No m’havia passat mai pel cap escriure una novel·la amb el protagonista creat per un altre autor. Ni Carvalho ni cap altre. De fet, no havia pensat mai escriure una novel·la policíaca. Com molts deveu saber, jo havia publicat novel·les en les quals l’esdevenir editorial havia col·locat l’etiqueta de novel·la negra, però, dins d’aquest ampli territori cap de les meves novel·les no era policíaca, d’investigació o procedimental. Tanmateix, el destí va fer que acabés escrivint una novel·la d’investigació amb detectiu privat, un personatge creat per un altre escriptor, i no un escriptor qualsevol: Manuel Vázquez Montalbán.

La proposta va arribar de l’editorial Planeta i Daniel Vázquez Sallés. Hi havia el projecte de reactivar el catàleg carvalhístic de Manuel Vázquez Montalbán i també d’obrir-se a altres propostes com ara l’adaptació al còmic de la seva trilogia clàssica –Tatuaje, La soledad del mánager i Los mares del Sur– a càrrec d’Hernán Migoya i Bartolomé Seguí. La proposta més delicada –i que ja s’havia fet amb altres personatges que, malgrat la defunció dels seus creadors, pervivien en la memòria i l’afecte del públic, com Hercule Poirot o Philip Marlowe– era encarregar una nova novel·la de Carvalho.

La qüestió era decidir qui. Pel que jo sé, li van preguntar a Paco Camarasa i ell els va dir que jo era el candidat ideal. Els qui vam conèixer el llibreter de Negra y Criminal sabem com podia ser de persuasiu, per la qual cosa van optar per fer-me arribar la proposta des de l’agència de Carmen Balcells a través de María Lynch, la meva agent literària. Quan vaig rebre la seva trucada i em va explicar què se’m proposava, va ser la primera vegada a la vida que em va passar pel cap posar-me a escriure des de Carvalho, un llibre de Carvalho. Em vaig sentir tan aclaparat que vaig dir que no. Em va superar, ja des del principi, entreveure el pes enorme de la responsabilitat i també el fet que havia d’aparcar, en certa manera, el llibre que tenia entre mans que, al capdavall, seria la novel·la Love song, del 2022.

PUBLICITAT

Durant una setmana vaig estar rumiant la proposta que havia rebutjat. Era obvi que es tractava d’un regal enverinat pels molts perills que comportava. El més obvi era que es convertís en un mal llibre o en una novel·la mimètica a l’estil del seu autor; que els nombrosos lectors de Vázquez Montalbán se sentissin decebuts per no veure en el personatge de Carvalho ni un reflex del detectiu original; que fos un fracàs de vendes o d’expectatives. Els altres perills se situaven en l’altre arc: que el llibre funcionés. Que fos un èxit de vendes, amb la qual cosa, ho volgués jo o no, hi hauria pressió per fer un segon o tercer llibre, i això –si jo accedia com a autor– sí que condicionaria la meva trajectòria literària i em decantaria clarament cap al gènere i, el que era pitjor, acabaria sent l’autor que va continuar les aventures de Pepe Carvalho i s’oblidaria la resta de la meva producció fins aleshores i, gairebé amb tota probabilitat, la futura.

No a tothom se li permet treballar amb un personatge icònic de la literatura de gènere mediterrània i espanyola.

No obstant això, al cap d’una setmana vaig tornar a trucar a María Lynch per a dir-li que, si l’oferta seguia vigent, l’acceptés i negociés les condicions econòmiques i d’edició. A tots els perills i temors els va vèncer la il·lusió i el repte. Vaig recordar que quan érem poc més que adolescents, ens deixàvem les novel·les de Carvalho com ens deixàvem còmics o discos i cassets. Era cultura popular absoluta i, tractant-se d’un llibre –que també llegien els teus pares–, tenia mèrit perquè no espantava. No espantava perquè no pretenia ser literatura sinó entretenir, agradar, jugar amb un gènere –el policíac– que sempre limita amb la paròdia, amb no prendre-s’ho tot tan seriosament i jugar a l’evasió amb la seva lectura. Vaig pensar que era una història bonica que la mateixa persona a la qual, quan era un xaval, van deixar un exemplar barat de Tatuaje o Los mares del Sur al cap d’uns anys pogués escriure una d’aquestes novel·les.

