Ja no hi ha dubtes ni cal esperar més temps per reconèixer el diagnòstic. La democràcia està reculant a tota velocitat als Estats Units, sotmesa a una autèntica contrarevolució que significa un retrocés en les llibertats individuals, l’Estat de Dret, la separació de poders, la independència dels jutges, les competències constitucionals del Congrés i del Senat, l’autonomia de les universitats, el paper de la investigació científica o la professionalitat de la Funció Pública i, en especial, de les Forces Armades, a més de les polítiques mediambientals, socials i d’igualtat.

Com a resultat, l’acumulació de poder en mans del president és insòlita, probablement la més notable de la història dels Estats Units. En deu mesos de presidència, Donald Trump ha aconseguit capgirar tots els equilibris i destruir gairebé tots els controls i contrapoders, els famosos checks and balances que caracteritzaven la gran democràcia americana, inclosos els mitjans de comunicació tradicionals, el «quart poder», avui dissolt per les xarxes socials sota el control de les grans empreses tecnològiques i qualificats per Trump com a fabricants de fake news.

PUBLICITAT

No es podia esperar altra cosa d’un president que no reconegué l’alternança a les eleccions presidencials de 2020, intentà manipular els recomptes electorals per tal de mantenir-se en el poder i, finalment, animà i conduí els seus partidaris al virulent assalt insurreccional al Capitoli el 6 de gener de 2021. Tothom estava advertit per l’assaig general que va significar el seu primer període presidencial, estèril i caòtic, culminat amb la demencial gestió de la pandèmia, la derrota enfront de Joe Biden i la denegació del resultat de les urnes.

D’aquells fracassos en va sortir la conversió sencera al trumpisme del partit republicà i el control del Tribunal Suprem, fonaments ambdós del seu immens poder actual i de la centralitat dels programes d’extrema dreta en la seva segona presidència. Gràcies a les seves victòries a les tres campanyes de primàries, 2016, 2020 i 2024, Trump ha convertit el Vell Gran Partit (Grand Old Party) en una formació totalment disciplinada al servei de la seva presidència. Va ser una majoria republicana encara tradicional, dirigida pel congressista Mitch McConnell, la que va remodelar el Suprem, amb una majoria dretana de sis vots a tres, la més desequilibrada de la història recent, que va fructificar amb sentències històriques contra la discriminació positiva i contra la interrupció de l’embaràs.

Amb aquestes dues eines, el partit i el Suprem, Trump va aconseguir eludir el rendiment de comptes tant davant del Congrés com de la Justícia, malgrat dos procediments de destitució parlamentària i quatre causes penals, amb 88 delictes inventariats, que van acabar morint per decisions dilatòries i actituds deferents del Tribunal Suprem. Per reblar el clau, va declarar la seva immunitat retroactiva, que sumada a la impunitat efectiva, l’han situat en una òptima posició per continuar eixamplant els seus poders durant el segon mandat.

Trump ha firmat durant només deu mesos de la segona presidència més de dos-cents decrets executius, més que cap altre president a la història al llarg d’un, dos o fins i tot tres mandats, com va ser Franklin D. Roosevelt, que en va signar 99 en 12 anys. L’Estat federal ha estat objecte ja d’una autèntica purga en dues fases: una primera, a càrrec d’Elon Musk, amb un estrany càrrec al capdavant d’un Departament d’Eficiència Governamental (DOGE), ara ja dissolt, que va acomiadar funcionaris i tancar nombroses agències creades pel Congrés, com la d’ajut humanitari i la de medi ambient. I una segona, aprofitant la baralla amb el Congrés sobre el sostre de despesa, que ha portat al tancament de l’administració federal o shutdown. Com a resultat d’aquestes accions, més de 200.000 funcionaris han estat acomiadats o han estat obligats a abandonar la seva plaça, i 100.000 més poden seguir el mateix camí.

