La gran nació blanca
L’èxit incontestable de Trump (sigui quin sigui el seu resultat final) ha estat bastir una formidable coalició electoral sobre els electors blancs (no tots, òbviament, però sí la majoria… sobretot entre els homes). Els blancs continuen sent hores d’ara la principal minoria del país, de manera que obtenir-ne el suport majoritari permet acostar-se a la victòria.
L’èxit de Trump resideix a haver armat al voltant de la seva persona (més que del seu programa, que també) un grup molt nombrós format per individus molt diversos, que en situacions «normals» se situarien en camps diferents. La coalició blanca de Trump uneix els pobres d’entorns desindustrialitzats colpejats per la crisi i l’epidèmia de narcòtics amb els potentats de Wall Street.
Trump no s’ha preguntat si pot unir els bilionaris i la white trash, sinó que s’ha preguntat què els pot unir, quina és la pega que pot enganxar en un mateix bloc persones en situacions diametralment oposades. I ho ha aconseguit en una pirueta genial.
Kansas
Els demòcrates, a diferència de Trump, fa temps que van abandonar les seves bases tradicionals blanques de classe obrera (ho denunciava Thomas Frank a What’s the matter with Kansas… el 2004!). Els demòcrates van voler substituir aquesta antiga base per les minories i les elits universitàries, sense pensar en cap moment que podria ser possible reunir-los tots com a base d’una proposta electoral. Haurien pogut.
En un mot, van entregar els pobres blancs a mans dels republicans, que els van tornar més xovinistes i més racistes del que eren. Situacions similars s’han viscut al Regne Unit (retratat per Owen Jones a Chavs, 2011) i són clarament visibles a França, a Alemanya (sobretot a l’est, però no només) i a bastants països europeus.
En aquestes eleccions els demòcrates no han estat capaços de trencar la «sagrada aliança» entre rics i pobres (blancs) que segueix Trump, tot i que ja han passat vuit anys de l’ensurt de les presidencials de 2016, quan Trump va assajar el seu pla als estats clau del rust belt (colpejats per la crisi dels opiacis), enduent-se el vot de bona part de l’antiga classe obrera.
PUBLICITAT
‘Fight, fight, fight’
La virtut de Trump no ha estat només crear una base electoral molt nombrosa sinó nodrir-la constantment, alimentar-la de manera continuada, sense deixar de sacsejar-la ni un sol dia. El concepte de campanya permanent ha pres en Trump una nova dimensió. Així com els demòcrates han oscil·lat en funció de les convocatòries electorals, Trump ha fet servir qualsevol excusa per tenir la seva base activa, de manera que ha arribat a les eleccions amb un gruix de suport rabiós i en perfecte ordre de batalla, ansiós per anar a votar i fer fora els demòcrates del poder d’una punyetera vegada.
Trump ha arribat a les eleccions amb un gruix de suport rabiós i en perfecte ordre de batalla, ansiós per anar a votar i fer fora els demòcrates del poder d’una punyetera vegada.
Substituïu «demòcrates» per «sanchismo» i tindreu la versió cañí d’aquesta mateixa estratègia. Deixar sense aire, no defallir, sorprendre, i sobretot no deixar d’atacar, atacar i atacar.
Focus
Com diu Xavier Peytibí, els votants de Trump no són gilipolles. No són una colla de desaprensius amb barret de bisó prests a assaltar el Capitoli (alguns sí). Han estat alimentats per una campanya percutora molt ben mesurada, simple i directa (com han de ser les bones campanyes). Les enquestes ho mostren. Als votants de Trump els preocupen dos temes (només dos!): l’economia i la immigració. Segons el sondeig d’Emerson del 18 d’octubre, el 51% dels que volen votar republicà creu que el principal problema del país és l’economia (inflació, feina, impostos), seguit per un 28% que creu que és la immigració. Sobre aquestes dues bases percudeix la campanya de Trump, un cop i un altre. L’economia general dels Estats Units va bé, però la del votant blanc pobre no tant. Per a ell, els preus són cada cop més alts i els salaris no paren de perdre poder adquisitiu (a França, els més preocupats pel pouvoir d’achat són els votants de Le Pen, precisament).
El 80% dels que pensen votar Trump tenen dos temes al cap, el mateix percentatge entre els possibles votants de Harris en tenen fins a cinc. Per fer-s’ho mirar.
Davant d’això la campanya demòcrata ha estat desenfocada. En part perquè governar vol dir tocar tots els temes, però també perquè han estat incapaços de centrar-se en pocs issues. D’aquí que, a la mateixa enquesta, els que diuen voler votar Kamala Harris es mostrin preocupats per l’economia (26%), les amenaces per a la democràcia (21%), l’avortament (15%), la sanitat (11%) o l’habitatge (10%).
