La història recent serà molt difícil d’explicar en el futur immediat però entre els llibres amb què s’haurà de comptar hi haurà el reportatge de Juan Pablo Cardenal La telaraña. Reconstrueix amb multitud d’entrevistes i documentació escrita l’entramat de vincles, institucions i mètodes propagandístics de l’independentisme quan encara no es deia així, o com si només des del relleu generacional dels David Madí i Oriol Pujol hagués desemmascarat l’autèntica aspiració del vell nacionalisme catalanista.

Però el llibre és massa bo per deixar sense analitzar el prejudici que el travessa de dalt a baix i explota, sobretot a l’Epíleg. Per a mi, el somni de la independència de tants seguirà sent legítim mentre respectin les regles democràtiques que protegeixen els interessos dels que li són contraris, en particular si som majoria social.

De moment, els qui han demostrat un menyspreu vexatori als drets polítics han estat els polítics indepes amb dues dates per a la història, ambdues molt més greus políticament i social que les infames càrregues policials de l’1 d’octubre: els dies 6 i 7 de setembre de 2017 el procés va esfondrar el seu sòl de dignitat i decència democràtica en trencar les regles del joc de l’Estatut i òbviament la Constitució, i fer-ho amb una exigua majoria parlamentària, insuficient fins i tot per reformar l’Estatut, menys encara per a anul·lar-lo.

PUBLICITAT

Va ser una trampa de trileros polítics, un sabotatge democràtic en tota regla i cuinat des d’un autoritarisme democràtic destraler. Tampoc no era exactament nou perquè, en la mateixa línia, ja fa molt de temps que els mitjans públics catalans (i els digitals subvencionats, o sigui, tots menys un) han superat per terra, mar i aire el sectarisme programàtic que va exhibir Telemadrid a l’estel·lar etapa d’Esperanza Aguirre i, per descomptat, la grollera etapa d’Urdaci al capdavant dels informatius de Televisió Espanyola, quan governava Aznar.

L’efecte que ha causat aquesta política informativa ha estat l’exclusió de TV3 de l’espectador desafecte a l’independentisme i, alhora, l’expulsió del públic independentista dels altres canals perquè hi troben a faltar les emocions, el llenguatge, el marc mental i les posicions globals que els han fet addictes als mitjans públics catalans. Cal només una brevíssima exposició al mitjà per sentir immediatament o bé l’exclusió o bé la inclusió que el relat tàcit promou en l’espectador.

Adversari fora de joc

Però hi ha un efecte més pervers i subtil d’aquest maniqueisme sectari de promoció pública: no parlo de la polarització òbvia de la població catalana sinó de la sentimentalització dels arguments que afavoreix a tota hora, sense informació raonada i anàlisi solvent. El mètode actual afavoreix la desqualificació prèvia, asimptomàtica, de l’adversari perquè ja és fora de joc o juga per als dolents.

Quan Telemadrid actuava com una màquina d’intoxicació informativa, ho feia contra els adversaris polítics; quan ho fa TV3 ho fa contra la meitat de la ciutadania en excloure-la com a audiència. La gravetat del salt només la registraran els estudis futurs que desmentiran o confirmaran el que ara no pot ser res més que una dolguda i colpidora intuïció impressionista.

Però el pas següent també pot arribar a ser la desqualificació de l’independentisme, no per les seves pràctiques delictives (com les del 6 i 7 de setembre), sinó pel mer fet d’existir i aspirar a créixer o a ser hegemònic. Ambdues són aspiracions legítimes i defensables, ambdues són idees que no comparteixo i que rebutjo per empobridores en tots els sentits, però que no puc deixar de reconèixer com a legítimes.

Per la mateixa raó seria desitjable que el poder actual de la Generalitat i els seus mitjans reconeguessin l’existència entre catalans del que ara mateix és una majoria no partidària de la ruptura ni tampoc de l’agitació perpètua i la col·lisió política amb Madrid. El primer problema que té la Generalitat actual és que la majoria de la seva població no és partidària de la seva política de ruptura, a banda de les consideracions sobre el seu grau d’insolvència professional.