Els decrets presidencials han donat lloc a més de 400 litigis per invasió de competències per part del Congrés o dels estats. Una trentena de procediments d’urgència han estat admesos al Suprem a demanda de la Casa Blanca per paralitzar cautelarment les sentències desfavorables al president en casos de deportació d’immigrants, acomiadaments de funcionaris, ordres executives de dissolució d’agències públiques, imposició d’aranzels o invasió de competències dels estats o dels municipis amb la utilització de l’exèrcit per aplicar ordres presidencials. Aquesta mena de procediment de suspensió, que pot durar mesos o fins i tot anys, constitueix una deferència envers el president que no necessita cap mena d’argumentació jurídica, sinó únicament els vots de la majoria dels magistrats.

El Congrés, ja desposseït en la pràctica de les seves competències sobre els aranzels i la declaració de guerra, ha perdut amb Trump el seu poder pressupostari, the power of the purse, gràcies als decrets presidencials, la docilitat de la majoria republicana i la deferència del Tribunal Suprem. La Casa Blanca ha aconseguit tallar despeses ja assignades i eliminar despeses pressupostades de les agències i departaments creats pel legislatiu, fins a convertir el Parlament en una cambra de ressonància de l’executiu.

Encara més dràstica ha estat la reforma dels principals departaments i organismes del Govern. El Departament de Justícia i l’FBI s’han convertit, dirigits pels mateixos advocats que van defensar a Trump, en els braços de la venjança trumpista, que persegueix els fiscals que van inculpar Trump entre 2016 i 2024. El Departament de Defensa és ara el Departament de Guerra i té l’encàrrec d’ocupar-se de la defensa de les fronteres, l’aplicació de les polítiques contra la immigració i el manteniment de la llei i l’ordre a les ciutats i estats, principalment els controlats pels demòcrates. Trump ja ha assenyalat que s’ha d’ocupar de la guerra contra els enemics interiors i no dels exteriors. El Departament d’Estat ha quedat relegat a un segon pla en absorbir la Casa Blanca i el cercle d’amics i familiars de Trump les tasques principals de la gran diplomàcia internacional.

La democràcia estatunidenca no tan sols ha deixat de ser exemplar, sinó que comença a ser model d’iniciatives il·liberals i autocràtiques, amb un president que exigeix el culte a la personalitat als qui volen tractar amb ells i lidera l’ascens dels populismes nacionalistes d’extrema dreta a tot el món. No s’havien produït mai en la història tantes interferències de la Casa Blanca en la societat civil, els seus mitjans de comunicació, les empreses, les universitats o els bufets d’advocats, sotmesos en molts casos a l’extorsió directa des de la Casa Blanca. La llarga mà presidencial arriba fins a la política interna d’altres països, com ha estat el cas del Brasil, castigat amb duríssims aranzels en resposta al procés a l’expresident colpista Jair Bolsonaro.

Tot se juga ara als tribunals, als estats federats i a les grans ciutats, on encara hi ha resistències sòlides a l’autocràcia, amb la fita transcendental de les properes eleccions de mig mandat del 3 de novembre de 2026, on els demòcrates tenen l’oportunitat d’obtenir la majoria al Congrés, que normalment passa a mans del partit de l’oposició en la primera convocatòria després d’unes eleccions presidencials. En aquest cas, el trumpisme ja està fent mans i mànigues per evitar-ho, mitjançant el redisseny dels districtes electorals (gerrymandering) o la supressió del vot avançat i per correu, que sol afavorir als progressistes.

Si Trump manté el control del Capitoli sencer no es pot descartar que forci constitucionalment el seu manteniment a la presidència en un tercer mandat per a 2028, la xifra màgica que ja porten les seves gorres de propaganda exhibides desvergonyidament davant dels líders europeus que visiten la Casa Blanca. Si els Estats Units encara no són pròpiament una dictadura, el 2028 poden ser el que més s’hi assembli.