El començament frenètic de la segona presidència de Donald Trump ha posat el focus sobre la hipòtesi que el sistema de contrapesos (checks and balances) previst per la Constitució dels Estats Units hagi deixat de ser operatiu. La cursa esbojarrada del nou president per capgirar els equilibris del sistema i imposar canvis radicals en les relacions exteriors, un terreny propens a l’estabilitat, semblen tenir com a referència l’ominós Projecte 2025 impulsat per la Heritage Foundation del qual Trump va intentar deslligar-se durant la campanya.
L’allau d’ordres executives, amanit amb declaracions no normatives que recorden el fons reaccionari de la nova presidència, confirma els temors que es tenien sobre el pas de la improvisació característica de la primera presidència a una actuació reflexionada i programada amb vocació explícita d’efectivitat i permanència. L’exuberància en l’expressió i en l’escenografia van alimentar en un primer moment una interpretació benèvola: un gran soroll que no s’arribaria a concretar en decisions definitives i eficaces.
PUBLICITAT
Però la realitat és que s’han imposat uns canvis radicals, tant en la política exterior com en la política domèstica. En el front internacional, el trencament de l’aliança transatlàntica tal com s’entenia des del final de la Segona Guerra Mundial és probablement definitiu. El va proclamar el vicepresident Vance, precisament a Múnic, en un inesperat atac a la Unió Europea i el va confirmar després el mateix Trump amb un seguit de posicionaments que anuncien un nou poder autoritari, una versió actualitzada i radicalitzada de la «presidència imperial» que va descriure Arthur M. Schlesinger motivat per l’ús del seu poder executiu per part del president Richard Nixon.
Aquest canvi radical reflecteix bé l’autocaracterització de Trump com a rei que se n’ha seguit, abonada pels seus mateixos cercles del poder, en un país la revolució d’independència del qual es va fer per trencar amb el despotisme dels monarques britànics.
Ruptura transatlàntica
La ruptura de l’aliança transatlàntica ha estat més ràpida i profunda del que es podia esperar i ha encadenat la diatriba antieuropea de Vance a Múnic amb les provocadores declaracions de Trump de reinterpretació de la guerra d’Ucraïna ignorant la invasió russa i desplaçant de Putin a Zelenski, titllat de dictador, la responsabilitat per l’inici del conflicte.
Amb aquesta inquietant evolució el problema de l’ocupació israeliana de Gaza –i, potser la de Cisjordània–, alliberat de tota mena de traves jurídiques i ètiques, es converteix en una oportunitat de negoci a escala estratosfèrica. No és gaire diferent de l’enfocament que Trump es proposa imposar a Ucraïna. Es tracta, bàsicament, de cobrar com sigui i al millor preu possible el suport que els Estats Units han estat donant a Ucraïna per defensar-la de la invasió russa en una mena d’apoteosi de la política internacional transaccional. Ara per ara, es pot constatar que Trump està més a prop de Putin que d’Europa. Lluís Bassets en el seu Correu internacional fa una descripció exhaustiva dels moviments de Trump com els d’un personatge de David Lynch. En un altre article, el periodista no ha dubtat a qualificar l’acció exterior del president estatunidenc com la d’un «agent del Kremlin».
Però no és només la desaparició de la complicitat amb els aliats europeus en el camp de la seguretat que s’havia configurat des del final de la Segona Guerra Mundial. Les mesures de política internacional anunciades dibuixen un canvi de paradigma total. És una nova situació, ja apuntada en la primera presidència però ara confirmada i ampliada que apunten a una ruptura dràstica dels compromisos multilaterals com els que suposen l’Organització Mundial de la Salut, les Nacions Unides, els acords contra el canvi climàtic les propostes fiscals de l’OCDE i, fins i tot, els dubtes sobre l’OTAN. És un començar de nou basat en la força. En aquest escenari insòlit el tancament de la USAID passa a ser una anècdota menor.
La incrustació de Musk
Les decisions anunciades per Trump en el front de la política interior recullen algunes de les propostes exposades en el Projecte 2025 com són les idees bàsiques d’una reducció dràstica de l’administració federal, el rellançament de l’extracció de combustibles fòssils, l’eliminació de tots els programes de diversitat, equitat i inclusió (DEI) i, especialment, l’impuls d’una recentralització del poder en la presidència.
