Durant els propers dos anys, la democràcia nord-americana farà front a la pitjor de les amenaces, la pulsió autoritària del president, i només el Congrés pot esvair-la. No serà gens fàcil. El Congrés nord-americà ha perdut la seva funció com a contrapoder de la Casa Blanca. La majoria republicana a la Cambra i al Senat l’ha convertit en un espectador del que fa i desfà el president Trump. Aquesta irrellevància agreuja la pèrdua de qualitat de la primera democràcia del món.
En aquest context de decadència democràtica, les eleccions legislatives de novembre tenen una importància extrema. El resultat determinarà si el Congrés pot recuperar la seva funció institucional com a contrapoder de l’executiu i restablir, d’aquesta manera, l’equilibri del sistema.
El Congrés té dues cambres, la Cambra de Representants, que els americans anomenen House, i el Senat. La House té 435 diputats i el Senat, cent senadors. El mandat d’un diputat és de dos anys i el d’un senador és de sis. La House, per tant, es renova íntegrament cada dos anys, mentre que el Senat es renova a terços. Això vol dir que cada dos anys, un terç dels senadors van a eleccions. Les enquestes anticipen que els demòcrates aconseguiran la majoria a la House i podrien fins i tot aconseguir-la també al Senat. Aquest triomf, de totes maneres, no garanteix que el Congrés pugui refer tot el que Trump està desfent.
Amb ajuda del Tribunal Suprem, el president ha esdevingut un líder més autoritari, que governa per decret. Des que va tornar a la Casa Blanca el gener de l’any passat i fins aquest mes d’agost, ha signat 277 ordres executives. Són ja 57 més de les que va signar durant els quatre anys del seu primer mandat (2017-2021). Aquests decrets presidencials es poden denunciar davant la justícia. Hi ha més de 850 demandes presentades en contra.
A Trump li agrada litigar. És una constant al llarg de la seva carrera empresarial i política. Però li agrada litigar amb avantatge, sigui gastant molt en advocats o tenint els jutges del seu costat. Avui gairebé un de cada tres jutges federals, és a dir, els que més poder tenen dins el sistema judicial, li deuen el càrrec. Ell els va proposar i la seva majoria parlamentària els va confirmar. Entre ells hi ha tres dels nou jutges del Tribunal Suprem.
El Tribunal Suprem té una majoria conservadora de sis jutges. No està previst que els tres de la minoria progressista puguin augmentar la seva quota a curt o mitjà termini, ja que els càrrecs són vitalicis. Els tres jutges conservadors més grans tenen 78, 76 i 71 anys.
PUBLICITAT
El poder d’un rei absolutista
La majoria conservadora del Suprem ha reforçat el poder del president fins a l’extrem d’alliberar-lo de qualsevol responsabilitat penal per les decisions preses en el seu exercici. Encara que aquestes decisions contravinguin la llei, ell està protegit. Aquest poder, que els seus crítics comparen amb el d’un rei absolutista, es posarà a prova aquesta tardor perquè estarà al seu abast denunciar un frau electoral en cas que el partit republicà perdi el control del Congrés.
A les eleccions de novembre poden passar tres coses: que els republicans mantinguin la majoria a les dues cambres, que els demòcrates controlin la cambra baixa però no el Senat i que els demòcrates es facin també amb la majoria a la cambra alta.
El 2016, any de la primera victòria electoral de Trump, els republicans també van guanyar el control del Congrés. Dos anys després van perdre aquest domini, però el van recuperar el 2024. Controlar la Casa Blanca i el Congrés els dona un fort avantatge i les eleccions avui en dia es decideixen per molt pocs vots.
Que la House tingui 435 escons vol dir que el mapa electoral està dividit en 435 circumscripcions. Aquests districtes electorals els dissenyen els parlaments de cada estat. Les majories parlamentàries decideixen, per tant, els límits de les circumscripcions i ho fan per afavorir el seu triomf. El resultat és que n’hi ha poques que siguin competitives i puguin canviar de signe polític.
A les eleccions legislatives de 2024 van votar prop de 148 milions de nord-americans. El triomf republicà a la House es va decidir per tot just uns 7.000 vots emesos en tres circumscripcions competitives: Iowa-1, Colorado-8 i Pensilvània-7.
El poder legislatiu crea un sistema electoral que dificulta molt l’alternança política. Tot i així, és normal que a les eleccions de mig mandat, com les d’aquest novembre, el partit que controla la Casa Blanca, perdi escons en el Congrés. Aquesta vegada, els republicans lluiten contra aquest corrent natural de la democràcia nord-americana amb el llast d’un president força impopular. El 20 de gener del 2025, quan Donald Trump va jurar el càrrec per segona vegada, el comptador de la seva popularitat es va posar a zero. Tanta gent donava suport a la seva política com hi estava en contra. Avui, la caiguda de confiança sembla imparable. L’índex està a menys 26. És a dir, un 61 % rebutja el que fa, un 35 % hi està a favor i un 5 % dubta.
