Francisco Fernández Buey

«Nada es verdad ni mentira; todo es según el color del cristal con que se mira». Amb aquesta dita popular pronunciada de forma rotunda, però pausada, començava sovint una assignatura del professor Francisco Fernández Buey. Tot seguit ens preguntava, a alumnes d’entre 20 i 21 anys aproximadament, què en pensàvem. Si ens semblava del tot cert o si, per contra, opinàvem que «la veritat és la veritat, la digui Agamèmnon o el seu porquer». Aquesta segona cita, d’Antonio Machado, ens havia de fer dubtar però, impulsats per la immediatesa pròpia de la joventut, una gran majoria (pràcticament tothom) crèiem que la raó es decantava al cent per cent per la primera afirmació.

Confiats, tots ho defensàvem i ell, amb el seu mig somriure tan característic, irònicament responia: «estem en una classe de relativistes». Ràpidament, ens vam adonar que no era tan senzill, o potser sí. Al llarg de les hores de classe vam descobrir que l’existència de certes idees, com els drets humans, independentment de l’opinió personal bé valia una certesa i defensa contundent, perquè podien fer del món un lloc més habitable. Eloy Fernández Porta, el seu fill, va dir d’ell al seu comiat: «Quan Paco reia, tenia raó». I és veritat.

Aspectes com la guerra, la bioètica o el moviment feminista resultaven no només actuals, sinó imprescindibles a les seves sessions. Malgrat les polèmiques pròpies de temes controvertits, el professor Fernández Buey era lluny de la confrontació. De mirada llarga i argumentació impecable, es mostrava obert al diàleg i disposat a atendre afablement tota mena d’opinions.

Fernández Buey va néixer a Palència el 1943 i, a més a més de docent, va ser traductor, filòsof i escriptor comunista. Durant la seva etapa com a universitari, estudià filosofia a la Universitat de Barcelona, on va ser alumne de personalitats tan destacades com José María Valverde, Emili Lladó o el filòsof marxista Manuel Sacristán, de qui seria molt proper i n’esdevindria un dels principals deixebles.

Va ser un dels més grans coneixedors de Marx i Gramsci, però la seva obra abraça la filosofia moral, de la ciència o l’ètica.

El 1972 comença a treballar com a professor a la universitat, no sense dificultats, perquè prèviament n’havia estat expulsat per la seva militància antifranquista. Des d’aleshores, treballaria en diversos departaments i universitats com la de Valladolid o la Pompeu Fabra de Barcelona, on el 1993 esdevindria catedràtic de Filosofia Moral i Política. Entre les seves activitats acadèmiques destaca la coordinació de la Càtedra sobre moviments socials o la direcció d’un projecte d’investigació dedicat a l’obra de Manuel Sacristán.

En l’àmbit polític, es va comprometre des de molt jove. Conscient de les injustícies de la dictadura, amb vint anys ja militava al Partit Socialista Unificat de Catalunya i el 1966 va ser un dels líders de la Caputxinada, el famós tancament al Convent dels Caputxins a Sarrià, on estudiants, professors i intel·lectuals van fundar clandestinament el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). L’interès per una universitat participativa i accessible l’acompanyaria tota la vida, d’aquí la seva obra Por una universidad democrática (El Viejo Topo, 2009) editada pocs anys abans de la seva defunció.

Decantat per l’antiglobalització

La cura pel medi ambient també l’inquietava i el va portar a militar al Comitè Antinuclear de Catalunya (CANC) i a reflexionar sobre ecologisme en diverses publicacions com Mientras Tanto o El Viejo Topo. L’obra titulada Discursos para insumisos discretos (Ediciones Libertarias, 1991) o els assajos escrits conjuntament amb el filòsof i polític Jorge Riechmann en són prova. D’aquesta col·laboració destaquen tres llibres publicats al llarg dels anys 90 com Redes que dan libertad (Paidós, 1994), Ni tribunos: Ideas y materiales para un programa ecosocialista (Siglo XXI, 1996), Trabajar sin destruir (Ediciones Hoac, 1998) o ja, un any després de la seva mort, el 2013, Para la tercera cultura (El Viejo Topo), acompanyat per l’esmentat Jorge Riechmann, Salvador López Arnal, Alicia Durán o Jordi Mir.

Filosofia de l’alteritat

A mitjans dels 80, va col·laborar en el congrés fundacional d’Izquierda Unida i reclamà la unitat de les esquerres. Ja en els darrers temps, es va identificar amb les proclames del Foro Social Mundial de Porto Alegre del 2001. Va posar sempre els valors i el desenvolupament humans davant dels econòmics per això, a finals del segle XX, es va decantar pel moviment antiglobalització. Considerava que un altre món era possible i, fruit d’aquests debats, escrigué l’obra Guía para una globalización alternativa (Ediciones B, 2004).

Eloy Fernández Porta, el seu fill, va dir d’ell al seu comiat: «Quan Paco reia, tenia raó». I és veritat.

Va ser un dels més grans coneixedors del pensament de Karl Marx i Antonio Gramsci, però la seva obra abraça la filosofia moral, de la ciència o l’ètica. Monografies com Contribución a la crítica del marxismo cientifista (Universitat de Barcelona, 1984), La ilusión del método (Crítica, 1991), Marx (sin ismos) (El Viejo Topo, 1998), Leyendo a Gramsci (El Viejo Topo, 2001) o la recopilació de textos escrits per l’autor al llarg d’algunes dècades a cura de Jordi Mir i Salvador López Arnal titulada Marx a contracorriente. En el bicentenario del nacimiento del autor de El Capital recentment editat (El Viejo Topo, 2018) en són una mostra.

