La política catalana ha demostrat un cop i un altre una enorme habilitat d’entaforar-se en culs-de-sac, i fer-ho sense que ningú l’obligui, senzillament estirant el fil que comença amb una petició impossible i perseverant fins que tota l’activitat política queda atrapada en un carreró sense sortida. D’aquí o bé se surt reculant (i perdent diverses plomes pel camí… sense cap necessitat, insisteixo) o s’intenta sortir «per dalt», en globus, elevant a l’enèsima potència la primigènia demanda impossible (embolicant la troca, vaja).

Aquests dies hem viscut un d’aquests episodis d’error no forçat. ERC s’ha entestat en la cessió de la gestió completa de l’IRPF a canvi de fer volar pels aires els pressupostos. Tothom sap (ells també) que obtenir la gestió de l’IRPF per part de l’Agència Tributària de Catalunya és un procés llarguíssim, de més d’una dècada possiblement, que en bona part s’ha de resoldre a Madrid, mitjançant la modificació de diverses lleis, algunes orgàniques (és a dir, que requereixen majories absolutes al Congrés). Articular un caixa o faixa amb això és senzillament endinsar-se en el típic cul-de-sac de molt difícil sortida per a tots, en primer lloc, per als mateixos promotors de la jugada.

Hem assistit a una altra «jugada mestra», una d’aquestes a què ens tenen tan acostumats (malauradament) els nostres líders polítics. Podríem recordar les «astúcies» de Mas, un altre geni en entaforar el país sencer en carrerons sense sortida, o el chicken game en què es convertí la negociació estatutària de 2005.

PUBLICITAT

Aquest cop la «jugada» ha consistit a situar els pressupostos de la Generalitat en una situació d’entrada irresoluble, que a més té poc a veure (per no dir gens) amb la matèria dels mateixos pressupostos, sobre els quals ERC no ha dit res, ni a favor ni en contra, com si no fossin matèria política de primer nivell sinó un element amb el qual es pot jugar en una partida tàctica de curtíssima volada. Condicionar els pressupostos a la resolució d’un acord que no es pot materialitzar de forma immediata equival a llençar a les escombraries els comptes públics… sense obtenir res a canvi. I aquí és on la «jugada» es mostra com un moviment estèril o, com diria Carlo Cipolla en el seu tractat Allegro ma non troppo, essencialment estúpid.

Si ens preguntem qui guanya amb la situació creada per ERC, haurem de concloure que ningú. Òbviament, no guanya el govern, obligat a retirar els pressupostos que la consellera d’Economia va presentar públicament al Parlament, amb la fanfàrria que pertoca. Mai un govern s’havia trobat en aquesta situació. El trágala és històric, més després del cop de puny damunt la taula que va suposar la presentació del projecte legislatiu per a la seva tramitació parlamentària sense l’acord dels republicans. ERC ha jugat fort les seves cartes, fent creïble que era capaç de mantenir i substanciar la seva esmena a la totalitat.

Ara bé, què hi guanya ERC? És un misteri. Més enllà d’aparèixer com una força que ven car el seu suport als pressupostos, no hi guanya gaire. Pel que fa als pressupostos com a tals, no hi guanya gens, perquè encara és l’hora que hagi de dir què hi ha als comptes del Govern que no els agradi o que vulguin negociar. No va d’això la cosa. Junqueras no vol negociar els comptes d’Illa, el seu interès és un altre. ERC exigeix per aprovar els comptes un compromís ferm del govern central amb la cessió de l’IRPF. Compromís que només pot ser una declaració pública d’algun responsable, en aquest cas de la ministra d’Hisenda o del mateix president Sánchez. Res més. Res substancial, res de tangible.

La cessió de l’IRPF no depèn de la voluntat del govern central. O no només. No és una jugada de màgia, un ale hop que faci miraculosament que la Generalitat, d’un dia per l’altre, sigui capaç de gestionar l’impost més ample i més complex. Per tant, el que vol ERC és que el govern central faci un brindis al sol, una d’aquelles coses a què ens tenen tan acostumats alguns partits a casa nostra. Grans proclames buides que acaben generant un munt de frustració ciutadana que després cal gestionar.

Evidentment que el govern central no està disposat a situar-se en aquesta posició, més si es té en compte que la ministra d’Hisenda comptabilitza el seu càrrec amb el de candidata del PSOE a les pròximes eleccions andaluses de juny. Quin és l’objectiu d’ERC respecte d’això? Afavorir les posicions del PP andalús? Donar aire a la campanya de Núñez Feijóo? Tot plegat és, altre cop, un misteri.

Insistim. Què hi guanya ERC amb tot plegat? La seva posició és més sòlida ara? Guanya posicions com a partit de govern en un futur electoral a Catalunya? Li interessa un avançament electoral? La resposta a totes tres preguntes sembla que llisca cap al no, però no sabem què hi ha a la ment dels dirigents republicans. Potser sí que pensen que afeblir el govern d’Illa els beneficia. Potser sí que creuen que tot aquest episodi els reforça i que en unes futures eleccions tot això els faria aparèixer com l’alternativa a l’actual executiu del PSC. Però potser no pensen en aquesta lògica a ERC, sinó que activen el mecanisme mental que se’ls dispara cada cop que han de prendre una decisió important. A ERC tenen un ressort que s’activa automàticament en aquestes situacions: respondre a la crítica de Junts abans fins i tot que aquests la formulin. Posar-se la bena abans de la ferida. Demanar disculpes. Acovardir-se.

No és tant que ERC estigui buscant una millora de la seva posició relativa a l’escenari català amb el que fa. El que pretén és no perdre peu, evitar-se que l’acusin de fals patriotisme per donar suport a un govern que no és «prou català». És el ressort del tripartit que es dispara a la mínima que ERC es veu en la posició d’haver de pactar alguna cosa amb el PSC. En una situació així automàticament els dirigents republicans busquen no ser acusats de contemporitzadors amb l’«espanyolisme», de vendre’s a l’«enemic». Aleshores senten que han de fer mèrits per mostrar-se durs i exigents, per demostrar que són catalanistes. És el mateix que li passava a Lluís Companys, que havia de demostrar que no era un «traïdor» (és famosa la seva frase després de proclamar la «república catalana» l’octubre del 1934: «A veure si ara direu que no soc catalanista»).

L’ERC de Junqueras ha tornat als eixos tradicionals en què es movia i que va semblar abandonar durant l’etapa Aragonès: realisme màgic i complex d’inferioritat davant de Junts, que apareix com el guanyador de la jugada dels seus rivals sense haver hagut de moure un dit. L’ombra dels exconvergents continua projectant-se amb tanta força damunt d’ERC que els fa ballar al seu so sense ni bufar la tenora. I això que ERC tenia una oportunitat d’or per deixar retratats els de Puigdemont en una votació al Congrés que exigís majoria absoluta a favor de la cessió de l’IRPF. Però ha actuat en ells la pulsió automàtica del pànic. Altre cop.

De tot plegat qui en surt més perjudicat és la ciutadania catalana, que ha sigut un convidat de pedra en aquest vodevil. No hi haurà pressupostos per fer front a les noves necessitats del país. Ni tan sols hi haurà la possibilitat de discutir-los al parlament. Amb sort, els tindrem al juny, quan ja hàgim passat la meitat de l’any. Però això no sembla importar a ERC. Importa més Montero i les andaluses. Importa més la lluna i el fet de covar el greuge perpetu mentre ens endinsem en el cul-de-sac de la política que no serveix, de la política estèril. Després vindran els plors.