La incrustació d’Elon Musk en el nivell més alt de la nova administració, al marge de les regulacions jurídiques pròpies de les administracions públiques de les democràcies occidentals, ha accentuat el caràcter reaccionari i clientelar de la nova cúpula de la Casa Blanca, una opció que ja es va projectar amb la presència privilegiada dels multimilionaris tecnològics en l’acte de presa de possessió del president. L’assalt al govern federal ha tingut episodis grotescos com la deplorable imatge d’un Musk gesticulant i fent el pallasso amb la motoserra de Milei o l’entrada forçada en els Departaments de joves enginyers procedents de Tesla o Space X que ha propiciat incidents insòlits i humiliants en una administració pública democràtica. Però és molt probable que el que ha estat qualificat de «massacre» de servidors públics es consolidi amb unes conseqüències que ara mateix són difícils de precisar.
S’escau d’assenyalar que l’administració federal va ser als Estats Units la primera via d’entrada de les minories i especialment dels afroamericans en el circuit laboral, per exemple en el Postal Service o el Departament d’Educació. També van procedir de l’impuls federal els primers experiments d’intervencionisme públic que es remunten a la Tennessee Valley Authority i a les accions del New Deal de Roosevelt per superar les seqüeles de la depressió de 1929. Són probablement les causes originals de les actuals polítiques trumpistes de venjança contra tot el que pugui evocar l’univers woke.
Venjança, sentit de missió i un clientelisme no gens dissimulat són el que explica els nomenaments de nous responsables d’institucions com l’FBI, la CIA o la NASA. Per no parlar del Departament de Defensa assumit per Hegseth, expresentador de la Fox, o de Mike Waltz, assessor de seguretat nacional, també vinculat a la mateixa cadena ultradretana; o de la CIA de la qual ha estat designat director adjunt Dan Bongino, també habitual del mencionat canal de televisió i presentador d’un pòdcast de dreta radical.
Matonisme desinhibit
Un efecte del plantejament de blitzkrieg que estan aplicant Trump i Musk en les seves accions és la projecció d’una imatge de matonisme desinhibit que els ha portat, per exemple, a les que han estat interpretades com a salutacions feixistes o a la romana tant del mateix Musk com de l’ara mig marginat Steve Bannon, un dels màxims exponents del moviment MAGA.
En el camp de la política interior és particularment remarcable l’obsessió de Trump per intervenir en un camp tan concret com és el de la cúpula de les forces armades que ha desembocat en uns moviments que probablement responen a la tensió que va mantenir amb els militars en la seva primera presidència. El general Mark Milley, que va ser cap de l’Estat Major Conjunt, va arribar a dir que el comportament de Trump havia estat el d’un feixista. Opinió que va manifestar també el que va ser cap de gabinet de Trump a la Casa Blanca.
És en aquesta línia, que Charles Q. Brown, afroamericà successor de Milley, ha estat substituït per un militar retirat, però de confiança que, a més, no té la categoria de general de quatre estrelles que el càrrec requereix. És significatiu també que la purga hagi arribat a la primera dona que ostentava la màxima posició de comandament de la Marina. Es tracta de signes ben il·lustratius de la croada contra les polítiques d’inclusió i antidiscriminació activada des del primer moment. És aquest impuls el que ha portat Trump a canviar d’un cop els tres màxims responsables de la justícia militar que també han estat anatematitzats com a beneficiats per les polítiques woke.
També en aquest número publiquem un article de Xavier Vidal-Folch en el qual es demana com ha de respondre Europa a Trump. És una contribució que revisa sistemàticament les polítiques i les eines que podria mobilitzar la Unió Europea per frenar l’amenaça del que caracteritza com a Trump 2.0. I arriba a una conclusió que compartim: que Europa pot respondre «amb fermesa en la defensa dels seus valors, principis i polítiques que en justifiquen l’existència».
Aquesta presidència Trump 2.0 constitueix un autèntic risc existencial per a Europa. Però és precisament per això que podria convertir-se en una gran oportunitat si aprofita aquest repte per formular polítiques comunitàries que li permetin superar les noves dificultats, progressar en la seva consolidació com a poder global i confirmar que, com va passar amb els episodis del Brexit, la pandèmia de la covid o la guerra d’Ucraïna, la Unió Europea avança en les crisis.
