La quantitat de llibres i articles publicats sobre la República de Weimar és astronòmica, incalculable. Al llarg de més d’un segle i, de moment, la seva producció ha continuat sense interrupció; i augmenta en èpoques de crisis. Ultra l’acumulació d’una suma ingent de llibres, recerques i articles, la història tràgica de la República alemanya de 1918 a 1933 ha estat també motiu de molt enceses polèmiques.
Entre els historiadors han arribat a extrems ferotges. Un dels primers a estudiar detingudament el suport dels magnats de la gran indústria alemanya als nazis va ser David Abraham, que essent professor a Princeton, publicà The Collapse of the Weimar Republic, l’any 1981. El llibre li costà literalment el càrrec i la carrera d’historiador: acabà de professor emèrit de Dret a la Universitat de Miami. Escrit amb una precipitació juvenil que el mateix autor va admetre, el llibre contenia alguns errors factuals. Abraham els va corregir en una segona edició, de 1986, però no canvià la seva tesi central. Deia que el suport al nazisme d’una fracció important del capitalisme industrial alemany havia estat un factor determinant en la crisi de la República de Weimar i l’arribada de Hitler al poder.
Titllat de marxista i acusat de diverses tergiversarcions, David Abraham va tenir com a principal acusador un professor de Yale, Henry A. Turner, que aquell mateix any 1986 publicà també un llibre sobre el tema, German Big Business and the Rise of Hitler, on tendia a minimitzar la importància del suport dels grans capitalistes alemanys al nazisme.
El 1967 General Motors havia cobrat 33 milions de dòlars en reparacions i beneficis fiscals federals, perquè les forces americanes havien causat danys a les fàbriques d’Opel a Alemanya, Àustria, Polònia, Letònia i la Xina.
Que molts anys després, el 2005, Turner publiqués el llibre General Motors and the Nazis, reviscolà la polèmica. En l’etapa final de la República de Weimar, l’any 1929, l’empresa nord-americana havia adquirit el 80% de l’alemanya Opel. L’any 1999, quan era objecte de demandes legals per l’ús que Opel havia fet de treballadors forçats durant la guerra, General Motors encarregà a Turner un treball de recerca d’arxius que, com era previsible, va concloure amb una absolució, primer de l’historiador i després dels tribunals. Anys abans, en canvi, el 1967, General Motors havia cobrat 33 milions de dòlars en reparacions i beneficis fiscals federals, perquè les forces americanes havien causat danys a les fàbriques i magatzems d’Opel a Alemanya, Àustria, Polònia, Letònia i la Xina. Alguns feren notar amb sarcasme que General Motors havia comprat Opel gairebé per la mateixa quantitat, uns 33,3 milions de dòlars.
Els camps magnètics
Entre la ingenuïtat de creure-s’ho tot a la primera i la paranoia de veure motius ocults i conspiracions a tort i a dret, hi ha un raonable i crític terme mig. Els italians el denominen, mig amb ironia, mig pejorativament, amb un terme intraduible, dietrologia, que es podria definir com «l’estudi del que hi ha al darrere». No es pot entendre la ferotgia d’aquelles discussions historiogràfiques sobre Weimar sense tenir en compte que es produïen sota la influència, o la inducció, de dos potents camps magnètics: el produït per la Guerra Freda i el generat pels grans imperis industrials alemanys i americans, que es volien treure del damunt les llufes del passat i al mateix temps exonerar-se de tota demanda de reparació als tribunals.
PUBLICITAT
No hi ha millor il·lustració del ràpid canvi de panorama produit per l’esclat de la Guerra Freda que la peripècia personal del magnat alemany Alfred Krupp (1907-1967). El 1948 va ser condemnat, a Nuremberg, a 12 anys de presó i a la confiscació de tot el seu gegantí imperi industrial, bastant avariat en aquell moment. Però tres anys després, l’any 1951, fou amnistiat, sortí de la presó de Landsberg, i s’anul·là la confiscació dels seus béns. Krupp havia recuperat el seu imperi.
