Quan va morir, el desembre de 1975, ara ha fet cinquanta anys, Hannah Arendt va deixar a la seva màquina d’escriure la pàgina amb el títol de la secció sobre el judici que havia d’escriure i amb el qual volia tancar el seu darrer llibre, The Life of the Mind (La vida de la ment o La vida de l’esperit, més aviat, ja que segurament la pensadora tenia al cap el concepte alemany de Geist, que els anglosaxons solen traduir per mind). Per desgràcia, no va arribar a escriure ni una sola línia d’aquell capítol, que va quedar per sempre en blanc i que d’alguna manera havia de conformar el final ideal del seu trajecte.

Com és sabut, després de formar-se en filosofia a Marburg i Heidelberg, amb els seus mestres Martin Heidegger i Karl Jaspers, Arendt, fastiguejada per la connivència d’alguns filòsofs amb el nacionalsocialisme –eminentment de Heidegger, amb qui a més havia tingut una relació sentimental sent encara estudiant–, va deixar Alemanya per sempre el 1933, convençuda, com va explicar molts anys després a l’entrevista televisiva amb Günter Gaus (1964), que mai més no voldria tenir res a veure amb qüestions intel·lectuals. No havia oblidat una lliçó moral d’aquella època. Molta gent senzilla, sense preparació, havia refusat instintivament tot el que representava Hitler, mentre que professors, pensadors i escriptors amb gran formació havien elaborat teories molt sofisticades per justificar aquella barbàrie. Això li havia semblat grotesc i sempre ho havia tingut present.

Es tracta d’una qüestió essencial, més enllà de l’anècdota, per entendre el desenvolupament del pensament arendtià i la seva confrontació final amb el problema del judici, axial, per altra banda, dins la modernitat. La seva fugida d’Alemanya va suposar també un allunyament de la seva llengua materna com a eina de treball i una renúncia deliberada a la tradició filosòfica a favor de la teoria política. «Jo no formo part del cercle dels filòsofs», contesta Arendt amb contundència a Gaus a l’esmentada entrevista, després que el periodista l’hagi presentat com una filòsofa.

PUBLICITAT

Per tal d’explicar-ho, Arendt diu que la filosofia, des de Plató, ha estat tradicionalment hostil a la política, amb algunes excepcions, entre les quals destaca sobretot Kant. La condemna de la polis a Sòcrates va provocar en el seu deixeble una reacció antidemocràtica que d’alguna manera hauria contaminat tota la tradició filosòfica. Encara que ella no ho diu, nosaltres podríem afegir que la connivència de Plató amb el tirà de Siracusa hauria estat un precedent de la col·laboració de Heidegger amb els nazis durant el seu període com a rector de la Universitat de Friburg. Per tant, Arendt, segons explica a Gaus, volia estudiar i entendre la política amb «ulls incontaminats per la filosofia» (Ich will politik sehen mit von der Philosophie gewissermassen üngetrubten Augen).

La renúncia a la filosofia i l’adopció, al llarg del seu exili als Estats Units –exili que es va traduir en una nova ciutadania– de l’anglès com a llengua de pensament, va suposar també l’allunyament de la metafísica ontològica en la qual s’havia format –el regne de les grans preguntes intempestives– i la incardinació dins de la tradició política anglosaxona, que des de Hobbes i Locke havia demostrat un interès substancial per la cosa pública.

Impotència del judici

De totes maneres, Arendt va conservar sempre el seu juvenil impuls filosòfic, basat en la seva personal llegenda, a la qual no va renunciar mai: Ich muss verstehen («he d’entendre», «he de ser capaç de comprendre»). I aquesta íntima requisitòria la va aplicar sobretot a tractar d’esbrinar les raons per les quals un país de tan sòlida tradició cultural com Alemanya havia pogut caure en l’horror de les càmeres de gas. «D’allò», diu a Gaus sense esma ni tan sols de donar-li un nom, «no ens en recuperarem mai. Allò no hauria d’haver succeït mai». Aquesta impotència del judici enfront d’Auschwitz és el que explica, en bona part, l’intent de restauració política d’Arendt. La capacitat de jutjar i discernir moralment (der Urteilskraft kantià) havia de reinserir-se a la polis per tal que aquella monstruositat incomprensible no tornés a passar.

