Des que el president de la Generalitat va decidir a mitjan març retirar el projecte de pressupostos per a aquest any, les negociacions entre el PSC i ERC per dotar el país d’uns comptes públics no semblen haver avançat. Som al mes de maig i Catalunya no disposa d’uns pressupostos actualitzats aprovats pel Parlament. Disposem, això sí, d’un projecte de pressupostos des de finals de febrer, quan la consellera d’Economia els presentà al Parlament, tot i que el projecte no tenia, com es veié ja aleshores, l’aval de la majoria de la cambra, principalment per la negativa d’ERC no només a donar-hi suport, sinó fins i tot a accedir a negociar-lo.

Des d’aleshores seguim en la mateixa situació. El projecte descansa en un calaix sense que els dirigents d’ERC hagin aixecat el veto perquè torni a entrar al Parlament per, aquest cop sí, ser aprovat. Tanmateix, durant aquest temps transcorregut des que el Govern es veié obligat a retirar el projecte, no ha transcendit que s’hagi estat negociant els pressupostos. Ni el Govern ni ERC han anunciat que s’hagi produït cap reunió per tractar el tema, mentre el temps s’escola i la Generalitat s’ha vist forçada a aprovar successius suplements de crèdit per fer front a les necessitats financeres, que podrien haver-se suplert amb l’entrada en vigor dels pressupostos.

La situació no pot més que titllar-se d’aberrant. No pel fet que no s’hagin pogut aprovar els comptes públics, sinó més aviat pel fet incomprensible que un grup parlamentari, que és clau per a l’aprovació d’aquests comptes, s’hagi negat a discutir-los amb el grup majoritari, abocant el país a una paràlisi completament innecessària i, no cal dir-ho, extraordinàriament perjudicial. No és només el Govern qui acaba patint per no tenir pressupostos, són els serveis públics, els sectors econòmics, els perceptors d’ajudes públiques i el conjunt dels ciutadans, que es veuen mancats de l’impuls que suposa disposar d’un instrument essencial com és el pressupost.

Veient tot el que ha passat, l’única conclusió possible és la d’admetre que ERC ha pres el pressupost de la Generalitat com a ostatge i, amb ell, el conjunt de la ciutadania catalana. Aquest fet és encara més evident quan s’observen els canvis de posició dels republicans a l’hora d’argumentar els motius de no voler donar llum verda als comptes. En primer lloc, l’excusa dels dirigents republicans per obligar el Govern a retirar els pressupostos fou la cessió de la recaptació de l’impost de la renda, que ERC volia que es fes efectiva abans de discutir els comptes. No cal dir que l’argument era completament inviable, ja que és més que evident que l’actual situació de l’Agència Tributària Catalana no permet, ni de lluny, la gestió integral d’un impost de la magnitud i complexitat de l’IRPF. L’argument dels republicans sonava a una d’aquelles «jugades» a les quals malauradament ens té acostumats el nacionalisme català, que consisteix a reclamar quelcom impossible, per després queixar-se que no se li concedeixi.

L’equivocació d’ERC ha quedat en evidència en les últimes setmanes, quan l’argument per bloquejar l’aprovació del pressupost ha canviat. Ara ja no és la cessió de la gestió de l’IRPF el que impediria que ERC aixequés el veto als comptes. Ara l’escull seria, sembla ser, l’entrada de la Generalitat en la gestió dels aeroports catalans, de titularitat estatal i gestionats per l’empresa pública Aena. El gir posa clarament en evidència la inconsistència del primer argument d’ERC, per no dir l’equivocació total dels dirigents republicans a l’hora de plantejar el bloqueig dels pressupostos a canvi de quelcom irrealitzable, no ja a curt termini, sinó a mitjà termini.

El problema és que el plantejament actual pateix del mateix mal, ja que no té una solució ràpida i senzilla. El canvi d’ERC sembla obeir a la improvisació, després d’haver-se adonat del cul-de-sac al qual (ens) abocava el seu primer moviment. Els republicans, senzillament, han copiat l’acord a què ha arribat el govern central amb el govern basc, com qui aixeca el dit i diu «jo també ho vull». Sense adonar-se’n, ERC acaba de fer allò que va fer Francisco Camps en la reforma de l’Estatut valencià: si ho tenen ells, jo també ho vull.

La situació podria ser còmica si no fos que ens hi juguem coses molt importants. El país no s’ho mereix. La ciutadania catalana mereix més respecte per part dels seus representants. Ni l’un ni l’altra no mereixen ser ostatges d’un nucli dirigent acovardit i acomplexat que, en lloc de resoldre els seus dubtes interns i d’estratègia, es dedica a plantejar apostes irrealitzables jugant-s’hi l’estabilitat de tot el país, amb l’objectiu de no se sap ben bé què. És hora d’exigir una mica de respecte, d’altura de mires i de saber fer les coses bé. És el mínim que se’ls pot demanar a uns dirigents polítics.