El 80% dels que pensen votar Trump tenen dos temes al cap, el mateix percentatge entre els possible votants de Harris en tenen fins a cinc. Per fer-s’ho mirar.
El (nou) paper dels mitjans
Tanmateix, l’estratègia de Trump no hagués estat el que és sense la participació entusiasta dels mitjans reaccionaris. Es parla molt de les xarxes socials (sempre tendim a meravellar-nos davant les novetats) i s’acostuma a deixar en segon terme als mitjans «tradicionals». Trump ja va demostrar el 2016 el poder que poden tenir les emissores locals de ràdio, una xarxa bastíssima amb una penetració molt important sobretot en els entorns rurals, crucials per a la seva victòria d’aleshores.
Sense la Fox, Trump no hauria pogut mantenir activada la major part del seu vot al llarg d’aquests últims quatre anys (71 milions, poca broma). I és que els mitjans de la dreta s’han prestat a prendre part activa en la campanya republicana. No han estat simples transmissors d’informació, sinó que han funcionat com a eines d’adoctrinament, d’intoxicació, de partidisme en definitiva. Alpinistes samurais.
A l’altra banda, els mitjans progressistes no han volgut tenir el mateix paper. I aquesta és una gran lliçó a aprendre (si és que algú encara no l’ha après): hi ha coses que fan els mitjans de la dreta, que els de l’esquerra no fan ni faran mai. De manera que l’esquerra, en un escenari de fortíssima polarització, sempre (sempre, sempre) jugarà amb una mà lligada a l’esquena.
L’últim episodi ha estat la «neutralitat» exhibida per The Washington Post, que en aquesta elecció no ha volgut donar suport a cap dels dos candidats (com era tradició fer, d’altra banda), quelcom que va directament en contra de les opcions de Harris i els demòcrates. Alguns dels actors de la coalició progressista tendeixen a acoquinar-se davant del bullying desplegat per la nova dreta. Sobretot quan s’hi juguen el compte de resultats (tot és en va, perquè una nova presidència de Trump passarà comptes amb tots i cadascun d’ells).
‘The Washington Post’ no ha volgut donar suport a cap dels dos candidats (com era tradició fer, d’altra banda), quelcom que va directament en contra de les opcions de Harris i els demòcrates.
També hi ha una altra cosa, més de fons. El votant de la dreta, majoritàriament, es mou sense problemes en el llot, perquè no té un concepte molt elevat de la política (tot el contrari moltes vegades). En canvi, el de l’esquerra no és capaç d’empassar-se la brutícia com si res. No és tant superioritat moral com escrúpols, i una visió diferent del que ha de ser la vida en comú i el govern de la res pública. També és una lliçó per a aquells que, des de l’esquerra, pretenen respondre a la nova dreta desacomplexada (i amant de la fruita) en el seu mateix terreny i amb les seves mateixes armes i llenguatge.
Les enquestes també juguen
El 2016 les enquestes van infraestimar el vot a Trump en gairebé tres punts i quatre anys més tard ho van tornar a fer, encara per més marge, prop de quatre punts. Aquest any no ho sabem (ho sabrem dimarts). Tampoc no sabem si les empreses d’enquestes han corregit els seus models i han incorporat el biaix de fa vuit i quatre anys, de manera que potser ara tinguem a Trump sobreestimat, el que podria donar-nos una (agradable, potser) sorpresa en veure a Harris per davant en tres o quatre punts, tot desfent l’empat que sembla haver-se instal·lat l’últim mes.
Si, per contra, les empreses demoscòpiques segueixen fent servir els procediments d’estimació del passat, hauríem de preveure una victòria de Trump amb tres o quatre punts sobre Harris.
El cas és que no ho sabem i, com diu el professor Josep Maria Colomer, que d’Estats Units en sap un munt, les enquestes no serveixen per predir els resultats d’unes eleccions com les presidencials americanes, que són en realitat cinquanta eleccions simultànies algunes de les quals decidides per un marge estretíssim de vots.
PUBLICITAT
Amb tot, malgrat que les enquestes no serveixin per predir qui acabarà sent president (o presidenta) sí que serveixen per conduir la campanya, amb efectes molt importants, fins i tot definitius. Cert, és lleig culpar les enquestes del fet que Kamala no sigui presidenta, pot sonar autoexculpatori i simplot, però no ho és tant dir que si això acaba succeint les enquestes hi hauran jugat un paper… i no menor.
