La coincident fascinació en etapa escolar per la història per part de futurs dictadors com Adolf Hitler o Francisco Franco, i el seu ús com a eina de legitimació i adoctrinament per règims autocràtics no desacrediten la disciplina en conjunt, sinó més aviat un determinat enfocament i uns usos tant espuris com esbiaixats. Enfront del llistat de reis i cabdills, els relats de batalles i (suposada) alta política i l’acumulació de dates i aniversaris, hi ha una altra manera de fer història, més atenta als processos, a la barreja de societat i cultura i a un protagonisme coral i divers.
Ho va exemplificar el 1999 el desaparegut Josep Fontana (Barcelona, 1931-2018) en el seu Enseñar historia con una guerra civil por medio (Crítica), on recuperava l’excepcional figura i la tràgica mort del mestre republicà Daniel G. Linacero (1903-1936) per, a continuació, reproduir una edició facsímil del seu meravellós Mi primer libro de historia (1933), tot contraposant-lo al nacionalcatòlic Manual de Historia de España (1939). Algunes d’aquelles reflexions de l’historiador barceloní es podran tornar a llegir en un pròxim llibre conformat per textos seus sobre el franquisme, segon volum d’una col·lecció impulsada per la Càtedra Josep Fontana, fruit de la col·laboració entre la Universitat Pompeu Fabra i la Diputació de Barcelona, i encetada aquest any amb una tria sobre la Segona República, amb pròleg i curació a càrrec de Gonzalo Pontón.
Greppi vol incidir socialment, conscient que «una ciutadania que coneix poc la història –ni el contingut ni el mètode– és tendencialment més manipulable».
En aquesta mateixa concepció militant de la història, cal situar també Carlo Greppi (Torí, 1982) de qui Eumo ens acosta el seu –sí, comença amb una programàtica minúscula– històries que no fan la Història. A partir d’una genealogia de grans noms de la disciplina –Edward H. Carr, Enzo Traverso, Marc Bloch, Luciano Canfora, Eric J. Hobsbawm, Carlo Ginzburg o Natalie Zemon Davis– i de referents a mig camí de la ficció i la no-ficció –Jorge Semprún, Antonio Scurati, Eduardo Galeano, Ivan Jablonka, Javier Cercas, Wu Ming o Emmanuel Carrère–, basteix un atractiu i accessible assaig.
PUBLICITAT
Capaç de combinar la pràctica de les seves recerques sobre ‘gent normal’ amb la teòrica reflexió sobre l’ofici, Greppi vol incidir socialment, conscient que «una ciutadania que coneix poc la història –ni el contingut ni el mètode– és tendencialment més manipulable: fins i tot se li pot fer creure que les nacions existeixen per naturalesa». D’aquí, la rellevància dels bons professionals, de disposar de les millors historiadores i historiadors possibles. Com escrivia en el seu previ La storia ci salverà (2020): «non esiste oggettività, non esiste equidistanza, nella storia. Esiste solo onestà intellettuale […] quello che muove ogni persona che si guarda indietro è il voler andare avanti. Attraverso la storia noi gridiamo a gran voce chi siamo, e cosa vogliamo diventare».
Sobre «els anys de la fam»
Just en aquesta mateixa cruïlla cal situar el catedràtic Miguel Ángel del Arco Blanco (Granada, 1978) qui aquest setembre publica una obra major, dins la seva trajectòria i dins la bibliografia espanyola: La hambruna española. Ambdós autors coincideixen en una mateixa mirada especialment sensible a donar veu als oblidats per la història i a rescatar per al relat general allò que el poder havia bescantat, amagat o manipulat. I, alhora, comparteixen un mètode en el qual l’exigència metodològica s’acompanya d’una honestedat ciutadana, tot situant-se a redós dels grans noms de la disciplina.
La declaració d’intencions del granadí resulta el millor exemple d’aquesta convergència: «Esta obra también se ha escrito para el futuro, como en el fondo debe serlo cualquier libro de historia. Habla de una hambruna que sucedió hace décadas, pero en el fondo se ocupa de por qué las hambrunas aparecen, cómo tienen lugar, quiénes son sus víctimas y qué resultados provocan. Y de cómo son silenciadas y negadas por el poder. Estas fueron y son crímenes contra la humanidad que forman parte de nuestra historia más oscura, de nuestro presente más terrible. Tras ellas se esconde la mano del ser humano, que entierra las vidas de seres sin nombre.»
