Text de Xavier Jubierre.
El mercat és un espai d’intercanvi, de subhastes, de compres i regateig, d’acords i desacords. Aquest lloc, on la paraula diversitat adquireix tot el seu significat, és el marché aux puces més antic del continent.
L’Ajuntament de Barcelona ha publicat el llibre Encants i miralls de Barcelona. Memòria gràfica dels Encants Fira de Bellcaire. Un viatge a través del temps amb fotografies de Rafael Vargas i textos de diversos autors.
Imatges i relats del dia a dia, a partir de les veus, les mirades i les vivències dels paradistes, clients, passavolants, transportistes, oportunistes, voyeurs, subhastadors, col·leccionistes o fetitxistes.
La fira té 750 anys d’història. L’activitat començà al segle XIII entre els porxos de l’església de Sant Jaume i la porta del call jueu, on avui hi ha la plaça de Sant Jaume. Durant segles van anar canviant d’ubicació fins a aterrar en un solar a la part nord de la plaça de les Glòries. El 2013 es traslladà uns metres més avall, al flamant edifici actual signat per l’arquitecte Fermín Vázquez.
Les antigues parades s’han convertit en mòduls de metall distribuïts en quatre plantes on hi operen 400 comerciants. La majoria de les botigues són de productes nous. Mobles, roba, accessoris, estris de cuina, una mica de tot. Però on rau la particularitat del mercat és a la planta inferior, on es venen les peces de segona mà sorgides del desmantellament de pisos i que han passat per la pintoresca subhasta dels matins.
Tot mirant les fotos de Rafael Vargas, crida l’atenció un conjunt d’objectes personals. Observant les andròmines es pot descobrir qui n’era el propietari i bocins de la seva vida.
S. L. A. va morir a l’Hospitalet el 2016, tenia 88 anys. De ben segur que les seves coses, els seus records, aquests pedaços d’ell mateix, van anar a parar al Mercat de Bellcaire després del buidatge del seu pis. Era soci del Barça; guardava una medalla del Congrés Eucarístic que es va celebrar a Barcelona el 1952, quan ell tenia 24 anys; amb l’arribada de l’euro, va mantenir unes quantes de les antigues monedes foradades de 25 pessetes; la medalla de la cursa de la Vil·la Olímpica de l’any 1993 fa pensar que amb 65 anys seguia fent esport; una antiga fotografia en blanc i negre d’una noia que, per l’emulsió i el color, bé podria ser de la seva filla, l’ha acompanyat durant dècades… i un collaret de perles i un joc de cartes i una gran petxina i una cullereta amb gravats nadalencs i una medalla de Jesús i un encenedor Zippo i un rellotge Festina aturat a les 10 d’un dia, d’un mes, d’un any desconeguts.
Com diu Òscar Guayabero, un dels autors dels textos del llibre: «No es pot negar una mena de crueltat en aquest mercadeig de records i objectes personals. És la crueltat de la vida mateixa que estableixen les ciutats des de fa centenars d’anys. Al mateix temps hi ha quelcom de tendre en la rehabilitació dels objectes abandonats en el camí. Aquelles coses, que esdevindrien trastos i més tard deixalles, es converteixen en troballes, o fins i tot en tresors»
