El Pla Marshall, nom popular de l’European Recovery Program (ERP), va ser el pla concebut pels Estats Units per a la reconstrucció dels països europeus després de la Segona Guerra Mundial. La iniciativa va rebre el nom del secretari d’Estat americà, George Marshall, i va ser dissenyada principalment pel Departament d’Estat. El Pla va tenir una vigència de quatre anys a partir de l’estiu del 1947. Durant aquest període, els Estats europeus que van ingressar a l’actual OCDE van rebre un total de 13.000 milions de dòlars de l’època –151.000 milions de dòlars d’avui.
Un cop es va completar el Pla, l’economia de tots els països participants, excepte la República Federal d’Alemanya, havia superat els nivells d’abans de la guerra. En les dues dècades següents, l’Europa Occidental va assolir un creixement i una prosperitat sense precedents. El Pla Marshall fou un dels elements que impulsà la unificació europea, ja que eliminà els aranzels i creà institucions per a coordinar l’economia en l’àmbit europeu.
La història, deia Mark Twain, no es repeteix, però rima. O això ens agradaria creure. El nostre Pla Marshall es diu Next Generation EU (NGEU), i si un historiador amb sentit crític el revisa d’aquí a uns anys, esperem que el nom popular que se li hagi atorgat sigui Pla Merkel, atès el paper central que ha jugat Angela Merkel per tal de convèncer els països del nord de la necessitat d’aquest Pla.
Les quantitats de recursos posats sobre la taula són ingents: 750.000 milions d’euros per al conjunt d’Europa. El repte, com el del Pla Marshall, també és colossal, però hi ha diferències evidents. No es tracta de fer front a la destrossa d’una guerra, sinó a la primera pandèmia del segle XXI amb efectes globals devastadors. La diferència en l’extraordinari nivell de destrucció de capital i infraestructures de tot tipus que va tenir lloc en el territori europeu entre 1939 i 1945 no té res a veure amb el que vivim ara. El catastròfic volum milionari de pèrdues humanes, de moment, tampoc.
D’altra banda, l’acord assolit recentment per la UE, que ha elaborat una resposta a l’alçada de la crisi i que s’ha acabat concretant en el Next Generation EU, era impensable fa tan sols un any, i és una fita històrica molt lluny del caràcter que va envoltar el Pla Marshall. Els principis rectors d’estabilitat social i política que propugnava el Pla eren aplicables sense reformes fiscals progressives i sense un avenç cap a nous models laborals basats en la concertació. En aquells moments, fomentar la cooperació europea, les reformes progressives i la construcció d’un Estat del benestar era tan decisiu o més que el programa d’ajudes econòmiques. En aquests moments també. I l’experiència històrica cal ser tinguda en compte per a aprofundir en una unió econòmica, fiscal i social més necessària que mai a l’Europa postcovid-19.
PUBLICITAT
De tothom és sabut que Espanya no se’n va beneficiar. A finals dels anys quaranta, el règim de Franco estava aïllat internacionalment. Tot i això, els interessos geoestratègics de la Guerra Freda van acabar per imposar-se i els Estats Units van veure en Espanya un aliat útil en la seva creuada anticomunista, de manera que va negociar l’obtenció de diverses bases militars a la península Ibèrica.
A canvi, Espanya va rebre una ajuda econòmica de 800 milions de dòlars, dels quals 500 a fons perdut. Aquesta xifra era insignificant al costat de les rebudes pels altres Estats però, així i tot, va tenir un impacte determinant, per una banda perquè el país va poder solucionar la seva manca de divises i, per l’altra, perquè va poder adquirir aliments, matèries primeres i maquinària industrial moderna. L’any 1953 el gran cineasta Berlanga ho va caricaturitzar amb enginy a la pel·lícula Bienvenido Mister Marshall!
Avui Espanya té una tasca molt complicada al davant. Dins de la Unió Europea serà el segon país més beneficiat pels fons europeus per a la reconstrucció i transformació de la seva economia en els sis anys que vénen. En pocs anys pot haver de gestionar uns 200.000 milions d’euros, en els quals s’integren els 140.000 milions d’euros del fons Next Generation EU, dels quals uns 72.000 milions a fons perdut i la resta en préstecs.
A aquests, cal afegir-hi els darrers recursos provinents del Marc Financer Plurianual vigent 14-20, que poden ascendir a 15.000 milions d’euros, més els possibles fons que arribaran del Marc Financer Plurianual 21-27, que en el darrer període van ser de més de 55.000 milions d’euros en fons propis. D’entrada cal invertir aquests més de 70.000 milions d’euros en els propers tres exercicis pressupostaris a través de subvencions del Mecanisme per a la Recuperació i la Resiliència i del programa React-EU.
