Per fi, el «vagi–se’n senyor González» s’havia fet realitat i José María Aznar ocupava el palau de la Moncloa. El seu portaveu, Miguel Ángel Rodríguez (MAR), va comparèixer feliç davant les desenes de periodistes que esperaven la primera trobada informativa. Amb certa conya però amb mirada innocent, va dir, «ja ho veuen, s’han abonat totes les pensions.» Així, donava a entendre que el recanvi del canvi socialista estava funcionant de meravella.
A un jove corresponsalillo a Castella i Lleó de diversos mitjans de comunicació, La Vanguardia entre d’altres, li va tocar gairebé per casualitat cobrir la campanya electoral de José María Aznar com a candidat a president d’aquesta comunitat. Aquí va començar a tocar poder al PP, amb força fortuna per cert. Avui dia, a més d’empresari, és el cap de gabinet d’Isabel Díaz Ayuso, la imprevisible presidenta de la Comunitat de Madrid que, per a uns quants, té els dies comptats al capdavant de la seva autonomia. Però, ja es veurà.
La meteòrica carrera del pupil d’Aznar va començar a enlairar-se durant els dos anys en què va ser portaveu de la Junta castellanolleonesa a Valladolid. Després ja va ser un sense parar. Admirat, el seu cap que levitava eufòric per haver estat capaç d’expulsar el socialisme del poder, va nomenar MAR secretari d’Estat de Comunicació. A la pràctica, portaveu del nou Govern.
La seva arrogància, els seus menyspreus a l’adversari, la seva capacitat de setge informatiu, van acabar conduint-lo als tribunals.
Lúcid, maniobrer sense complexos, brillant redactor de llistats de periodistes «infidels», s’havia guanyat el càrrec. Ara, en el seu actual exercici com a assessor de la presidenta de Madrid triomfa més aviat poc. Un repte complicat, sens dubte. Els consells de MAR no aconsegueixen evitar que la presidenta es contradigui, que negui avui el que va dir fa una setmana. Potser, el llarg recorregut de Miquel Àngel Rodríguez pel món de l’empresa, li ha procurat una economia molt sanejada, però no sembla que li hagi reforçat les seves demostrades dots àuliques.
Dos anys després de lluitar molts divendres a la sala de premsa del palau de la Moncloa, va renunciar sobtadament al càrrec i es va capbussar en la creació, direcció i assessorament d’iniciatives vinculades al sector audiovisual.
Expert en Comunicació Agressiva
La seva arrogància en el tracte amb els que no són de la seva corda, els seus menyspreus a l’adversari, la seva capacitat de setge informatiu, van acabar conduint-lo als tribunals. Davant els jutges es va haver d’empassar una sentència condemnatòria per un delicte continuat d’injúries greus, realitzat amb publicitat, contra el doctor Luís Montes, que havia estat coordinador d’Urgències de l’Hospital Severo Ochoa de Leganés (Madrid).
En diverses tertúlies televisades, com 59 Segundos (TVE) i La Noria (Telecinco), va cridar diverses vegades «nazi» al doctor Montes per haver aplicat suposades sedacions irregulars en aquest hospital. El titular del jutjat penal número 8 de Madrid va sostenir que «la intenció de Rodríguez era lesionar la dignitat del querellant, al qual menyspreava». En defensa pròpia va reiterar, amb escàs èxit, que havia dit «nazi» a Luís Montes perquè «qui decideix matar algú és un nazi». I com que es va negar a pagar la multa de 10.000 euros i a indemnitzar el metge amb uns altres 30.000 euros, els seus comptes van ser embargats.
Mesos més tard, va provocar un accident de trànsit a Madrid per conduir en estat d’embriaguesa, segons va dictar la policia municipal, per la qual cosa es va quedar un any sense carnet de conduir. Aquesta vegada, va tenir el gest de demanar perdó pel que havia passat davant d’un nombrós grup de periodistes.
Aquest foguejat expert en Comunicació Agressiva, no sembla tenir la intenció de tirar la tovallola. Amb un bon peculi a l’esquena i amb grans dosis extra de seguretat en si mateix, gaudeix esquivant els obstacles polítics més complexos. Per alguna cosa és MAR, aquell que va ajudar José María Aznar a fer el salt a la fama.
