La polèmica sobre els límits de la llibertat d’expressió és infinita, com ha de ser, perquè cada cas que la provoca afegeix nous motius per adoptar una postura o una altra. En teoria, tothom aprova l’afirmació que la llibertat, com qualsevol altre dret, ha de tenir límits per tal de trobar un equilibri entre el conjunt de valors ètics que reconeixem com a fonamentals. Però els principis són abstractes i és per això que són acceptats sense discussió. Són les pràctiques les que han de demostrar que ens els creiem de debò i els interpretem sense contradir-nos.

El debat que ha originat el llibre no distribuït de Luisgé Martín, El odio, és un exemple esplèndid de la dificultat que hi ha a resoldre un conflicte que no és només teòric, que afecta, d’una banda, la llibertat d’un escriptor i, de l’altra, el respecte, la protecció i també la llibertat que mereixen les persones que s’han vist greument afectades per la tragèdia convertida en argument del llibre en qüestió.

No cal estendre’s gaire en els fets que han provocat la polèmica, coneguts per tothom. Pel que sabem, El odio és un relat sobre l’assassinat per part de José Bretón dels seus dos fills, de tres i cinc anys. El conflicte es produeix quan Ruth Ortiz, la mare dels nens, sol·licita al fiscal la retirada del llibre, mesura cautelar que és denegada pel jutge adduint no haver pogut llegir el text i no tenir proves suficients per considerar que s’han comés faltes a l’honor i la intimitat dels nens.

L’editorial Anagrama, en una primera reacció, emet un comunicat mostrant-se solidària amb el dolor de la mare, però afegeix que respecta la decisió judicial i pensa distribuir el llibre. Pocs dies després, arran de l’allau d’opinions en un sentit i un altre aparegudes en els mitjans i les xarxes, l’editorial rectifica el seu punt de vista i decideix suspendre la distribució en nom de l’equilibri que cal buscar entre la defensa de la llibertat d’expressió i el respecte a les víctimes, en especial, en la persona de la mare dels dos nens assassinats. La decisió de l’editorial es manté, i anuncia que no es desdiu d’aparcar la distribució indefinida del llibre, malgrat el darrer pronunciament de l’Audiència de Barcelona que desestima la petició de la Fiscalia de paralitzar la distribució del llibre.

No sols estic d’acord amb la posició adoptada i reiterada per l’editorial Anagrama, sinó que aplaudeixo que no hagi dubtat a l’hora de rectificar la primera reacció a favor de la llibertat de l’autor. Rectificar és de savis, tot i que la saviesa consistent a esmenar els propis errors avui no la reconeix gairebé ningú. I és del tot cert que, en aquest cas, qui mereix protecció i respecte és Ruth Ortiz, la pobra mare sobre la qual recau l’odi de l’assassí perpetrant el que avui s’anomena «violència vicària».

 

Exigència inexcusable

Òbviament, Luisgé Martín era lliure d’escriure sobre l’odi i la brutalitat del crim i de parlar amb l’assassí per indagar sobre els motius d’un acte tan terrorífic. El que no és moralment acceptable és que prescindís del dolor i el patiment de la mare dels nens, que no tingués en compte l’efecte que podia produir-li remoure la memòria del crim. Precisament en una època en què el respecte a l’autonomia d’una persona es materialitza en l’obligació de demanar-li el consentiment respecte a qualsevol acció que la pugui afectar i danyar, l’autor del llibre ignora aquesta exigència, inexcusable des del punt de vista ètic.

Ruth Ortiz té tota la raó a sentir-se menyspreada i no sorprèn que demanés empara a la Fiscalia.

La confuciana regla d’or de la moralitat demana que, a l’hora de decidir si és moralment correcte el que ens proposem fer, ens posem en el lloc de l’altre, de la persona que pot sentir-se maltractada per la nostra decisió. La pregunta que cal fer-se és: m’agradaria que m’ho fessin a mi si jo fos l’afectada? Tot i que George Bernard Shaw la desaconsellés dient que els gustos de l’altre poden no ser els mateixos que els meus, la regla d’or és el millor criteri moral que se’ns ha acudit fins ara per determinar si estem actuant correctament. Personalment, crec indiscutible que, en aquest cas concret, a qui calia respectar i protegir per sobre de tot era la mare dels dos nens, la que més ha sofert i seguirà marcada tota la vida per un fet tan execrable. Ruth Ortiz té tota la raó a sentir-se menyspreada i no sorprèn que demanés empara a la Fiscalia.

Amb la decisió editorial s’ha fet palès que alguns conflictes no són dirimibles apel·lant al dret sinó al sentit moral.