Una altra de les raons per acceptar portar a la vida Carvalho va ser que, senzillament, era un privilegi. No a tothom se li permet treballar amb un personatge icònic de la literatura de gènere mediterrània i espanyola. I, per sort, aquest privilegi havia recaigut en mi. No volia deixar escapar l’oportunitat i no ho vaig fer.

Adaptació al còmic de la novel·la Tatuaje de Manuel Vázquez Montalbán feta per Bartolome Seguí (dibuixos) i Hernán Migoya (guió) / Norma Editorial

Les receptes

El marge de llibertat que em van donar les editores de Planeta va ser absolut llevat d’una qüestió que jo volia menystenir: les receptes culinàries, el Carvalho gurmet. Aquesta va ser l’única condició i la vaig acceptar. Tot i així, em vaig insubordinar una miqueta pel que feia a les directrius donades: Pepe Carvalho tindria problemes amb algunes digestions i una malaltia sense determinar. Això no li impediria guisar, cuinar i prescriure, ara bé, atès que el detectiu cuinaria però no podria –en moltes ocasions– gaudir del que havia cuinat, el seu estat d’ànim determinaria el plat triat.

PUBLICITAT

La llibertat era absoluta i això comportava prendre decisions. Una d’aquestes decisions era l’edat de Pepe Carvalho. Vázquez Montalbán va decidir que el seu personatge –a diferència d’altres per als quals el temps biològic roman inalterat, aventura rere aventura– envelliria igual que ell. Això determinava el punt de vista generacional –tant el de l’autor com el del personatge– però també quedava un aspecte més pràctic: hauria de treballar amb un detectiu molt vell que no podria córrer, perseguir o rebre, de tant en tant, una plantofada. Hi havia la possibilitat de fer-lo acompanyar d’un futur substitut però no em va agradar mai aquesta idea. El mateix Vázquez Montalbán em va donar la solució.

Quan Carvalho ja portava algunes novel·les, el seu autor col·laborava en diverses publicacions i una era el setmanari Interviú. Durant uns mesos, va publicar una col·laboració en què els protagonistes eren Manuel Vázquez Montalbán i Pepe Carvalho, que en la ficció eren veïns del mateix bloc d’oficines i pisos. Així l’autor pujava al pis on Carvalho i Biscúter treballaven en els seus casos o, era el mateix detectiu qui acudia al despatx de l’escriptor per comentar alguna qüestió de l’actualitat política o d’algun encàrrec com a detectiu que, casualment, reunia elements de l’actualitat. És a dir, que Vázquez Montalbán va jugar amb la idea que el seu personatge no fos obra de la seva imaginació –com ho era en realitat– sinó que existia en el món real i ell no fes altra cosa que tancar-lo en novel·les de gènere. Aquesta idea em servia.

I em servia perquè em permetia que la novel·la l’expliqués –en primera persona, una altra novetat respecte als Carvalhos originals– el mateix personatge i que això li permetés, al seu torn, parlar amb l’autor mort, explicant aquesta estranya relació que s’estableix entre creador i obra creada, sobretot si aquesta està inspirada en un ésser que encara és viu. Si Pepe Carvalho va existir i li va servir d’inspiració al seu veí escriptor, l’edat no podia ser la seva –com si MVM l’hagués alterat com una convenció literària per poder parlar de la mirada de la seva edat–, sinó la d’algú més pròxim a la meva. La melancolia de Carvalho ja no seria la d’un nen de la guerra, sinó del baby boom dels seixanta. Amb tot això, podia escriure una novel·la que en ser escrita en primera persona i pel mateix personatge, tenia prou novetats com perquè, tot i ser una novel·la de Carvalho amb Carvalho, no fos, de cap manera, una novel·la escrita a l’estil montalbanià.

Primer i últim Carvalho

La cerca del to va ser una altra de les qüestions que calia tractar. Finalment, vaig optar perquè fos el que podia obtenir sense tractar de ser qui no soc. El del lector. Així que, aplicat i content, em vaig posar a llegir per ordre cronològic totes les novel·les protagonitzades per Pepe Carvalho, i se’m va anar «quedant» un sentit de l’humor, una manera de mirar i de parlar, i de saber que «cal buscar la veritat, encara que no serveixi per a res». Amb tot això, i amb molta il·lusió, em vaig posar a escriure el que seria el meu primer i, de moment, el meu últim Carvalho. Ho vaig gaudir molt i a ell, a Pepe Carvalho, encara l’enyoro.