La investidura de Salvador Illa i la constitució del nou Govern de la Generalitat han encetat materialment la nova legislatura. Es tracta d’un inici significativament diferent dels anteriors, tot i que menys «trencador» del que alguns suposen. Els primers compassos del nou president i el seu govern han definit unes línies d’actuació clares. D’una banda, la connexió simbòlica amb el tarradellisme i la continuïtat de la proposta que feu el PSC en campanya («unir i servir»). De l’altra, la preeminència en el discurs dels temes relacionats amb els serveis públics i la qualitat de vida de la ciutadania.

Aquest darrer aspecte ha estat assenyalat com un element de novetat del nou govern, però la realitat és que ja fa temps que les qüestions relatives a l’educació, la salut o les infraestructures han anat guanyant terreny en la discussió pública, superant l’etapa en la qual el debat sobre la independència monopolitzava la conversa i la pugna política. No és d’ara que s’ha esberlat el «monotema». De fet, l’eix d’actuació del Govern Aragonès, sobretot arran de la sortida de Junts de l’executiu, ja girava sobre les polítiques públiques. O ja hi havia volgut girar, tot i que no sempre ho aconseguí. Podríem dir que, des de la pandèmia, el ventall de temes en la conversa pública s’ha ampliat tot donant cada cop més espai a qüestions diferents de la discussió sobre la independència.

El nou govern l’únic que fa és recollir aquesta inèrcia des d’una posició més còmoda que el govern anterior, que estava sotmès al tarannà propi d’ERC i al protagonisme dels republicans al llarg dels anys del procés. Illa i el PSC, sense les servituds que condicionaven Aragonès, han reblat el gir dels darrers anys amb la força que els dona ser el primer Govern de la Generalitat sense participació independentista dels darrers deu anys.

PUBLICITAT

Com no podia ser d’una altra manera, des de l’independentisme més dur s’ha denunciat aquest gir governamental de claudicació i rendició als interessos del PSOE i del Govern central, tot titllant el nou govern del «més espanyolista» que hi ha hagut mai, més que els de Maragall o Montilla, oblidant (intencionadament) tot el que s’havia arribat a dir d’ambdós presidents en el seu moment. En aquest sentit, la línia de la crítica al nou govern des de Junts no és diferent del blasme tradicional dels nacionalistes contra els partits d’esquerres, denunciats com a «sucursalistes» des de les primeres eleccions al Parlament de 1980, fa més de quaranta anys.

L’objectiu final de Junts tampoc no ha variat en aquesta legislatura acabada d’encetar: arraconar ERC, titllada de «col·laboracionista» amb els «espanyolistes» i, per tant, de traïdora a la causa independentista.

Reunió del Consell Executiu del Govern de la Generalitat del passat 17 de setembre. Fotografia de Ruben Moreno. Gencat

En l’arena general les coses tampoc no han variat substancialment. El nou govern català és assenyalat com a «separatista» per part de la dreta i d’alguns sectors al voltant i a dins mateix del partit socialista. Tot plegat arran del pacte que va permetre la investidura d’Illa i que contempla la negociació per assolir un finançament «singular» per a Catalunya. L’etern se rompe España ha ressonat a parlaments, primeres planes i ones hertzianes com no ho feia des de 2005 amb la reforma de l’Estatut. Com aleshores, el PP ha intentat fer de la nova proposta de finançament (com fa poc amb la llei d’amnistia) l’instrument que li permeti afeblir el Govern Sánchez i rascar els vots suficients per poder aconseguir finalment el que les urnes li van negar el juliol de l’any passat.

El nou Govern Illa ha estat rebut pel soroll i la fúria que ja és tradició per als governs d’esquerres i catalanistes. Al Parlament i al Congrés. El mateix succeí el 2003 i el 2006. Llavors, tant els governs del president Maragall com els del president Montilla van sucumbir a les fúries desfermades, ja fos per la seva simple existència o per l’ambició de les seves apostes de país. La seva obra, ingent, va quedar completament tapada per la cridòria i la histèria.

Succeirà el mateix amb el Govern Illa? Possiblement haurà de fer front al debat essencialista sobre la seva manca de «puresa nacional», que tindrà certa acollida en uns mitjans que encara beuen de la inèrcia del que ha estat el procés i als quals els costa abandonar les lògiques polaritzants de bons i dolents (alguns per convicció, la majoria per interès comercial o, senzillament, per mandra). També s’haurà d’acostumar al soroll provinent de la fabulosa caixa de ressonància madrilenya, convertida ja fa molt en una olla de pressió política sempre a punt d’esclatar.

Tanmateix, la sort del nou govern no sembla que depengui d’aquesta farsa de conversa que mantenen els partits i que retransmeten en directe els mitjans com si fossin matxs de futbol (o combats de lluita lliure), sinó de la seva capacitat per millorar allò tan prosaic i tan oblidat que és la vida de les persones. La sort del Govern Illa està estretament lligada a les llistes d’espera hospitalàries i a la saturació de les aules a les escoles del nostre país, a la millora del transport públic i a l’atenció a la dependència, a la seguretat als carrers i a les possibilitats d’emancipació del jovent. És en aquesta escala on el nou govern es jugarà el seu futur a mitjà i a llarg termini. Més enllà del soroll i la fúria, dels plens al Parlament i les negociacions amb la resta de partits. Als carrers i a les places, a les sales d’estar i a les cuines.

Perquè, més enllà de la perpètua esbroncada que no sembla tenir fi, existeix entre la ciutadania un desig que les coses vagin bé, que els serveis millorin, que el Govern treballi per a la gent i que intenti resoldre els seus problemes, aquells que no surten a les primeres pàgines, als grans titulars cridaners, les qüestions que no són notícia i que sembla que no importin. Si el Govern Illa aconsegueix fer entendre a aquesta ciutadania delerosa de polítiques concretes que treballa per a resoldre els seus problemes, haurà respost a la pregunta de per què és govern: per millorar les coses. Simplement. I això, venint d’on venim, ja serà molt. Serà fins i tot moltíssim.