El desenvolupament econòmic, i molt especialment de bancs i assegurances, consultores especialitzades i el sector serveis en general, té una dinàmica espontània de centralitzar-se en certes ciutats, de vegades capitals de països (París, Londres, Singapur, etc.) i de vegades ciutats no capitals amb característiques històriques que ho fan possible (Frankfurt, Nova York, Milà, etc.) i això és un fenomen a nivell global.
En aquests darrers països el poder polític no té el grau de centralització que té a Espanya, França o Anglaterra, on l’Estat concentra totes les institucions d’àmbit nacional en les capitals així com també un alt percentatge del PIB. Les raons per les quals Madrid concentra totes aquestes institucions estan fora de l’abast d’aquest article, encara que tots recordem que ben pocs polítics han reivindicat la descentralització de les institucions de l’Estat.
Aquí volem retre homenatge a Pasqual Maragall el nostre gran polític dels Jocs del 92, que reivindicava, per exemple, que el Senat estigués a Barcelona i que va aconseguir la impossible fita que la Comisión Nacional de los Mercados de las Telecomunicaciones (CNMT) de nova constitució s’instal·lés a Barcelona. Sensu contrario, tots recordem com especialment després del segon govern d’Aznar la recentralització de les institucions a Madrid ha estat imparable. La mateixa CNMT va ser absorbida per la nova (Rajoy) Comisión Nacional de los Mercados y de la Competencia (CNMC) amb merma de la seva independència operativa i funcional. Un altre exemple greu és la replicació de l’Espanya Radial pel traçat de l’AVE que va imposar el govern d’Aznar.
La comparació no és entre Madrid i Catalunya sinó entre Madrid i Espanya.
Com ha recordat Jordi Amat en el seu panflet «La confubalació dels irresponsables» els governs del PP van introduir una dinàmica uniformitzadora de l’Estat a favor de Madrid, tot impedint les decisions del mercat, autèntic regulador de les esmentades inversions. A ningú no se li amaga que aquest procés de centralització ha estat i és una font de riquesa enorme per a la Comunitat de Madrid. Els diversos governs espanyols han abocat enormes quantitats de recursos a millorar les infraestructures de la capital per fomentar aquesta centralització. Però aquestes millores, especialment en l’àmbit de les comunicacions terrestres, ferroviàries (mercaderies i passatgers), línies d’AVE i també per descomptat aeroportuàries, han estat finançades pels pressupostos de l’Estat amb càrrec a tots els espanyols. Tots sabem que les mateixes inversions en les altres comunitats, Catalunya inclosa, o no es produeixen com és el vergonyant cas del corredor del Mediterrani que porta més d’una desena d’anys de retard, o s’han de finançar en gran part pels mateixos pressupostos de les comunitats autònomes.
PUBLICITAT
Seria motiu d’un altre article discutir causes i efectes d’aquesta política. Però pel que fa al tema fiscal, objectiu d’aquest, és més que innegable que aquesta centralització el que ha aconseguit es enfortir i enriquir encara més Madrid, la seva Comunitat, que ha estat i és la veritable beneficiada d’aquest procés centralitzador.
En aquest context de privilegi conseqüència d’aquest tracte tan avantatjós per a Madrid per part dels diversos governs d’Espanya, els seus governants autonòmics (Comunitat de Madrid i Madrid és de fet el mateix), van decidir iniciar una competència fiscal radical en contra de tota la resta de (comunitats autònomes) d’Espanya, Madrid utilitza des de fa molts anys les seves competències fiscals per millorar el tracte fiscal (particularment l’IRPF però no l’únic) i suprimir d’altres impostos com patrimoni, successions i donacions, per exemple. Insisteixo: la comparació no és entre Madrid i Catalunya; és entre Madrid i Espanya.
Dúmping fiscal
El que ens preguntem és si és moralment lícit que la Comunitat de Madrid, més que beneficiada per ser seu de totes les institucions de l’Estat d’àmbit nacional, faci a més la competència (deslleial) a tot Espanya per aconseguir més localitzacions empresarials i més residències de persones amb recursos que es traslladen –i cada cop més, encara que en silenci– a la capital. ¿És moralment acceptable que la comunitat més rica d’Espanya (significativament parlant), més que beneficiada pels impostos de tots els espanyols via pressupostos de l’Estat practiqui el dúmping fiscal envers la resta de comunitats de l’Estat per atraure capital físic i intel·lectual en detriment de la resta d’Espanya?