D’alguna manera era inevitable que el primer gran llibre en anglès de Hannah Arendt fos un estudi voluminós i pioner sobre el fenomen que havia determinat la primera meitat del segle XX. Els orígens del totalitarisme (1951) va tractar d’explicar al món devastat de la postguerra com unes «masses desarrelades» havien pogut entregar-se a la propaganda del terror, perdent-se en un absolut que havia arrasat el sentit comú i l’evidència que l’home viu entre altres homes, un fonament de la condició humana eclipsat per la taumatúrgia del dictador amb l’abstracció «d’un sol poble», el Volksgeist dels nazis. Arendt va fer una complexa indagació en les causes de l’antisemitisme, les conseqüències de l’imperialisme europeu i, finalment, la catàstrofe de la ideologia totalitària, inclosa –cosa que en aquell moment va ser molt polèmica– la comunista. No va ser casual que, a les seves conclusions, aparegués la qüestió del judici:

«Potser res no distingeix tan radicalment les modernes masses de les de segles anteriors com la pèrdua de la fe en un Judici Final: els pitjors han perdut el temor i els millors han perdut l’esperança. Incapaços de viure sense temor ni esperança, aquestes masses se senten atretes per qualsevol esforç que sembli prometre la fabricació humana del Paradís que anhelaven i de l’Infern que temien. De la mateixa manera que les característiques popularitzades de la societat sense classes de Marx tenen una ridícula semblança amb l’edat messiànica, la realitat dels camps de concentració a res no s’assembla tant com a les imatges medievals de l’Infern. L’únic que no es pot reproduir és el que feia tolerable a l’home les concepcions tradicionals de l’Infern: el Judici Final, la idea d’una norma absoluta de justícia combinada amb la possibilitat infinita de gràcia.»

Va fer una complexa indagació en les causes de l’antisemitisme, les conseqüències de l’imperialisme europeu i finalment la catàstrofe de la ideologia totalitària, inclosa la comunista.

L’estudi del totalitarisme també la va convèncer que el primer pas essencial cap a la dominació total havia estat matar en l’home «la persona jurídica», foragitant certes categories de persones de la protecció de la llei i obligant el món no totalitari a reconèixer la il·legalitat mitjançant la desnacionalització. Per altra banda, el domini absolut també s’havia aconseguit creant el camp de concentració, el Lager, fora del sistema penal ordinari i seleccionant els seus interns sense la protecció del judici normal en el qual a un determinat delicte li correspon una pena previsible. El resultat havia estat la creació d’un espai inhumà on uns «no-culpables» havien estat exterminats per la simple raó d’haver nascut i la presència dels quals a la terra s’havia intentat aniquilar del tot.

Aquesta qüestió va portar Arendt, inevitablement, a repensar els fonaments de la polis, de l’espai polític que a Europa havia fet possible la institució de la ciutadania i dels drets que la constituïen. A La condició humana (1958) va exposar l’essència del que ella entenia per vita activa, en contraposició a la vita contemplativa pròpia de la filosofia. L’acció, en un sentit grec, s’oposava al treball i la labor. El treball abasta tot allò que té a veure amb la producció d’objectes duradors i es basa, per tant, en l’utilitarisme, mentre que la labor es refereix a les necessitats biològiques per a la pervivència de l’espècie. L’acció, per contra, es defineix en la paraula i en la intervenció a l’àgora, fora de l’àmbit privat –de l’oikos, reservat per a les necessitats naturals de la família–, allà on es posa de manifest la pluralitat humana, el fet incontrovertible que l’home viu entre altres homes i que, per a fer-ho, tots s’interpel·len entre ells.

Envair l’àgora

Aquí, Arendt va demostrar una gran clarividència perquè, encara a finals de la dècada de 1950, ja va denunciar que l’espai públic –l’àmbit pròpiament polític– s’estava omplint d’objectes útils i de continguts naturals i biològics. Tot el que a Grècia havia quedat confinat a la privacitat de la casa familiar i que solia ser l’ocupació dels esclaus, estava en la modernitat envaint l’àgora. Els parlaments democràtics constitueixen la pervivència del que va ser el buit constitutiu de la democràcia i de la filosofia a les places d’Atenes on Sòcrates despertava consciències «d’esquena als arbres», és a dir, fora del món natural. L’acció, entesa d’aquesta manera, és el que fa palesa la pluralitat humana en la seva doble condició d’igualtat i de distinció. Els homes es poden entendre perquè són iguals gràcies a un buit polític que dilueix la seva identitat natural –de raça, origen o fe– en una isonomia –igualtat davant la llei– que alhora els permet de narrar la seva diferència, teixint la seva història amb la dels altres.

Si tenim en compte l’actual estat de les democràcies liberals arreu del món, amb la seva hipertecnificació –conseqüència de l’utilitarisme– i la consagració, gairebé doctrinària, de les necessitats biològiques i naturals, des de la salut, el sexe i l’alimentació fins a les identitats ètniques o de gènere, veurem fins a quin punt el diagnòstic d’Arendt va ser exacte i profètic. Si la dimensió biològica, el cos, deia ella, acabés per substituir la paraula i el regne comú de l’intangible, el subjecte polític deixaria de ser divers per ser només i fatalment intercanviable. Aquí hi ha l’origen del concepte de «biopolítica» desenvolupat més tard per pensadors com Michel Foucault o Giorgio Agamben. La crisi de les democràcies liberals és una crisi de l’acció en sentit arendtià. I, en el fons, un altre cop un problema relacionat amb el judici, aquí, amb la seva obnubilació.