Heil, Herr Hitler
Pel que fa al suport dels capitans d’indústria a Hitler, les diverses versions històriques han canviat en funció de les circumstàncies. Un exemple il·lustratiu són les versions de Dietrich, el cap de premsa del Fuhrer. El 1934, quan totes els hi ponien als nazis, va escriure: «L’estiu de 1931, el nostre Führer va decidir sobtadament concentrar-se sistemàticament a cultivar els influents magnats econòmics». Va descriure amb termes entusiàstics la trobada del 26 de gener de 1933 del futur dictador amb els caps de la indústria, a Dusseldorf («Les cares van començar a congestionar-se, tots els ulls estaven fixats en els llavis del Führer, es podia sentir com se’ls escalfava el cor. Aviat van esclatar salves d’aplaudiments»). En canvi, el 1955, passat per la presó i ben alliçonat, va escriure que després que Hitler i Goering abandonessin la sala, es recolliren molt pocs diners i que «no es pot parlar de «grans empreses» o d’»indústria pesant» que donés suport significativament, per no parlar de finançament, a la lluita política de Hitler».
Henry Turner i altres historiadors van escriure que era més creïble el Dietrich de 1955 que el Dietrich de 1934. De la reunió de Dusseldorf potser l’únic que un notari podria certificar totalment és que Fritz Thyssen (1873-1951) va tancar la sessió amb un revelador i educat «Heil, Herr Hitler».
Els grans imperis industrials alemanys i americans es volien treure del damunt les llufes del passat i al mateix temps exonerar-se de tota demanda de reparació als tribunals.
La trajectòria de Thyssen és tan il·lustrativa com la d’Alfred Krupp, per bé que de sentit contrari. Hereu del gran imperi siderúrgic del seu pare, un dels conglomerats industrials més poderosos d’Alemanya, fou enemic declarat de la República de Weimar, va donar suport financer a Hitler i li va facilitar l’accés als cercles empresarials. En desacord amb les polítiques de guerra i el totalitarisme creixent, va fugir d’Alemanya el 1939, va ser detingut a la França ocupada pels alemanys, internat en diversos camps de concentració i alliberat pels aliats el 1945.
Ara bé, la discussió sobre si un o altre magnat assistí o no a un o altre encontre té una importància perfectament relativa. Els protagonistes, com escriu Éric Vuillard a L’ordre del dia (Edicions 62, 1918), «no es deien Schnitzler, Witzleben, Schmitt, Finck, Rosterg o Heubel, com ens podrien fer creure els seus certificats de naixement. Es deien BASF, Bayer, Agfa, Opel, IG Farben, Siemens, Allianz i Telefunken. Els coneixem per aquests noms.»
Un «Weimar global»?
Darrerament la República de Weimar ha adquirit una nova dimensió. És parla del «Weimar global», es diu que el món viu un «moment Weimar». Crec que qui ha posat en circulació l’analogia històrica entre l’estat actual del món i Weimar és Robert D. Kaplan, en el seu llibre Waste Land (Tierra baldía, RBA 2025), on afirma que el món interconnectat d’avui és «una estranya simulació de la República de Weimar»: cada país està tan lligat als altres que una crisi en un sol lloc desencadena un efecte dominó en els altres.
Insistir en l’analogia històrica entre el panorama del món d’avui i el passat de la República de Weimar no sembla una bona idea. Simbòlicament, el període de Weimar està irremissiblement associat a la malastrugança. Peter Gay, un estudiós de la rica collita literària i artística del període, va escriure que la República de Weimar «va néixer en la derrota, va viure en l’agitació i va morir en el desastre.»
Les analogies històriques poden servir per a tot. El seu atractiu, i també el seu risc, és que poden arribar a tenir una enorme força simbòlica. L’evocació dels Acords de Munic de 1938 va ser usada insistentment per aquells que (com Kaplan) van encoratjar el Trio de les Açores a cometre l’insensata i terrible errada d’envair l’Iraq, l’any 2003. Els qui aleshores s’oposaven a la guerra van ser titllats de muniquesos, d’apaivagadors, de capituladors babaus davant dels dictadors.
Peter Gay, un estudiós de la rica collita literària i artística del període, va escriure que la República de Weimar «va néixer en la derrota, va viure en l’agitació i va morir en el desastre.»
Però les analogies històriques sempre tenen alguna cosa a dir. A vegades, de retruc, en contra de les intencions de qui les proposa. El 1987, Aznar es va posar davant les càmeres disfressat de Cid Campeador, seguint una tradició sinistra: Franco fou retratat amb cuirassa i capa blanca en una pintura mural, a l’Arxiu Històric Militar de Madrid; i a la col·lecció del Centre d’Història Militar de Washington es conserva Der Bannerträger, una pintura que retrata Hitler amb armadura del segle XV i a cavall.