Val a dir que l’argument que s’ho poden permetre perquè gestionen més eficaçment està més que desautoritzat; tots coneixem inversions faraòniques dilapidades com les radials, la ciutat judicial, etc. Tots recordem també com gestionaven els càrrecs en rellevants institucions finalment en fallida com Caja Madrid. I l’argument de l’eficiència queda del tot desautoritzat quan veiem dia sí dia també que tots els expresidents de la Comunitat Autònoma de Madrid, amb l’excepció de Joaquín Leguina, estan processats per malversació en quantitats que fan feredat, en ocasions per beneficiar el seu partit i en ocasions per beneficiar la seva pròpia butxaca; o ambdós.
Estem segurs que si qualsevol altra comunitat, i molt especialment la catalana, utilitzés les seves prerrogatives fiscals per atraure els recursos d’altres regions, l’escàndol seria majúscul; probablement Catalunya seria acusada d’atac a la unitat de mercat, de discriminatòria, insolidària, etc. I segur que al final hi hauria alguna nova regulació que ho prohibiria. Sembla doncs que Madrid no tan sols se’n va, sinó que com ja va avançar Pasqual Maragall, ja se n’ha anat.
PUBLICITAT
Tots els expresidents de la Comunitat Autònoma de Madrid, excepte Leguina, estan processats per malversació en quantitats que fan feredat.
Estem defensant que Madrid ha d’apujar el seus impostos com a mínim fins el nivell mitjà d’Espanya? Doncs sí; i de forma urgent. Però això no és tot. Les comunitats autònomes tenen també enormes responsabilitats en gestionar la seva autonomia amb justícia i equitat. Si parlem del cas català, hem de recordar que la pujada d’impostos iniciada pel tripartit PSC-ERC-ICV a inicis d’aquest segle, va ser essencialment política, per aconseguir el suport de la minoria més radical del Parlament de Catalunya.
El posterior govern de CiU d’Artur Mas, malgrat que ens havia assegurat insistentment als ciutadans que si governava tiraria enrere les pujades per ser contraproduents per a la economia, les va mantenir, però no per raons d’equitat o de necessitat sinó també per aconseguir els vots i el suport al seu projecte independentista de l’ala més radical del Parlament.
Grans incongruències
Volem dir que un dels pilars fonamentals de la democràcia és el bé comú i la redistribució. I per això pagar impostos és una obligació i quasi diríem un dret democràtic. Però els impostos han d’estar al marge de la lluita política i han de ser els necessaris i sobretot han d’estar ben administrats; no han de finançar privilegis, despeses innecessàries, prebendes i ni molt menys les campanyes electorals permanents i els objectius polítics dels governants, sinó que han de procurar el desenvolupament econòmic, el desenvolupament de l’educació, la igualtat d’oportunitats i la redistribució als menys afavorits.
Hem de repensar el sistema. Avui hi ha grans incongruències i sembla que els polítics miren cap altres costats. Per exemple: per què no es fa una anàlisi de qui paga l’impost de patrimoni i successions i qui no el paga? Que es pagui a partir d’un llindar sembla de justícia. Però que els més rics es puguin acollir a normes legals aprovades a les Corts per no pagar, no ho sembla. O no té sentit que el gravamen sobre les plusvàlues no es pugui mobilitzar a altres inversions per l’alt cost fiscal que tenen les transaccions. I qui és el perjudicat? Per descomptat que els titulars dels béns; però també i sobretot l’activitat econòmica doncs aquestes rigideses impedeixen la mobilització racional dels recursos cap a activitats econòmiques generadores d’ocupació, etc.
O el replanteig de la relació entre l’impost de societats i l’IRPF per evitar les situacions que vivim cada dia. O l’adequació del sistema a la realitat social de l’arribada a la jubilació dels baby boomers espanyols amb necessitats diferents, etc. Això seria objecte d’un altre article. Creiem que el sistema tributari hauria de ser neutre en les decisions que procuren l’activitat econòmica i adaptat als requeriments socials que són canviants. I enfocat tant al curt com al llarg termini.
Posem seny. Denunciem la competència deslleial (amoral) de la Comunitat Autònoma de Madrid envers la resta d’Espanya. Però revisem també el sistema perquè sigui més just, més democràtic i sobretot perquè estimuli l’economia i el benestar global. I reclamem una redistribució dels organismes de l’Estat equitativa entre totes les comunitats que possibiliti un equilibri més raonable entre el que s’aporta fiscalment i el que es rep de l’Estat afavorint també el desenvolupament més equitatiu de totes les comunitats.
(*) Tot demanant disculpes per l’atreviment, volem retre un nou homenatge a Pasqual Maragall qui va titular així un article a El País el 7 de juliol del 2003, encara que sense interrogant.
