El passat 11 d’agost, Jorge Azcón es va convertir en el nou president d’Aragó. Va haver-hi diverses situacions incòmodes. El candidat popular va evitar aparèixer en la fotografia de l’acord. Segurament la situació més incòmoda va ser la de la secretària general del PP Ana Alós, implicada en la construcció d’un monument commemoratiu a les víctimes de la repressió franquista de la ciutat d’Osca, instal·lat al Parc dels Màrtirs de la Llibertat el 2014. Aconseguit el poder, en no servir aquells principis va caldre canviar-los per uns altres. Què ha ocorregut en el PP els últims deu anys perquè els seus joves dirigents, es dediquin a desdir-se de la seva pròpia trajectòria? S’acabarà ocultant la memòria de Ramón Acín i el significat de la seva delicada obra de les Pajaritas?
El PP i VOX han aconseguit un acord per a governar conjuntament la Comunitat Autònoma d’Aragó durant els pròxims anys. El pacte va ser rubricat el 4 d’agost pel líder territorial de VOX, Alejandro Nolasco, i per la secretària general del PP a Aragó, Ana Alós. El candidat popular i futur president, Jorge Azcón, va evitar aparèixer en la fotografia. Probablement per a no quedar associat a aquest acord en la memòria visual de la ciutadania. No en va, la memòria ocupa un lloc molt destacat en tot aquest assumpte. Així, entre els vuitanta punts programàtics presentats, s’inclou la derogació de la Llei de Memòria Democràtica d’Aragó de 2018. Tota una bestreta del que podria succeir a nivell nacional amb un executiu format per totes dues forces polítiques.
Partit en dues meitats pràcticament idèntiques durant la guerra civil, Aragó va ser un dels escenaris principals del conflicte, un autèntic microcosmos de totes les situacions que van poder arribar a produir-se. És una de les raons per les quals la seva Llei de Memòria estava especialment ben construïda i atenia a totes les sensibilitats. A tall d’exemple, s’indicava que el seu objectiu era «facilitar la recuperació de la memòria individual i col·lectiva de les víctimes del cop d’estat de 1936, de la guerra civil i de la dictadura franquista», però no deixava d’assenyalar-se que aquesta obstinació «ha de poder ser compatible […] amb el reconeixement de les violacions dels drets humans que es van donar a Aragó en la zona republicana», la qual cosa incloïa l’«exhumació i identificació per part de descendents de les persones assassinades».
Una altra de les raons era el treball previ realitzat des de fa dècades pel departament d’Història contemporània de la Universitat de Saragossa, reconegut a nivell tant nacional com internacional. Pura excel·lència acadèmica, tan ardentment defensada en nom de la meritocràcia i posada ara en dubte pel document de PP i VOX, que parla de «preservar la qualitat de l’ensenyament, traient la ideologia de les aules».
Però no és únicament la memòria a llarg termini de la Comunitat la que acaba de ser derogada. També la memòria a curt termini va ben servida. Ana Alós va ser alcaldessa de la ciutat d’Osca entre els anys 2011 i 2015. I la veritat és que, des del punt de vista de la memòria democràtica, va ser una alcaldessa excepcional. Sota el seu mandat, i no de manera subsidiària, sinó amb plena implicació dels serveis de l’Ajuntament, va poder per fi construir-se un monument commemoratiu a les víctimes de la repressió franquista de la ciutat. Instal·lat al Parc dels Màrtirs de la Llibertat, la seva inauguració el 2014 va comptar amb la presència personal d’Alós, un gest que va ser agraït expressament pel Cercle Republicà Manolín Abad, l’entitat de la societat civil que es va encarregar, al costat dels professors Julián Casanova i Pilar Salomón, de documentar el llistat de les víctimes. Tot això va poder realitzar-se en un clima de confiança i cordialitat, sense acusacions d’estar reobrint velles ferides. Al contrari, sabent que únicament des de la recerca rigorosa, la condemna dels errors del passat i el reconeixement de les responsabilitats resulta possible consolidar la convivència i la fraternitat. Abans de l’actual onada de l’extrema dreta, no era una cosa tan estranya en altres partits integrants del Partit Popular Europeu. Va ser un president conservador, Jacques Chirac, el que va reconèixer el 1995 la responsabilitat de l’Estat francès en la deportació dels jueus per part del Règim de Vichy.
Què ha ocorregut en el Partit Popular els últims deu anys perquè els seus joves dirigents, cridats a assumir la complexitat de la història nacional i bandejar la visió de la dictadura com un període de «extraordinària placidesa», es dediquin a desdir-se de la seva pròpia trajectòria. És una qüestió molt important, tant com ho és el Partit Popular per a la democràcia espanyola. I plou ja sobre mullat. En el seu moment, José María Aznar va passar de beure els vents per Manuel Azaña i Luis Cernuda a recomanar llibres revisionistes després d’aconseguir la majoria absoluta. En què quedem? Tenim principis o és que, a la manera de Groucho Marx, quan ja no ens serveixen per a aconseguir el poder els canviem per uns altres.
El símbol per excel·lència de la ciutat d’Osca són Las Pajaritas, una delicada obra escultòrica l’autor de la qual és un dels afusellats recordats en el monument de 2014, Ramón Acín. Donat a conèixer al gran públic per la pel·lícula El laberint de les tortugues, Acín no sols va ser productor de Luis Buñuel, era també militant de la CNT i educava al costat de la seva esposa, Conchita Monrás, a les seves filles Katia i Sol segons la pedagogia llibertària. Per tot això va ser assassinat, sense judici ni formació de cap causa, precisament un 6 d’agost, però de 1936. Encara no satisfets els seus botxins, Conchita Monrás va ser afusellada dues setmanes més tard. Les seves filles es van salvar de l’orfenat però els seus familiars van haver de canviar els seus noms per uns altres més concordants amb el santoral catòlic. A continuació, després de morta, «la parella de més altura moral i intel·lectual que tenia la ciutat», en paraules de Max Aub, va ser sotmesa a un procés de responsabilitats polítiques que va comportar la confiscació dels seus escassos béns. Això no és ideologia o una opinió, és una constatació.
Casos com el de Acín i Monrás existeixen en totes les províncies espanyoles. El malagueny Blas Infante va ser també sotmès a un procés de responsabilitats polítiques i a la confiscació després d’haver estat assassinat. Encara que, segons afirmava a twitter el Centre d’Estudis Andalusos que ara gestiona l’executiu del Partit Popular, amb suport parlamentari de VOX, resulta que Blas*Infante «va tenir la desgràcia de sofrir les conseqüències de la fallida de la convivència i la democràcia liberal». Quin enfilall d’eufemismes revisionistes. En nom de la nostra salut democràtica, no perdem la memòria i cridem a les coses pel seu nom.
