L’espectre de la incertesa recorre el panorama mundial i condiciona les relacions entre els principals actors de l’escena internacional. És una incertesa que no mostra signes de ser un fenomen passatger o efímer. L’actual situació de desassossec apunta més aviat a un empitjorament. Són molts els fronts oberts i se succeeixen els incidents que podrien tendir a augmentar la desestabilització. És temptadora la possibilitat d’afegir l’adjectiu esquerp que Raimon Obiols associava al nostre temps.
Entre els observadors hi ha un cert acord en la identificació de les pròximes eleccions presidencials als Estats Units com el principal focus d’inquietud per les conseqüències que se’n podrien derivar. Un hipotètic retorn de Donald Trump a la Casa Blanca suposaria un element desequilibrador en una diversitat de fronts, des de les relacions transatlàntiques a l’evolució dels conflictes de Gaza i Ucraïna o la consolidació del règim de Vladímir Putin.
Però les eleccions de novembre no són l’únic focus d’incertesa. La Unió Europea està en ple procés d’adaptació de la composició de les seves institucions als resultats d’unes eleccions que han comportat un increment substancial de la presència de l’extrema dreta. I ho ha de fer en un context marcat per la proximitat de dues guerres que tenen un gran potencial d’expansió i que posen en relleu algunes de les seves contradiccions. França, en el nucli mateix de la Unió, està experimentant una crisi política que comença a posar en qüestió alguns aspectes de la funcionalitat de la V República.
PUBLICITAT
És un signe de la gravetat de la conjuntura internacional que un conflicte bèl·lic com el del Sudan està pràcticament absent de l’atenció mediàtica occidental, tot i la seva dimensió extraordinària en termes de sofriment humà i de potencialitat desestabilitzadora d’un continent ja posat a prova pel trencament dels equilibris a la zona del Sahel i per la retirada, més aviat desordenada, de la presència de les antigues metròpolis.
Política&prosa proposa en aquesta edició un dossier que cobreix aquest panorama d’incertesa en les relacions internacionals amb contribucions d’alguns destacats experts en política internacional, molt compromesos d’altra banda, amb el projecte de la nostra revista. Es tracta de Lluís Bassets, Juan María Hernández-Puértolas, Rafael Jorba, Steven Forti i Albert Garrido.
Bassets subratlla la inflexió radical que ha suposat l’entrada en campanya de Kamala Harris i el retorn d’una esperança il·lusionada que s’havia esvaït davant la perspectiva d’un Trump confiat i venjatiu. Hernández-Puértolas repassa l’evolució del Partit Demòcrata des de la crisi de la infausta convenció de Chicago de 1968 i la recomposició de la seva coalició electoral.
Reunió del G7 el passat estiu a Fasano, Italia. D’esquerra a dreta: Giorgia Meloni (Italia), Joe Biden (EUA), Fumio Kishida (Japó), Rishi Sunak (Regne Unit) i Ursula von der Leyen (Comisió Europea). Fotografia de Simon Dawson. No 10 Downing Street.
Rafael Jorba, des del seu sòlid coneixement de la política francesa, analitza la paradoxal mutació d’una crisi gestionada per un president que, de ser el baluard contra l’extrema dreta, ha acabat atorgant a la formació de Le Pen una mena de llicència de control del seu nou govern. Steven Forti, per la seva banda, revisa la nova situació creada per la intrusió de l’extrema dreta en alguns governs europeus, l’increment general de la seva influència i algun signe de tan mal averany com la designació de Raffaele Fitto, membre del partit de Giorgia Meloni, com un dels sis vicepresidents de la Comissió Europea.
Albert Garrido posa de relleu en el seu article els dilemes que a Europa li planteja la urgència de reaccionar com un actor internacional significatiu a la persistència de les guerres de Gaza i Ucraïna i les conseqüències per a la seva cohesió interna i les relacions amb els Estats Units, Rússia i la Xina. És una situació que, combinada amb les mancances que Draghi ha posat en relleu en el seu informe, podria conduir, en el límit, a la irrellevància d’Europa en l’escenari de les grans potències.
Influir en les polítiques de Washington és una missió molt difícil que només està a l’abast, limitadament, d’alguns dels aliats europeus. Però sí que és possible cooperar en la consolidació de l’Europa que podria tenir aquesta capacitat d’intervenció, de pressió i d’un cert lideratge moral. És una tasca que correspon als Estats membres de la Unió però que ha de comptar amb el suport i l’estímul de les seves opinions públiques.
Com a ciutadans europeus compromesos amb el projecte d’articulació política del continent no tenim altra capacitat d’influir en una situació de tanta gravetat que la d’impulsar els processos que condueixin al reforçament de les institucions de la Unió Europea.
