Per primera vegada en una dècada els pressupostos de la Generalitat de Catalunya han estat aprovats abans de finir l’any. Des de l’inici del procés, malgrat l’àmplia majoria parlamentària independentista que donava suport al Govern, els pressupostos sempre s’havien aprovat més tard del previst o s’havien acabat prorrogant. Quan no es comptava amb els suports necessaris, es topava amb una convocatòria electoral avançada o senzillament les prioritats eren unes altres. En definitiva, una deixadesa alarmant a l’hora de disposar dels comptes públics dins del termini i en la forma escaient.

Que enguany tinguem pressupostos de la Generalitat és una bona notícia perquè evidencia que els temps de turbulències polítiques comencen a quedar enrere i es va recuperant una certa normalitat institucional. Però si això ha estat possible, no és pas per un atac sobtat de maduresa del soci independentista especialitzat a dificultar l’aprovació dels comptes i la governabilitat. Ans al contrari, la CUP, altra vegada, ha refusat donar suport als pressupostos. La diferència és que en aquesta ocasió el Govern, si més no la part liderada per Pere Aragonès, ha decidit no sotmetre’s al xantatge dels anticapitalistes amb la seva exigència d’un referèndum quan encara no s’han tancat les ferides dels episodis del 2017. Convé recordar que aquesta va ser precisament la condició exigida per la CUP després de tombar els pressupostos de Carles Puigdemont i haver-lo abocat a una qüestió de confiança.

En comptes d’això, s’ha optat per explorar aliances alternatives, malgrat l’ambivalència d’alguns sectors de Junts per Catalunya, paradoxalment el partit del conseller responsable de presentar el projecte pressupostari. Tot descartant l’oferiment reiterat dels socialistes, el president Aragonès va decantar–se pels Comuns, en considerar–los un soci més digerible per als seus electors, tal com va fer puntualment el president Joaquim Torra per aprovar els pressupostos de 2020. A diferència d’aquest precedent, la cooperació entre partits diferents no s’ha aturat, permetent l’aprovació encadenada dels pressupostos de l’Estat, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, amb els fons europeus Next Generation com a teló de fons.

Que enguany tinguem pressupostos de la Generalitat és una bona notícia perquè evidencia que els temps de turbulències polítiques comencen a quedar enrere i es va recuperant una certa normalitat institucional.

Esquerra Republicana ha tornat a donar suport als pressupostos del Govern de coalició de PSOE i Podemos, escenificat simbòlicament entorn del compromís del finançament de la producció audiovisual en català. No va ser mai creïble el possible veto republicà als pressupostos, perquè de res no servia aprovar els comptes de la Generalitat si no s’aprovaven els de l’Estat que incorporen la partida del fons Next Generation, amb una part de la qual ja comptava la mateixa Generalitat. Són els fons que han de permetre incrementar el sostre de despesa i destinar–la a les necessitats peremptòries en els àmbits de la sanitat, l’educació i altres polítiques socials.

Junts per Catalunya, per la seva banda, ha pogut permetre’s el gest de refusar els pressupostos generals de l’Estat perquè sap que la seva decisió no té cap conseqüència, comportant–se com un polissó en tota regla.

Al mateix temps, en correspondència amb el suport rebut pels Comuns, Esquerra Republicana ha facilitat l’aprovació dels pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona, rectificant la seva oposició inicial. Un mal tràngol per al líder dels republicans al consistori, Ernest Maragall, que va haver de desdir–se i subordinar la seva estratègia municipal als interessos generals del partit.

Republicans, socialistes i comuns han optat pel pragmatisme amb uns intercanvis en què tots hi guanyen. Cadascun lidera una institució amb el suport o la connivència d’algun dels altres, la qual cosa permet intuir, atesa la impossibilitat de combinacions alternatives, que la continuïtat i l’estabilitat dels diferents governs està garantida. El govern de la Generalitat pot semblar el més fràgil per la presència de Junts per Catalunya, però aquest partit, malgrat el guirigall intern, no s’arrisca a perdre quotes de poder.

Més enllà dels pressupostos, aquesta disposició pragmàtica ha permès els acords per desencallar la renovació abusivament demorada dels càrrecs amb el mandat caducat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Consell de Garanties Estatutàries, la Sindicatura de Greuges i la Sindicatura de Comptes, entre altres. Es tracta, en principi, d’una bona notícia, en la mesura que s’esquerden els blocs polítics establerts pel procés i es recupera la normalitat institucional de l’autogovern. Però potser no és tan bona notícia si del que es tracta és de reincidir en les dinàmiques d’ocupació partidista d’unes institucions que haurien d’estar regides per una estricta competència professional. Perquè, de moment, sembla que s’ha imposat més la lògica de cartel party, a banda de l’exclusió de més de la meitat dels partits del Parlament. En aquest cas, renovació no equival a regeneració.