Louise, única òpera de Gustave Charpentier estrenada l’any 1900, va desaparèixer dels escenaris als anys seixanta del segle XX després d’assolir les mil representacions. Pràcticament, fins ara, en què Pierre Audi, el malaurat director del Festival d’Aix-en-Provence mort fa dos mesos, la va recuperar per a l’actual edició amb una brillant posada en escena de Christof Loy, una impactant interpretació d’Elsa Dreisig en el paper protagonista, amb l’orquestra i el cor de l’Opéra de Lyon en perfecta forma i un reguitzell de secundaris molt ben interpretats, cosa que no es pot dir d’alguns intèrprets principals. Dirigia Giacomo Sagripanti.

D’aquesta òpera n’ha quedat per als recitals l’ària Depuis le jour…, però Louise és molt més que això com s’ha vist a Aix. És una obra que reflecteix el naturalisme literari del moment dominat per les novel·les d’Émile Zola. És una història obrerista en què la classe menestral és protagonista com també ho és la bohèmia llibertària de Montmartre i el París que aquest barri representa. Musicalment, és una versió francesa del verisme italià, més en la línia del Puccini de La Bohème, que no pas de la sang i fetge de Leoncavallo, amb uns perfils humans molt més afinats psicològicament. No falten els interludis musicals entre els quatre actes i les cinc escenes.

I és també el retrat d’unes relacions familiars molt tòxiques i abusives ben explicades al llibret escrit pel mateix compositor. Louise, aprenent de modista, viu amb els seus pares en un ambient asfixiant del qual vol fugir per ser lliure i viure el seu amor per l’artista Julien. La mare, amargada i gelosa del marit i de la filla, és de les que fa valer la seva autoritat amb calbots dient allò de qui et vol bé et farà plorar. El pare no sap viure sense la filla per qui sent una atracció física malaltissa. De fet, la primera aparició en escena del pare va acompanyada d’una música inquietant, fins i tot amenaçadora. Louise aconsegueix marxar de casa, viure el seu amor amb el bohemi i ser feliç. Tanmateix, torna quan la mare li diu que el pare està malalt i només ella el pot salvar. Allà es veu ofegada pel desig del pare possessiu i la noia cau en una mena de síndrome d’Estocolm.

En la producció que firma Christof Loy, la cuina i menjador de la modesta mansarda on viu la família, les escales i carrerons de Montmartre i el taller de costura han desaparegut per presentar l’òpera en un mateix escenari (escenografia d’Etienne Pluss) el qual aviat s’endevina que és la sala d’espera d’alguna mena de centre hospitalari on hi ha assegudes mare i filla. Tot fa pensar que veurem un flashback, com així serà, en aquest cas totalment convincent a diferència del vist al dia anterior a Don Giovanni.

 

Koch (La Mare) i Dreisig (Louise), a l'escena inicial de 'Louise', al Festival d'Aix-en-Provence. Fotografia de Monika Rittershaus.

Koch (La Mare) i Dreisig (Louise), a l’escena inicial de ‘Louise’, al Festival d’Aix-en-Provence. Fotografia de Monika Rittershaus.

 

Al final anirem descobrint com la ment de Louise està totalment pertorbada per la relació amb el seu pare fins al punt que la figura del progenitor es confon amb la de Julien i la del metge que la tracta perquè el centre sanitari és un lloc on a l’època de la creació de l’òpera encara s’hi portava a les noies que patien el que es qualificava d’histèria femenina, que no era altra cosa que la voluntat de tenir una vida pròpia, i això ni la família ni la societat acceptaven. En el cas de Louise, queda marcada per l’actitud incestuosa del pare i això no és cosa de Loy. Només cal veure les indicacions que hi ha al llibret en les que s’assenyala la proximitat física, fins i tot amb violència, del pare envers la filla.

Per a aquesta òpera es necessita una bona soprano, que hi era i com!, i un bon tenor, que no hi era, com tampoc rutllava el baix que interpretava el pare. Elsa Dreisig va ser enlluernadora vocalment i escènicament en el paper protagonista, amb una veu que anava als aguts amb tota facilitat i una bona projecció. Era la noia romàntica, somniadora, però també podia ser sensual o tràgica. El tenor Adam Smith era Julien i ni de bon tros estava a l’altura. Molta veu, però molt irregular amb aguts que no acabaven de materialitzar-se. El què passava amb el baix Nicolas Courjal en el paper de pare era molt semblant recorrent massa sovint al crit.

La mezzosoprano Sophie Koch era la mare, un paper amb un vocalitat poc agradable que anava la mar de ve a una veu ja veterana com la seva. De la colla de petits papers val la pena citar la soprano Marianne Croux i la mezzosoprano sabadellenca Carol Garcia en els papers de les cosidores Irma i Gertrude, i la soprano Annick Massis (L’escombriaire).

La batuta de Giacomo Sagripanti va treure un so i unes modulacions de gran bellesa de l’orquestra de l’Opéra de Lyon i unes prestacions envejables del cor d’aquella orquestra reforçat per una escolania. Allà, a Lyon, el 2026 es podrà veure aquesta Louise inquietant.

 


Òpera vista al Théâtre de l’Archevêché el 9 de juliol.