L’obra literària de Lord Byron ha alimentat nombroses obres musicals de tota mena, des de cançons a òperes, fins a sumar-ne unes mil tres-centes. Una de les darreres és segurament Dream Requiem del compositor nord-americà Rufus Wainwright que ha incorporat a la seva missa de difunts el poema Darkness (Foscor) que l’aristòcrata revolucionari anglès va escriure l’estiu del 1816, el conegut com l’estiu sense estiu perquè l’erupció d’un volcà a Indonèsia va enfosquir amb les seves cendres bona part del món arruïnant collites i causant la fam. Al seu poema Lord Byron descrivia un final apocalíptic del món.
Dos-cents anys més tard, el 2018, un altre escenari apocalíptic s’obria al nord de Califòrnia amb uns incendis devastadors i el 2020 el món entrava en una dimensió desconeguda amb la covid. Va ser aquell sentiment de fatalitat el que va empènyer Wainwright a compondre el Dream Requiem en memòria de les víctimes de la pandèmia. I ara, després dels incendis de Los Angeles i l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca aquesta obra pren una altra dimensió que fa dir al compositor que potser s’hauria de titular Requiem for the American Dream, Rèquiem pel somni americà.
PUBLICITAT
El compositor, amb doble nacionalitat estatunidenca i canadenca, ha estat un cantautor i estrella indiscutible de la música popular. Tanmateix, l’audició en la seva adolescència del Requiem de Verdi li va encomanar les ganes de compondre òpera. N’ha fet dues, Prima donna i Hadrian, aquesta representada al Festival de Peralada. Però l’obra més personal, ha estat Dream Requiem que ha arribat al Palau de la Música en una benvinguda operació compartida amb l’Auditori de Barcelona, institucions que, juntament amb altres orquestres europees i dels Estats Units són responsables de l’encàrrec.
El músic i compositor de Dream Requiem, Rufus Wainwright, a la narració; la soprano Anna Prohaska i el director Ludovic Morlot al front de l’OBC, l’Orfeó Català i el Cor Infantil del Palau. Fotografia de Toni Bofill. Palau de la Música Catalana
Aquest Requiem té les parts canòniques de la missa de difunts en llatí i la part recitada del poema de Lord Byron. La partitura està escrita per a gran orquestra, cor mixt, cor infantil, soprano solista i narrador. Per a la seva interpretació aquí, el 25 de gener, el Palau va posar l’Orfeó Català, el Cor Infantil i la sala, i l’Auditori, va fer la seva part amb l’OBC i el seu director Ludovic Morlot (a qui els incendis de Los Angeles li han cremat la casa). La soprano va ser Anna Prohaska que ja havia estrenat l’obra a París el juny de l’any passat, i la veu narradora era la del compositor. Quan es va estrenar a la capital francesa, Meryl Streep va fer de rapsode i a Barcelona havia de fer-ho Sharon Stone, però els incendis de Los Angeles la van retenir allà.
L’obra comença amb el text de Byron i uns arpegis de l’arpa als que s’afegeix primer l’oboè i a continuació el clarinet, però el poema es va desenvolupant amb un acompanyament orquestral que creix en potència, a vegades gairebé brutal, fosca, molt d’acord amb el text del poeta. En oposició, el text llatí, és interpretat pel cor i la soprano, amb alguns moments molt delicats i íntims com l’Ingemisco acompanyat per l’arpa, i d’altres que reclamen una gran versatilitat com és l’Agnus Dei cantat a cappella en què cadascuna de les quatre cordes del cor es divideix en quatre seccions el que porta a setze veus reals. D’altres passatges com ara el Sanctus beuen directament del jazz i de la música popular del compositor en contrast amb l’anterior fragment, l’Offertorium.
Wainwright demostra tenir un bon coneixement tant orquestral com vocal. La seva partitura no és ni experimental ni abstracta. Està plena de melodia, però no és gens fàcil cosa que el dia abans feia dir a Morlot i a Elisenda Carrasco, preparadora de l’Orfeó, que estaven fora de la seva zona de confort com també era el cas del cor infantil, un tipus de formació que no acostuma a fer rèquiems. Al final, però, van ser els nens els que van retornar l’esperança a la darrera part, a In paradisum, després de gairebé vuitanta minuts d’angoixa pel futur que ens espera.
La sala del Palau de la Música estava plena a vessar, com també ho estava l’escenari amb orquestra i coristes, més de cent, ben junts mentre el cor infantil estava a la galeria de l’orgue. Aquest atapeïment i a moments el gran volum orquestral que en alguns passatges tapava a la soprano i al recitador feien pensar que potser hauria estat més adient fer-ho a l’Auditori. Tanmateix, la col·laboració entre les dues institucions en una iniciativa internacional de gran volada com és aquest Dream Requiem mereix tot l’aplaudiment.