Control absolut del missatge
Abans de l’era Trump, hauríem vist molts diputats desmarcant-se del president. Però Trump domina la base electoral. Ho fa amb el control absolut del missatge. La majoria dels mitjans i les xarxes socials són altaveus de la seva propaganda. L’impacte és enorme gràcies a la tecnologia que fa possible la propagació massiva de les consignes a una gran velocitat. A tothom li arriba el que diu.
Els diputats republicans que pensen en el següent cicle electoral, el de 2028, quan les legislatives coincidiran amb les presidencials, tenen por de Trump i prefereixen fer-li costat. Aquesta lleialtat, encara que sigui per interès personal, serà determinant si, com està previst, els demòcrates guanyen la House i, més encara, si també guanyen el Senat. Trump necessitarà que tots els parlamentaris republicans segueixin les seves ordres per fer front als demòcrates.
La iniciativa legislativa és competència de la House. La majoria demòcrata marcarà l’agenda. Podrà convocar comissions d’investigació, interrogar testimonis sota jurament i demanar documents a l’Administració. Podrà, així mateix, iniciar un procés polític (impeachment) contra el president. Segur que la base més progressista del partit ho demanarà.
PUBLICITAT
Trump, com va fer en el seu primer mandat, quan va perdre el control de la House el 2018, dos anys abans que Joe Biden el derrotés, ignorarà tots els requeriments dels demòcrates. Al contrari, cavarà una trinxera judicial per fer front a les comissions d’investigació i a la petició de documents. Els demòcrates hauran de litigar, però tindran dues armes molt poderoses. La majoria a la House no només té la iniciativa legislativa, també guarda la clau de la caixa dels diners. És responsabilitat seva controlar la despesa del govern federal. Això vol dir que decideix les prioritats pressupostàries. La Casa Blanca haurà d’acceptar-les. En cas contrari, els demòcrates podran tancar l’Administració.
Cada any s’han d’aprovar els comptes de l’any següent. La pugna pel pressupost, per tant, es repeteix cada tardor. Si no hi ha prou diners, la Casa Blanca pot demanar al Congrés que augmenti el nivell d’endeutament. Sembla difícil, però, que un Trump que no col·labora amb la majoria parlamentària n’obtingui un pressupost que li convingui.
Xoc institucional
El risc que la confrontació política paralitzi l’Administració serà molt gran si els demòcrates controlen la House. En aquest cas, coneixent Trump i els poders extraordinaris que el Tribunal Suprem li garanteix, podrem assistir a un xoc institucional de conseqüències imprevisibles. Els Estats Units cauran llavors en una greu crisi constitucional.
La clau de qualsevol sistema democràtic és l’equilibri de poders. L’executiu, el legislatiu i el judicial fan la seva feina de manera independent i s’equilibren perquè busquen el bé comú. Els pares fundadors de la república nord-americana, la democràcia més antiga del món, creien, amb raó, que els tres poders podien perseguir les seves ambicions perquè tots tres estaven d’acord a respectar les normes de l’Estat de dret. La separació dels tres poders garantia el control dels uns sobre els altres sempre que no actués al marge de la llei ningú.
Aquest plantejament rau en la convicció que les societats democràtiques comparteixen una cultura política. Per sobre de les diferències ideològiques hi ha un consens polític i social sobre què som i com volem ser governants. És d’aquest consens d’on surten les constitucions. I és per això que els nostres governants juren lleialtat a la Constitució i no pas al president.
Pot tornar a passar
Trump vol que el poble li sigui lleial, encara que suposi trencar la Constitució. No vol que el Congrés sigui un contrapoder, una força equilibradora, com també ho és la justícia. Si manté el control del Congrés és molt probable que acceleri el desmantellament del sistema democràtic. Un canvi de la majoria parlamentària no aconseguirà, en tot cas, que el Congrés recuperi la seva funció institucional, és a dir, ser el poder capaç de frenar l’ambició del president.
Per a aconseguir-ho i evitar la crisi constitucional, la majoria del poble nord-americà ha d’entendre que cal posar límits al poder polític. Ha de ser aquesta voluntat popular la que legitimi una nova majoria parlamentària. Llavors sí que els demòcrates, amb l’ajuda dels republicans moderats, podran fer front a l’actual decadència de la democràcia nord-americana.
Trump tractarà d’evitar-ho amb totes les seves forces, i el que avui encara no sabem és què faran els descontents que formen la seva base electoral, gent que se sent víctima d’un sistema que els ha menystingut. Trump els cridarà a files, com ho va fer el gener de 2021, quan el Congrés anava a certificar el triomf de Joe Biden. Aquell assalt al Capitoli per evitar la transferència pacífica del poder, i també el perdó que Trump ha donat a tots els que hi van participar, és un precedent del que pot tornar a passar.
