia: «Molt bé, gràcies, i vostè?».

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

La seva mare va fer el que havia de fer, i ell fa el mateix en política, a la qual va arribar de rebot, després d’acabar el cicle com a fiscal general del regne i de ser nomenat Sir (un títol que no li agrada i que no utilitza mai), perquè el seu amic i exlíder laborista Ed Miliband hi va insistir i li va servir en safata l’escó als Comuns pel barri londinenc de Holborn i Saint Pancras, que encara ocupa.

Si avui cal demanar (com va fer de jove) l’abolició de la monarquia i demà jurar lleialtat al rei, doncs es fa, coses més estranyes s’han vist.

Si avui cal dir blanc i demà negre, doncs que així sigui. Si avui cal fer costat a Corbyn (l’anterior líder del Labour, d’extrema esquerra) i demà defenestrar-lo, doncs endavant. Si avui s’ha de prometre les nacionalitzacions dels ferrocarrils i de les empreses elèctriques, de gas i aigua, pujades d’impostos als rics, la supressió de les matrícules universitàries i la inversió de 35.000 milions d’euros en un pla d’energia verda, i demà cal desdir-se’n, doncs què hi farem. Si avui cal demanar (com va fer de jove) l’abolició de la monarquia i demà jurar lleialtat al rei, doncs es fa, coses més estranyes s’han vist. Si avui cal condemnar el Brexit i demanar un nou referèndum, i demà negar-se a considerar fins i tot el retorn al mercat únic, així és la vida. I si a algú li molesta, que s’aguanti.

 

Ideologia massa incoherent

El líder laborista actual és considerat un hereu de Blair per aquest pragmatisme, tot i que no té el carisma de Tony. El «blairisme» existeix, però l’«starmerisme», no. Seria una ideologia massa incoherent, un batibull d’idees i projectes que es descarten amb la mateixa facilitat amb què neixen, amb la condició d’evitar les crítiques de la poderosa premsa de dretes i no oferir als conservadors cap flanc pel qual puguin atacar.

El que sí que és Starmer és un estrateg, amb un pla molt detallat per recuperar els vots de les classes obreres antiimmigració i euroescèptiques del nord postindustrial d’Anglaterra (l’anomenada «muralla roja») que li va robar Boris Johnson el 2019, i necessita recuperar per guanyar les eleccions. Per això diu que respectarà el resultat del referèndum i no tocarà el Brexit, encara que a l’hora de la veritat ja es veurà què passa (probablement un alineament regulador progressiu amb Brussel·les per llimar asprors i facilitar el comerç). Tant en aquest assumpte com en d’altres, gairebé ningú no sap quines són les seves intencions a mitjà termini. Potser ni tan sols ell mateix.

De cara a les eleccions generals, l’única cosa que li importa és guanyar-les, encara que sigui amb un programa obtús, que és l’equivalent polític d’un ‘catenaccio’.

El probable futur inquilí del 10 de Downing Street (encara que és possible que es quedi a viure a la seva casa actual del barri de Kentisk Town) és un perfeccionista. Va deixar la flauta, malgrat que tenia dots considerables, perquè no tenia temps d’assajar per ser el millor. I com a advocat defensor, quan va començar la carrera, es passava des de les set del matí fins a les deu de la nit al despatx preparant els casos. No suporta que perdi l’Arsenal, i menys encara ell mateix. Quan Boris Johnson li va arrabassar l’escó per Hartlepool, un bastió laborista tradicional, va estar a punt de presentar la dimissió com a líder. De cara a les eleccions generals, l’única cosa que li importa és guanyar-les, encara que sigui amb un programa obtús, que no genera cap mena d’entusiasme, irrita l’esquerra, i és l’equivalent polític d’un catenaccio (la tàctica ultradefensiva dels equips italians de futbol en els anys vuitanta). Després, ja es veurà.