L’error que trobo més greu al bon llibre de Cardenal és la confusió que el vertebra subterràniament: pot no ser desitjable la independència però no és qüestionable la seva voluntat d’eixamplar i multiplicar el nombre dels seus partidaris. Una altra cosa és, com ho prova el llibre una vegada i una altra, que l’«astúcia» famosa d’Artur Mas hagi servit una vegada i una altra per fabricar boles i fer propaganda profundament falsejada sobre Espanya i sobre Catalunya.

‘Fake news’ a granel

I aquí sí que toca el llibre assumptes crucials i immorals, quan la campanya de promoció de la independència afavoreix una crònica de greuges on es menteix sense dissimular per ensarronar periodistes ignorants (o solidaris induïts de la causa) sobre un país petit i complicat com aquest fent-los empassar fake news a granel amb diners públics: la famosa internacionalització del procés necessitava una víctima de tebeo galdós i català i un dolent de mal western i espanyol.

L’autor no perdona la perversa falsificació, propiciada amb mitjans públics, de les causes i naturalesa dels patiments catalans.

Aquí el paper del govern de Rajoy queda molt tocat com a incompetent i impotent per a promoure un relat alternatiu i més veraç. No perdona l’autor la passivitat dels poders de l’Estat quan governava el PP i no perdona tampoc, i fa santament, la perversa falsificació propiciada amb mitjans públics catalans de les causes i naturalesa dels patiments catalans. La victimització autocompassiva i infantiloide ha estat una de les seves eines més sovintejades, mentre massa mitjans internacionals només han repetit el pack amb llaç roig de sang que els venia la Generalitat i els seus apèndixs.

El cas més flagrant i vergonyós pot ser la cobertura del The New York Times del cas català, tan capficat en la seva enemistat amb la dreta espanyola que va voler fer bo l’independentisme, sense entendre res de res del que passava de veritat. Però tampoc no surten gaire ben parats personatges d’una esquerra amb propensions frívoles, com Jon Lee Anderson o Paul Preston o, per descomptat, hooligans de la causa amb finançament públic tan generós com el seu sectarisme, i és el cas d’Oriol Soler o Joan Ramon Resina.

PUBLICITAT

Tesi equivocada a l’Epíleg

Al seu torn, tampoc no és gaire afortunada la comparació que addueix al pròleg José Ignacio Torreblanca entre la construcció «subreptícia» de la superpotència xinesa i la construcció d’«una nació» per part de l’independentisme: l’error és escolar, perquè la nació preexisteix, sense Estat i amb Estat (la Generalitat) al procés i a l’independentisme. Cardenal ho explica molt millor: la creació d’una espessa «teranyina» d’institucions, entitats i sentiments de nació maltractada al llarg de la democràcia va ser la base des d’on fer el salt temerari cap a la independència unilateral.

Tot es complica a l’Epíleg, però, amb una tesi inequívoca i equivocada, «El golpe continúa». Aquí el llibre perd la vocació informativa implacable i desqualifica tota la democràcia, des de Felipe González, per les seves relacions de conveniència amb el nacionalisme català pel fet de ser nacionalista, com si el català no fos com el de qualsevol altra nació moderna, inclosa l’espanyola.

El que no és comparable a la immensa majoria de nacionalismes és haver difós de mil maneres la imatge d’una Espanya autoritària i poc menys que franquista i, més greu encara que aquesta estupidesa, haver exclòs de la idea de nació a la meitat de catalans per jibaritzar-la en la raquítica porció de dos milions sobre els set que la constituïm.

Juan Pablo Cardenal La telaraña Barcelona: Ariel, 2020. 400 pàgs. Pròleg de José Ignacio Torreblanca.