‘Lasciate ogni speranza’?
Al frontispici del llibre de Kaplan hi una citació de Roger Scruton. L’esperança, diu en ella el filòsof britànic, és «un actiu perillós que amenaça no tan sols aquells que l’accepten, sinó tots els que es troben a l’abast de les seves il·lusions.» Amb un exercici de dietrologia que no sembla exagerat, es pot pensar que el llibre de Kaplan, un neocon que en el seu moment donà suport al Trio de les Açores, ha tingut la funció de disuadir de qualsevol il·lusió o esperança de que es pugui verificar una alternativa de progrés global al món.
Però l’actiu perillós que avui amenaça el món no són els qui mantenen l’esperança d’un altre món millor, sinó els qui tracten de devorar des de dins les democràcies i engendrar un món d’autòcrates i poderosos sense llei, és a dir, un món de bandolers. Oposar-se a aquest destí no és sols un deure democràtic imperatiu sinó un gest de supervivència.
Se sol citar una frase de Gramsci, «la història ensenya però no té alumnes», però menys la frase que la precedeix (és d’un article a L’Ordine Nuovo de març de 1921): «La il·lusió és l’herba més tenaç de la consciència col·lectiva». En aquest sentit, la història de la República de Weimar, que ensenya a no fer-se il·lusions, no ha de dur al fatalisme, sinó que adverteix de la necessitat de no repetir errors.
PUBLICITAT
Algunes d’aquestes lliçons de Weimar són especialment clares en els moments actuals. Una s’adreça a les elits econòmiques, i es podria formular així: «no sempre és cert que qui paga mana». Els serveis d’informació militars que van descobrir Hitler, i els industrials que li van donar suport, pretenien una pòlissa d’assegurança contra els comunistes, i volien rellançar els negocis per la via de l’autoritarisme patriòtic, el rearmament i l’autarquia. En canvi, es van trobar subjectes d’una dictadura monstruosa, una guerra catastròfica i la desfeta del seu país.
A l’altre camp, hi ha també una amarga lliçó, perquè les discòrdies entre les esquerres van ser un altre factor clau del desastre de Weimar. En paraules de Luciano Cafagna, la «fractura sagnant» entre socialdemòcrates i comunistes els portà a un «suïcidi assistit». L’esquerra, socialment fortíssima (el 1928, els socialistes tenien 937.000 afiliats), es mostrà políticament impotent a causa de les seves divisions.
«La vostra societat violenta i caòtica, fins i tot quan vol la pau, fins i tot quan es troba en un estat d’aparent repòs, porta en ella la guerra, com el núvol adormit porta la tempesta» (Jean Jaurès).
Una altra lliçó recorda fins a quin punt és il·lusori i perillós identificar capitalisme i democràcia. Hi ha dues frases que avui cal recordar, per tal de valorar el trumpisme i els altres nacionalpopulismes. Una és de Jean Jaurés: «La vostra societat violenta i caòtica, fins i tot quan vol la pau, fins i tot quan es troba en un estat d’aparent repòs, porta en ella la guerra, com el núvol adormit porta la tempesta.» L’altra és de Max Horkheimer: «Qui no vulgui parlar del capitalisme, millor que calli sobre el feixisme».
Els industrials que van donar suport a Hitler es van trobar subjectes d’una dictadura monstruosa, una guerra catastròfica i la desfeta del seu país.
Weimar també ens diu que no hem de confondre el concepte de «crisi» amb el d’un destí negatiu i inel·luctable. L’historiador Rüdiger Graf ha comptat que entre 1918 i 1933 es van publicar més de 370 llibres a Alemanya amb el terme «crisi» al títol. Però ha assenyalat, justament, que una bona part d’aquella literatura usava el terme crisi en el seu sentit grec, originari, que en les darreres dècades s’ha anat perdent. Una crisi no s’ha de veure, escriu l’historiador, «ni com un desenvolupament únicament negatiu, ni com l’anunci d’una derrota assegurada, sinó com el moment de decisió en què el futur roman obert i els desenvolupaments alternatius són possibles». La crisi de Weimar hauria pogut tenir una altra sortida.