 

Metòdic i persistent

Si es confirma la seva arribada al poder, Starmer serà segurament el primer ministre més apolític de la història de la nació. Tony Blair deia que abraçaria qualsevol pla que resolgués els problemes, però era un home molt ideològic, encara que la seva ideologia fos el centre. El líder laborista actual no ho és, com ho demostren les seves sacsejades (tret que tot sigui una màscara per arribar a Downing Street, com temen els conservadors, i una vegada allí ressorgeixi el marxista de la seva joventut i apugi impostos a preu fet, però no sembla probable). És metòdic, persistent, despietat quan s’ho proposa, com ho ha demostrat en aparcar Corbyn i Diane Abbot, una altra figura icònica de l’esquerra del Partit, capaç de separar en compartiments estancs la seva vida pública de la familiar. Abans de casar-se amb Victoria el 2007 (són pares de dos fills) havia festejat seriosament amb tres noies, totes advocades.

Del Labour es diu que és el braç polític de la classe obrera britànica, però el que abans s’anomenava classe obrera ja no existeix, i els antics treballadors de les fàbriques tèxtils de Manchester i dels molls de Liverpool són ara mestres, infermeres, telefonistes de call centers, netejadores d’oficines, conductors d’Uber, repartidors de menjar amb drets laborals precaris… El perfil del votant laborista de base ha canviat, i troba suport en estudiants, intel·lectuals i professionals liberals, mentre els nacionalistes socialment conservadors de llei i ordre van estar a favor del Brexit i es van passar a Boris Johnson pel rebuig a la immigració. Recuperar-los és un dels objectius de Starmer i la clau d’una majoria absoluta potencial.

Vol recuperar els vots de les classes obreres antiimmigració i euroescèptiques del nord postindustrial que li va robar Boris Johnson el 2019.

En qualsevol cas el favorit per guanyar les pròximes eleccions britàniques presumeix de venir d’una família de classe obrera, encara que la seva era més aviat de classe mitjana amb problemes econòmics i una mica disfuncional. Va créixer en un suburbi de Surrey sense cap encant especial, amb una mare malalta i un pare que primer treballava en una fàbrica d’eines i després va establir-ne una de pròpia. Però pel que sembla no donava prou per pintar les parets de casa, cada vegada més escrostonades, reparar les goteres o canviar el vidre d’una finestra que es va trencar d’un cop de pilota, i es va passar mesos sense ser reemplaçat.

 

Madurar per força

El segon dels quatre fills de Jo i Rodney va ser batejat amb el nom de Keir en honor a un dels pares fundadors del Labour, i amb això està tot dit sobre les idees polítiques dels Starmer, que detestaven Margaret Thatcher. El patriarca era un tipus estrany, barbut, amb un aspecte de prospector d’or a l’Oest americà del segle XIX, que prohibia veure la televisió a casa, a la ràdio només posava emissores de música clàssica, i sopava sol llegint el diari.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

A l’escola, per no haver de comentar uns programes televisius que no veia, Keir es va dedicar a jugar al futbol, i encara avui ho fa en partits de vuit contra vuit en els quals és tan competitiu com en la política, i fa gala d’un peu esquerre excel·lent. Però la seva missió principal era protegir el seu germà petit, Nick –que tenia problemes d’aprenentatge–, de les burles dels companys. Des de molt petit va detestar els abusos i les injustícies, i va haver de madurar per força.

Starmer ho tenia tot previst per portar la seva mare en cadira de rodes al Palau de Westminster perquè presenciés el seu jurament com a diputat a la Cambra dels Comuns, però la seva salut es va deteriorar de sobte i va morir just abans de l’esdeveniment. Si d’alguna cosa es penedeix Starmer, és d’haver trencat pràcticament la relació amb el seu pare i no haver-se’n acomiadat amb una abraçada quan s’aproximava el final. Més tard, fent neteja de casa, va trobar àlbums en què el seu progenitor havia guardat retalls de premsa sobre la seva gestió com a fiscal general, els seus assoliments i l’avanç de la seva carrera. Però ho va descobrir massa tard, igual que es va casar tard i va entrar tard a la política.

A Downing Street, si es confirma el canvi de cicle a la Gran Bretanya, hi arribarà després de catorze anys de mandat conservador, marcats per l’austeritat, la corrupció, el Brexit, el caos de Boris Johnson, la ineptitud de Theresa May i la sorpresa llibertària de Liz Truss. Heretarà un país escàs de diners, amb les infraestructures i l’Estat del benestar fets pols, problemes econòmics estructurals i el percentatge de població més gran de tot Europa que ha decidit no treballar després de la pandèmia. Massa tard per arreglar el problema, o potser just a temps?