PUBLICITAT
Ni la destrucció de la guerra, ni les sancions internacionals, ni la «pertinaz sequía», ni cap de les excuses propagandístiques justifiquen l’impacte de la fam, segons Del Arco.»
Aquests anys de la fam –«los años de la jambre» en bon andalús– fan referència a la immediata postguerra dels primers 40 del segle XX i al repunt viscut el 1946. El llibre s’articula en quatre grans apartats que, a partir del coneixement acumulat fins ara i de les recerques de tota una trajectòria investigadora, realitza un grapat d’aportacions cabdals, desmenteix molts llocs comuns neofranquistes, planteja un punt i a part en l’estudi del passat recent espanyol i contextualitza aquells esdeveniments en la història europea. Sobre això darrer, Del Arco ens adverteix que «lo sucedido en la España franquista encaja a la perfección con lo acaecido en otros lugares. Las hambrunas son fenómenos que, cuando se manifiestan, son trágicamente repetitivos, por lo que se pueden identificar con facilidad sus características, sus orígenes y sus consecuencias».
El primer apartat és un contundent desmuntatge dels mites del franquisme: ni la destrucció de la guerra, ni les sancions internacionals, ni la «pertinaz sequía», ni cap de les excuses propagandístiques justifiquen l’impacte de la fam. A continuació, es caracteritza la «hambruna de la victoria» amb els efectes demogràfics i econòmics sobre la població. Els primers es van traduir en un increment de la mortaldat i, sobretot, de les malalties (de l’edema de la fam a la pel·lagra, passant pel tifus i la tuberculosi), amb una cruesa que combina dades i documents amb el testimoni literari i biogràfic dels seus contemporanis. Els segons prenen les característiques de l’augment del cost de la vida, marcat per la clivella entre vencedors i vençuts.
Ja només aquestes dues primeres parts justifiquen la feina de l’autor i l’atenció del lector. I, tanmateix, és a les dues finals on La hambruna española acumula les millors pàgines. A la tercera, Del Arco s’interessa per les polítiques franquistes, tant de cara endins amb la discriminació segons el color polític i les vicissituds del racionament, com de cara enfora on un malentès orgull nacional tancava les seves fronteres. «¿Qué hizo el régimen franquista frente a la hambruna?» La resposta no cau en el maniqueisme d’imputar la fam a la dictadura, però sí la seva gestió com a arma política. «No es posible explicar la posguerra sin tener presente el hambre, sin mirar a las políticas revanchistas que la dictadura impulsó tras el fin de la guerra civil […] En España el hambre que debilitó y liquidó a muchas personas no fue una consecuencia de la violencia, sino una forma de violencia en sí misma. Como veremos, el régimen franquista tomó decisiones que tuvieron un impacto en las vidas y en la salud de muchos españoles».
 |
|---|
| Miguel Ángel del Arco Blanco La hambruna española Barcelona: Crítica, 2025 544 pàg. Carlo Greppi històries que no fan la Història Vic: Eumo, 2025 Traducció d’Eloi Creus | 144 pàg. |
El pa dels vençuts
Finalment, el llibre es tanca amb les reaccions i les estratègies de supervivència. Aquí, el ventall social analitzat cobreix des del famós estraperlo i les diverses formes de delinqüència, a les xarxes de solidaritat, a la creativitat de la cuina de la fam i a les protestes sovint articulades des de l’humor i l’enginy. Potser avui aquells anys han quedat desdibuixats, limitats a algunes expressions, comportaments i plats d’aprofitament. Ara bé, per poc que gratis, el record rebrota: ho mostren recents estudis genètics, ho anuncien les estadístiques sobre el retorn de la malnutrició infantil i ho veiem episòdicament en diferents racons del planeta. Potser canvien les geografies i els detalls concrets, però la melodia es manté i, com vindiquen Greppi o Del Arco, la història torna a parlar-nos del futur: «El pan de los vencidos era oscuro, duro, elaborado con derivados, y servido en el racionamiento. El de los vencedores era dorado y tierno, de harina blanca, comprado a alto precio en el mercado negro».
