Vet aquí que una vegada Aleksandr Puixkin, recollint la tradició oral russa, va escriure un conte de fades sobre un tsar de nom Saltan que es va casar amb una noia, Militrisa, la qual li va donar un fill que el pare no va arribar a conèixer perquè sempre era a la guerra. Militrisa, com la Ventafocs, tenia dues germanes i una dida envejoses i malvades. Saltan, instigat per les calúmnies d’aquestes dones que li fan creure que la tsarina ha donat a llum un monstre, rebutja esposa i fill i els fa tancar dins d’un barril i llençar-lo al mar. Els dos, però, sobreviuen i arriben a una illa fantàstica on homes i natura viuen en perfecta harmonia. El nen es fa adult en un dia. Entre moltes meravelles i prodigis, a l’illa hi ha un cigne capaç de convertir el noi, el príncep Gvidon, en un borinot perquè pugui travessar el mar volant i anar a veure el seu pare.
Vet aquí que una vegada el compositor Nikolai Rimski-Kórsakov va posar música a aquella rondalla fent-ne una òpera, El conte del tsar Saltan, estrenada a Moscou el 1900. L’obra en un pròleg i quatre actes, és gairebé simfònica, plena de música molt descriptiva i brillant, d’arrel russa tot i que no cau mai en el folklorisme. Té moments molt coneguts com el del vol del borinot. D’altres, gronxadissos com el cor de les dides, o vibrants quan canten el poble i els boiars. També hi ha uns solos i duos de gran bellesa, alguns molt melancòlics, en una obra que fa gala del caràcter de cantabile que té la partitura vocal. Tot plegat, trufat amb uns llargs interludis orquestrals que obren cadascun dels actes.
Vet aquí que una vegada el director d’escena Dmitri Txerniakov va embolicar aquell conte amb un altre conte, el d’un nen autista que viu tancat dins d’un món de fantasia. El nen no ha conegut mai al seu pare i la mare vol fer servir el conte de fades per explicar al fill la seva pròpia història, i així fer-lo sortir del seu món i connectar-lo amb la realitat. Abans que comenci a sonar la música estrident del pròleg, la mare s’adreça al públic en rus per explicar la seva situació i la del nen, i el seu projecte terapèutic. A partir d’aquí els dos mons, el real i el del conte de fades, es van barrejant. Mare i fill van vestits d’ara. Els personatges del conte, en canvi, són com matrioixques voluminoses i molt acolorides (vestuari d’Elena Zaytseva).

El cor del Teatro Real en una escena d»El conte del tsar Saltan’.
L’escenografia del mateix Txerniakov divideix l’escenari en dues zones, la de la realitat, un espai força estret al davant de tot, i darrere d’un teló de gasa, una gran zona que s’omple de dibuixos animats de Gleb Filshtinsky, amables i feliços, els quals, però, es converteixen en una selva de guixades violentes quan el príncep passa per moments pertorbadors.
Un conte, dins d’un altre conte. Això és el que ha presentat el Teatro Real en un d’aquells muntatges en què tot funciona. Estrenada al Teatre de La Monnaie de Brussel·les el 2019, el 2020 va guanyar el premi a la millor producció dels Opera Awards. Musicalment, l’orquestra del Real dirigida per Ouri Bronchti (havia estat l’assistent d’Alain Altinoglou quan es va estrenar a La Monnaie) es va encarregar de posar molt amunt el nivell de la interpretació, brillant i efectista quan la partitura ho reclama, i també íntima amb unes cordes amoroses. El cor, molt important en l’òpera russa com és el cas, també va lluïr.
L’altre punt fort d’aquest Tsar Saltan va ser el tenor ucraïnès Bogdan Volkov en el paper del nen autista/príncep Gvidon. És un d’aquells artistes que quan canta fa semblar que allò sigui la cosa més fàcil de fer al món. Controla a la perfecció tota l’extensió vocal de la seva tessitura, i a més, la seva veu és molt bonica. Però hi ha més. És un consumat actor com va posar en relleu interpretant el nen autista. Ja ho havia demostrat l’estiu passat a Salzburg protagonitzant L’idiota de Mieczysław Weinberg. La interpretació de Volkov a Madrid va resultar molt colpidora.
Al costat seu, la soprano Svetlana Aksenova, mare/tsarina Militrisa, va transmetre tota l’angoixa en què viu per la salut mental del fill. La també soprano Nina Mynasian era una encantadora Princesa/Cigne. La resta del repartiment va contribuir a fer que tot l’espectacle sortís rodó, començant pel baix Ante Jerkunica (Tsar Saltan), la soprano Bernarda Bobro i la contralt Stine Marie Fischer en el paper de les germanes, i la mezzosoprano Carole Wilson en el de la dida Babarija.
Vet aquí que el conte i l’òpera acaben amb la visita del tsar a l’illa per veure de primera mà els prodigis que ha conegut per boca d’uns mariners. Allà coneix al príncep Gvidon, reconeix i es reconcilia amb la seva esposa i beneeix la parella que fa el príncep amb el cigne que s’ha convertit en una princesa.
Vet aquí que el muntatge acaba amb el fill incapaç de superar tota l’atenció que se li dedica i cau en la pitjor crisi que ha patit. La mare ha fracassat.
Segons les darreres paraules del llibret, “aquí acaba el conte, és tot el que han de saber”. És a dir, conte contat, conte acabat.




























































































