Aquesta és una feina imprescindible que no tots sabem exercir amb tota la intel·ligència, el coratge i l’honestedat que exigeix. Imprescindible per tal que els ciutadans estiguin ben informats. Imprescindible perquè funcioni la democràcia i els drets de tothom estiguin garantits i protegits. Això ho sabia Sol Gallego millor que ningú i va saber viure-ho i posar-ho en pràctica amb totes les conseqüències, no sempre agradables per a ella, també millor que ningú.
Ho deia el llibre d’estil del diari, amb el seu codi de comportament periodístic inclòs i el primer que es va fer a Espanya, però ningú hi va estar més atent que la Sol, en totes les moltes feines i responsabilitats que li va pertocar exercir en el diari EL PAÍS. Cal comprovar rigorosament els fets i contrastar les fonts, sense fer-se trampes al solitari perquè surti el que demanen els desitjos propis o exigeixen els poderosos. Les notícies que més cal publicar són les que desmenteixen els propis prejudicis o les idees rebudes. El principal compromís del periodista és amb la veritat, per dolorosa que sigui.
No vol dir això que el periodista no tingui idees ni que les hagi d’ocultar. Encara menys que s’hagi d’abstenir de criticar els governs i als poderosos. Al contrari. Però cal fer-ho seguint escrupolosament les regles de l’ofici: separar el que és informació i el que és anàlisi o opinió, evitar les fonts anònimes, només publicar el que està degudament comprovat, esforçar-se en titular sense biaix. Això és la Sol. La Sol cronista parlamentària i la Sol corresponsal a l’estranger, la Sol columnista i la Sol directora del diari: la primera, per cert, en un país on hi ha molt poques dones dirigint mitjans de comunicació.
PUBLICITAT
La Sol era i continua sent, encara que ja no estigui entre nosaltres, l’estil del diari, que no s’esgota en el Llibre d’Estil. L’estil és com dir l’ànima, l’esperit. Res del que fem ho farem bé si ho fem sols. Aquesta és una feina col·lectiva, d’equip. Com passa amb la democràcia, no hi ha bon periodisme sense deliberació, i com passa amb la societat democràtica, no hi ha periodisme sense una certa amistat cívica. Debat, respecte, pluralitat de punts de vista i fraternitat són les virtuts necessàries per a una redacció, que la Sol va practicar a bastament, més que ningú.
La redacció és el cor i la consciència dels mitjans, que mai podrà substituir cap intel·ligència artificial. El corresponsal més allunyat no és ningú sense el suport de la Redacció, amb la qual sosté un diàleg permanent, li fa encàrrecs o accepta propostes i sobretot cuida i edita els articles, redactats a vegades a correcuita. El corresponsal que tot just arriba al seu nou encàrrec a l’estranger és molt poca cosa si el corresponsal que se’n va no li passa al qui el succeeix l’agenda sencera, tots els contactes i les notícies en marxa, com va fer la Sol en cadascun dels llocs des d’on va escriure: puc dir-ho aquí en primera persona perquè en soc testimoni.
Lliçó de vida i d’ofici
Hi ha professionals que creuen lluir si els altres fracassen i d’altres professionals que volen ser superats per aquells que els succeeixen en el seu lloc. El mateix passa a l’hora de dirigir una secció informativa o el mateix diari: n’hi ha que s’envolten de mediocritats, temorosos de ser desbancats pels qui l’envolten, i d’altres que busquen els més ben preparats per fer equips ben forts i facilitar el seu propi relleu. I encara més difícil, en aquest ofici tan individualista, on abunden els galls dindis que prefereixen lluir el plomatge del mèrit personal en lloc de compartir-lo i exhibir-lo com a mèrit col·lectiu. De tot això, la Sol ens ha donat una magnífica lliçó de vida i d’ofici.
L’horitzontalitat és fonamental en una bona Redacció, però al final, a l’hora de fer una primera plana o una aposta informativa cal una decisió vertical. Aquesta és la tasca de la jerarquia dins del diari, que no tots saben exercir amb auctoritas, la virtut romana que Maruja Torres ha recordat en la seva necrològica dedicada a Sol, per oposar-la a la potestas: n’hi ha que només tenen la segona, perquè algú altre els l’hi ha donat, i pocs tenen les dues, com les tenia la Sol cada cop que li va tocar manar. El periodista ha d’exercir el poder, quan el té, amb el màxim sentit de la responsabilitat, com va fer sempre la Sol, desmentint amb els fets la sentència d’un periodista famós que reivindicava i sobretot practicava l’ofici com un poder sense responsabilitat.
PUBLICITAT
Aquesta és la prova del nou de la qualitat d’un periodista, que cal aplicar a les relacions dels professionals amb el poder empresarial i polític i amb els diners. En això la Sol va destacar, fins al punt que alguna de les seves decisions vitals s’expliquen per la seva negativa a sotmetre’s a l’un i a l’altre. Esdevenir ric i poderós en aquesta època que hem viscut és perfectament respectable, però difícilment compatible amb la preservació de la independència, l’honestedat i la responsabilitat exigibles al periodista. Pot valer per a l’espectacle, per a la degradació del periodisme de les fake news i fins i tot per a la construcció d’imperis mediàtics fonamentats en veritats alternatives o en el mercantilisme de l’intercanvi d’informacions manipulades per favors, influència, diners o fins i tot llocs de poder. Tot això és el que no va ser la Sol i el que hem d’entendre com el seu llegat.
Molts pensaran que aquest esperit periodístic, l’esperit de la Sol, és un anacronisme en un temps com el nostre que no creu en la consistència mateixa de la realitat, que posa en discussió els fets i no la interpretació dels fets, és a dir, les opinions. Si fos així, si el llegat de la Sol no tingués futur, és que les nostres societats democràtiques i lliures no tenen futur. No hem de permetre-ho.