Arendt va conservar sempre l’impuls filosòfic juvenil, basat en la seva personal llegenda, a la qual no va renunciar mai: «he de ser capaç de comprendre».

Hannah Arendt és coneguda popularment, encara ara, per la polèmica al voltant d’Eichmann a Jerusalem (1963), la crònica sobre el procés que l’Estat d’Israel va celebrar contra Adolf Eichmann, un dels màxims responsables de la Xoà. Quan es va publicar en forma de llibre, el subtítol resava: Un estudi sobre la banalitat del mal. L’escàndol va ser immediat i Arendt va patir un autèntic linxament mediàtic, el que avui hauria estat, sens dubte, una cancel·lació total i probablement una mort civil. El món jueu i bona part de l’esfera intel·lectual se li van girar en contra d’una manera molt virulenta.

Per començar, no se li va perdonar que tractés aquella tragèdia amb fredor i fins i tot amb un punt de sorna, sobretot pel que feia referència a la consideració psicològica de l’acusat, que als seus ulls va passar de ser un monstre diabòlic a un pobre pallasso. Hi havia també qüestions relatives al paper dels consells jueus i la seva presumpta col·laboració amb els botxins, així com imprecisions o clamoroses omissions –sobretot pel que feia a Raul Hilberg– en relació amb les fonts consultades, però, el que va resultar intolerable va ser la paraula «banalitat».

Per tal d’explicar-se, anys més tard, Arendt es va veure obligada a donar unes conferències que no es van publicar fins molts anys després, ja al nostre segle, amb el títol de Responsibility and Judgement (2003). Allà, la pensadora defensava la seva tesi, tot aclarint que la banalitat no tenia a veure amb els crims en si sinó amb la relació que l’agent moral dels mateixos establia amb el dolor causat. Quan un subjecte, com era el cas d’Eichmann, era capaç de dir que ell només complia ordres i que, per tant, no se sentia culpable de res, posava de manifest una capacitat infinitament destructiva precisament per la banalitat del seu judici. Quan un no és capaç d’imaginar el mal que fa demostra una mena d’oligofrènia moral que pot produir monstruositats, però a partir d’un raonament que en si és d’una banalitat escandalosa. Com va dir la mateixa Arendt a les conferències citades:

PUBLICITAT

«Pensar, en el seu sentit no cognitiu ni especialitzat, com una necessitat natural de la vida humana, la manifestació de la diferència donada en la consciència, no és una prerrogativa d’uns quants, sinó una omnipresent facultat de tothom; de la mateixa manera, la incapacitat per pensar no és prerrogativa d’aquells que no tenen força mental sinó l’omnipresent possibilitat que tothom té –científics, erudits, sense excloure altres especialistes en qüestions mentals– de refusar el tracte amb un mateix, possibilitat que Sòcrates va ser el primer a descobrir. De la incapacitat o renúncia a relacionar-se amb els altres a través del judici, en surten els veritables skandala, els veritables esculls que la força humana no pot salvar perquè no van ser creats per motius humans ni humanament comprensibles. És allà on es troba l’horror i, al mateix temps, la banalitat del mal.»

Un eclipsi imaginatiu

Importa subratllar que, encara que en els darrers anys s’hagin publicat evidències de l’antisemitisme militant d’Eichmann i que, per tant, ja no se’l pugui considerar, als nostres ulls, un simple buròcrata, l’operació que va descriure Arendt segueix sent vàlida perquè denuncia un eclipsi imaginatiu que permet a l’agent moral suspendre la seva Urteilskraft –la seva capacitat de jutjar– i tractar d’oblidar o fins i tot negar que el mal sigui mal i l’horror sigui horror. Per això també Arendt sempre va reivindicar la importància de la literatura, especialment de la narrativa, com a forma d’assaig moral. «La imaginació s’entrena per anar de visita», solia dir. I amb això, a més, va demostrar com la seva teoria sobre la banalitat del mal exposava un punt cec fonamental del sistema ètic de la modernitat. En un món sense Déu, no tot ha de ser possible, malgrat el que afirmava Dostoievski.

No és casual, doncs, que al final de la seva vida, quan va decidir tornar a la filosofia, Hannah Arendt volgués enfrontar cara a cara el problema del judici, que no deixa de ser un misteri, com ella mateixa va insinuar de vegades. Tant al final d’Els orígens del totalitarisme com de La condició humana, ella mateixa va admetre, d’alguna manera, que no s’havia mogut mai de l’àmbit filosòfic. Tot citant una màxima de Cató, feta seva per Ciceró, que diu Nunquam minus solum esse quam cum solus esset («Mai no va estar menys sol que quan estava sol»), reconeixia que parlar amb si mateix no és encara pensament, però sí la dimensió política de tot pensament, ja que aquest «si mateix» expressa i produeix pluralitat. Aquest és el gran llegat polític i filosòfic de Hannah Arendt i la pàgina en blanc que hem de seguir escrivint en la seva memòria.