La filosofia de l’alteritat fou un altre punt d’interès en la seva docència i obra. La menció a personatges històrics com Bartolomé de las Casas li va permetre acostar a les aules la polèmica del xoc cultural durant la conquesta d’Amèrica. A La Gran perturbación. Discurso del indio metropolitano (Ediciones Destino, 1995) o La Barbarie. De ellos y de los nuestros (Ediciones Paidós, 1995) ens en parla extensament. L’estudi de la contraposició entre civilització i barbàrie ens ajuda a no caure en la deshumanització de qui no pertany al nostre grup, mentre erigim el propi com l’avançat o superior.

Sempre pragmàtic i atent als problemes actuals, plantejava a Ética y filosofía política (Ediciones Bellaterra, 2000) temes de gran rellevància com el pacifisme, l’eutanàsia o l’avortament que provocaven animats debats a les seves classes. Pocs anys més tard, publicava Poliética (Losada, 2003), «la fusió de l’ètica i la política», en les seves paraules. Una obra on recopilava la visió de Bertolt Brecht, Hannah Arendt, Primo Levi o Simone Weil, entre d’altres, sobre l’evolució de la consciència eticopolítica al llarg del segle XX arran de catàstrofes com les Guerres Mundials o l’Holocaust.

Ens queda el seu llegat en forma d’una extensa obra que engloba llibres, articles, cròniques, assajos o ressenyes en el pla nacional i internacional. Per destacar alguns exemples dels mitjans on va publicar trobem El País o una llarga llista de prestigioses revistes marxistes europees i americanes com Dialectique, Das Argument, Liberazione, Dialéctica y Memoria, Science and Society o Rethinking Marxism.

Donar les gràcies

Llegint Francesc Arroyo descobreixo sense sorpresa que, de manera continuada en el temps i discretament, ensenyava a llegir i a escriure a adults a l’Hospitalet de Llobregat. No és estrany en una personalitat com la seva. A banda de l’investigador brillant que treballava a universitats de prestigi internacional i feia conferències arreu del món, Fernández Buey tenia temps (i ganes) d’acostar la cultura als que no havien tingut l’oportunitat d’estudiar. Amb el temps, també l’acompanyarien en aquesta tasca la seva dona, Neus Porta, i els seus mestres i amics Manuel Sacristán i José María Valverde. Les bones accions es multipliquen i de ben segur que els seus alumnes, ja amb anys i experiència, guarden un gran record del senyor de somriure tranquil i dicció perfecta.

La seva lliçó sobre el porquer d’Agamèmnon sovint trontolla, però també creix i es consolida quan és reclamada pels menys afavorits.

El 25 d’agost del 2012, poc després del traspàs de la seva companya, Fernández Buey moria a conseqüència d’un càncer. Recordo el seu funeral, al tanatori de les Corts, ple de gom a gom. Familiars, amics, companys de feina i estudiants li volien retre el darrer adéu. Entre els assistents més joves, alguns l’havíem tingut com a professor anys enrere, d’altres només el coneixien pels seus llibres. En qualsevol cas, volíem ser-hi.

A la pel·lícula Espoir, sierra de Teruel (1939), basada en la novel·la homònima d’André Malraux, té lloc un meravellós diàleg on un personatge pregunta a un altre per què vol assistir a un seguici fúnebre que pretén recuperar les restes d’un avió republicà estavellat als voltants del poble si ni tan sols coneixia els difunts. La resposta del seu interlocutor a la pregunta de «què pots fer tu per un mort?» encaixa en aquest sentiment de respecte i reconeixement viscut en aquell espai: «donar les gràcies».

Escombrar el desert

Recordo també l’emoció dels parlaments, la cita de Fernández Buey pronunciada per Jorge Riechmann: «La paraula socialisme ha estat tacada per dècades, però és l’única que representa una esperança per a dos terços de la humanitat». Malgrat tot, concloïa: hi haurà socialisme en el futur. El mateix Fernández Buey explicava que «al segle XX hi van haver intents seriosos de pensar l’ètica i la política conjuntament, i també n’hi haurà al segle XXI». No es va equivocar. Les contradiccions del sistema, la injustícia social i la divergència creixent en l’actualitat ens ho confirmen. La felicitat, per ser completa, ha de ser col·lectiva, entenia ell, i com a projecte comú ens hi ajudarà la política. Evoco també les anècdotes explicades pel seu fill sobre el servei militar que el va portar a l’Àfrica i, tot i que li demanaven escombrar el desert, ell no perdia la confiança. Per tancar l’acte, va sonar La Internacional.

Descobreixo sense sorpresa que, discretament, ensenyava a llegir i a escriure a adults a l’Hospitalet de Llobregat.

Francisco Fernández Buey, Paco, per als més propers (o «el Buey» com li dèiem els seus alumnes), fou acadèmic, escriptor, filòsof, conferenciant i activista. Va defensar els drets humans, la democràcia i insistí en la protecció del medi ambient (quelcom no tan habitual com en l’actualitat). Tal com el va descriure Pau Luque Sánchez va ser «un home bo». Em pregunto quin seria el seu parer sobre la crisi i els reptes actuals (covid-19, emergència climàtica…) i m’adono que el dubte o la interrogació eren el punt de partida de les seves classes.

La seva ironia, mig somriure i tranquil·litat em semblen una bona descripció de la seva figura; la seva creença en un món millor, la utopia, i la defensa de la justícia social, una necessitat imperiosa avui. El seu admirat Gramsci conjurava l’optimisme de la voluntat enfront del pessimisme de la intel·ligència. La seva lliçó sobre el porquer d’Agamèmnon sembla delicada i fràgil, sovint trontolla, però, al mateix temps, creix i es consolida quan és reclamada pels menys afavorits.