Cal repetir que els principis sempre són abstractes. Exhibir-los com a bandera per justificar el que fem no garanteix pràctiques impecables. Un dels grans problemes de l’ètica és com equilibrar l’adhesió a dos principis igualment irrenunciables: el de la llibertat d’expressió i el del respecte a les persones, un problema que no es resol demanant més regulació o fent codis deontològics que ens indiquin com actuar. No es resol perquè les regles després s’han d’aplicar i interpretar a situacions que no són mai idèntiques i poden donar lloc a respostes diferents i fins i tot aparentment contradictòries. En les decisions sempre hi ha un component d’invenció i creativitat per part de qui les pren.  Per això, més important que la decisió, ho és el raonament que la sustenta, els arguments que recolzen perquè, en aquest cas, cal donar prioritat als sentiments de Ruth Ortiz i no a la llibertat de Luisgé Martin.

 

Falta d’humanitat

No sempre ha de ser així: quan, per exemple, el conflicte es produeix entre la llibertat d’expressió i atacs a la religió, la decisió segurament ha d’anar a favor de la llibertat i no d’una religió determinada. Les ofenses, totes, són subjectives i difícilment commensurables. En el cas que ara ens ocupa, però, el que cal remarcar no és tant haver infligit una ofensa, com la falta d’humanitat, el menyspreu cap a qui és una víctima indiscutible dels fets que es volen explicar. Com ha sostingut a bastament Habermas, una decisió és justa només si en prendre-la hi intervenen tots els afectats per la decisió. Podia ser justa la decisió de Martin al marge de l’opinió de la més afectada per la publicació del llibre?

El que cal és autoregular-se, que vol dir no eludir els dubtes ni resoldre el debat amb defenses aferrissades de la llibertat per sobre de tot.

Arran de la meva participació política com a senadora i com a membre del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, he pensat i escrit bastant sobre els conflictes ètics derivats del valor que avui té la llibertat d’expressió. He acabat pensant que la regulació no és cap remei, que el que cal és autoregular-se, que vol dir no eludir els dubtes ni resoldre el debat amb defenses aferrissades de la llibertat per sobre de tot. La violència física és abominable, però amb el llenguatge també es pot fer mal. La llibertat d’expressió deixarà de ser un progrés i un senyal de maduresa si s’utilitza per fer el contrari del que diu l’imperatiu categòric kantià: «Actua de tal manera que tractis a la humanitat sempre com un fi i mai només com un mitjà».

El que confon en els intents de limitar la llibertat d’expressió o la creativitat literària és que la paraula que ens ve al cap és la de censura o autocensura, donant a entendre que  la deferència cap als que es poden sentir maltractats per l’ús del llenguatge és un fre que efectivament ens prohibeix actuar lliurement. El mot «censura», fins i tot quan va precedit de la partícula «auto», està descartat del vocabulari progressista. No hauria de ser així si censurar al·ludeix a una decisió responsable, la que alerta sobre un dany que es pot evitar.

La decisió presa per Anagrama diu molt a favor del sentit moral dels responsables de l’editorial que consideren prioritari no agreujar el dolor de la víctima.

El debat produït fins ara al voltant del llibre en qüestió ha sigut positiu i constructiu per dues raons: l’editorial ha assumit la responsabilitat de no distribuir el llibre, fent-se ressò de les veus que clamaven més respecte pel sofriment de Ruth Ortiz; amb la decisió editorial s’ha fet palès que alguns conflictes no son dirimibles apel·lant al dret sinó al sentit moral. Judicialitzar qualsevol conflicte és una manera malauradament habitual, però  poc madura, de resoldre una qüestió que té més a veure amb l’ètica que amb el dret. Quan la responsabilitat dels fets la dirimeix un jutge, ho fa amb una lògica específica i limitada als fets demostrables. Una condició difícil de realitzar quan els fets que es jutgen fan referència als sentiments de les persones.

 

El prestigi dels editors

Descarregant en el dret la resolució deixem de fer-nos càrrec de les nostres decisions i avancem poc o gens en l’adquisició de criteris per actuar amb una autonomia real. La màxima il·lustrada «atreveix-te a pensar per tu mateix» honora l’ésser humà, però a l’hora d’actuar fa molta nosa; preferim que sigui una sentència judicial la que s’expressi en el nostre nom. La decisió presa per Anagrama diu molt a favor del sentit moral dels responsables de l’editorial que consideren prioritari no agreujar el dolor de la víctima.

Ara que les xarxes socials fan més fàcil l’expressió lliure i sense escrúpols gràcies a l’anonimat dels emissors, són més necessaris que mai els editors, el prestigi dels quals acredita el valor del que publiquen i distribueixen. La seva funció rau no només en acreditar el valor de la llibertat de creació i expressió, sinó el benefici social que deriva de patrocinar publicacions que contribueixen a construir un espai públic cívic i responsable.