Sense caure en teories conspiranoiques tant de moda, cal que reconeguem que l’evolució de les estimacions el darrer mes de la campanya han condicionat les estratègies dels candidats, sobretot la de Harris (Trump va per lliure i ben fet que fa). En el moment que la crescuda «imparable» de Kamala als sondeigs es va aturar, coincidint amb un repunt de Trump, la decepció va començar a córrer com la pólvora entre el votant demòcrata i la histèria es va apoderar de la campanya de Harris, al moment que els mitjans (els progressistes els primers, faltaria més) començaven a dubtar de les seves possibilitats reals de batre Trump.
De vegades les enquestes acaben encertant-la no tant perquè així sigui sinó perquè generen una dinàmica que, a la llarga, acaba provocant el resultat que les pròpies enquestes preveien molt abans que es donessin les condicions per a que així fos. Profecies autocomplides.
Kamala: ‘back to 2016’?
La campanya demòcrata, quan Biden es retira a l’estiu, es basa en una idea revolucionària: menystenir Trump. El concepte central de la campanya de Harris aleshores era weird. Trump no era un feixista perillós ni un reaccionari que acabaria amb la democràcia americana sinó un tipus raro, inadequat com a president no tant pel que feia sinó per la mena de personatge que era, un tipus que era capaç de dir burrades increïbles que per elles soles el desautoritzaven com a president. La menció a les mascotes i els haitians durant l’únic debat de la campanya fou la culminació d’aquesta estratègia.
Kamala era il·lusió, esperança, alegria. Kamala reia a tot arreu i per tot… fins que les enquestes es van començar a torçar.
Les possibilitats d’una victòria demòcrata en aquestes eleccions es basen únicament i exclusiva en la capacitat de mobilitzar fins l’últim home (sobretot, fins l’última dona) del seu camp. Trump té els seus activadíssims i són molts. Per igualar-los i superar-los cal una mobilització similar al camp demòcrata. I tothom sap que la mobilització només és possible si ho és la victòria. Cal crear la idea que és possible guanyar, perquè hi ha gent (molta) que si no és per guanyar, no s’aixeca del sofà (a no ser que siguis un votant de Trump).
D’aquí que la baixada a les enquestes posés nerviosa la campanya de Harris fins al punt d’oblidar el llibret que havia desplegat fins aleshores. A les últimes setmanes Trump ja no era weird sinó que era tan perillós com… Hitler! Kamala ja no riu, sinó que es mostra seriosa i preocupada, ja no ven il·lusió sinó por, terror, l’apocalipsi. I fa una cosa que va fer Hillary Clinton el 2016 (i així li va anar): fa de Trump el protagonista de la seva (!) campanya.
Les últimes setmanes, Kamala només fa que parlar de Trump, Trump i Trump, quelcom que deu encantar fins a l’èxtasi al candidat republicà, un egomaníac de manual.
Les últimes setmanes, Kamala només fa que parlar de Trump, Trump i Trump, quelcom que deu encantar fins a l’èxtasi al candidat republicà, un egomaníac de manual. Recordeu allò de Lakoff, no pensis en un elefant? Doncs això, no hi pensis i, sobretot, no el mencionis a cada frase!
Però, quina era la pregunta?
Centrar l’elecció en Trump és una mala decisió. Ho va saber Hillary fa vuit anys i ho sabien els estrategs demòcrates fins fa un mes. Aquesta campanya no va de Trump, va de Biden, que és qui ha governat els darrers quatre anys. Va de la inflació, però curiosament són els republicans qui en parlen, mentre els demòcrates s’aferren a les bones dades macro.
La proposta de Trump és clara: el país està enfonsat en la misèria i ell és l’únic que el pot aixecar. El baix continu de Trump és la por. Por a la pèrdua de llocs de treball, por a la pèrdua d’influència en el món, por a la immigració massiva, als woke i als antifa, a les feministes. La campanya de Trump és una crida a recuperar l’orgull perdut de l’Amèrica blanca. És una campanya a l’ofensiva, de punys i mandíbules, contundent (i certament al·lucinada).
La proposta de Harris, malgrat la il·lusió i l’esperança, era (era, abans de posar-se a la defensiva) molt més desdibuixada. Hillary el 2016 va concórrer demanant el vot perquè se’l mereixia perquè era la primera de la classe i Trump era un idiota incapaç, un clown. Biden va guanyar perquè va convèncer la majoria que la permanència de Trump a la Casa Blanca suposava un perill per a la democràcia (i Trump li va donar la raó el 6 de gener de 2021). I Kamala? Quina és la pregunta que vol respondre Kamala? Potser aquest dubte ho acabarà explicant tot.