Amb l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat el passat 22 de desembre, Espanya compta amb uns nous pressupostos que, en vigor a partir de l’1 de gener del 2021, són els primers pressupostos des del 2018, amb què es posa fi a la pròrroga pressupostària i es dóna pas a uns comptes sense precedents que pretenen establir les bases de la recuperació i la reconstrucció econòmica i social després de la crisi derivada de la covid-19. Aquests pressupostos són l’instrument per a vehicular els 27.000 milions d’euros que Espanya rebrà durant l’exercici que tot just comença, procedents dels Fons Europeus de Recuperació, i li permetran avançar en els objectius proposats de modernització i transformació del model productiu, l’Estat de benestar, la justícia social i el model territorial.
Però, quins són els grans reptes que suposen la gestió d’aquests Fons?
1. Ser realment transformadors
L’economia espanyola fa temps que dóna senyals d’esgotament estructural. Des de la sortida de la darrera crisi financera, el procés de convergència amb Europa s’ha vist estroncat. Els indicadors bàsics, com la població ocupada, la intensitat inversora, la ràtio de deute públic sobre el PIB, o altres igualment importants com la taxa d’abandonament escolar, el percentatge de població en risc de pobresa i d’exclusió social, ho demostren fefaentment.
Per tant, la implementació dels Next Generation EU hauria de contribuir a rellançar els processos de convergència i els recursos no haurien de ser utilitzats per a despeses corrents que no transformen el sistema econòmic i no el dirigeixen cap a la senda del creixement inclusiu i sostenible. Perquè, sense un marc de governança per als Fons Next Generation EU que faci realitat les reformes, quins incentius tenen els governs per a gastar recursos implementant reformes políticament costoses?
Cal assentar el benestar dels ciutadans sobre tres pilars: la productivitat, la digitalització i la sostenibilitat social i mediambiental. I la responsabilitat de les empreses en la construcció d’aquests pilars a través de decisions de producció, venda i repartiment de salaris i beneficis és cabdal. Només si s’alineen aquestes decisions empresarials amb els tres pilars esmentats augmentaran les possibilitats d’èxit.
PUBLICITAT
2. Absorbir i gestionar eficientment
No cal que tornem a fustigar-nos amb la poca confiança que ens generen unes administracions públiques –totes– que en els darrers anys han demostrat la poca capacitat que tenen per absorbir i gestionar els recursos provinents d’Europa. No és ara el moment de repartir culpes, tot i que els episodis recents amb els ERTO, l’Ingrés Mínim Vital i les prestacions de l’atur són desastrosos.
El benestar dels ciutadans descansa sobre tres pilars: la productivitat, la digitalització i la sostenibilitat social i mediambiental.
Fa massa temps que la modernització de l’administració pública hauria d’estar al frontispici de les prioritats polítiques de tots els partits. Aquesta modernització i reforma, com l’educativa, requereix un consens i una manera de fer política que, malauradament, fa molt de temps que no es practica a Espanya. Per tant, fem un cert vot de confiança en les disposicions previstes al nou Reial Decret Llei pel qual s’aproven les mesures urgents per a la modernització de l’administració pública i per a l’execució del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència aprovat pel Consell de Ministres del passat 22 de desembre.
El Reial Decret impulsa un procés de modernització ad hoc per dotar l’administració pública de les eines necessàries per a escometre l’execució del Pla i la millor gestió dels fons, comptant amb el sector públic i el sector privat. Entre altres disposicions, hi figura la generació de sinergies entre els òrgans administratius que s’encarreguen de la gestió dels recursos, afavorint mecanismes innovadors com els equips multidisciplinaris, els fòrums tècnics i els grups de treball horitzontals, maximitzant les disponibilitats en matèria de recursos, impulsant la utilització de les noves tecnologies de la informació en la gestió del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, i, finalment, dotant l’administració de capacitats per a avaluar les accions desenvolupades, identificar les desviacions i adoptar correccions. Sent conscients del gran repte que implica portar a l’acció aquestes mesures, hem de confiar-hi.
3. La col·laboració publicoprivada
Totes aquestes mesures normatives que s’esmenten afecten essencialment el sector públic i els seus instruments d’actuació, però també tenen una repercussió molt important sobre el sector privat en la mesura que aquest pot participar en la gestió dels fons per mitjà dels instruments ordinaris de col·laboració entre l’empresa pública i la privada i els específics que crea la nova norma.
El Reial Decret permet acords d’agrupació simple de persones físiques, jurídiques, públiques i privades que puguin ser beneficiàries de subvencions; la creació de consorcis públics a través de la Comissió del Pla de Recuperació en comptes de l’autorització legal; l’execució de determinats contractes de concessió d’obres i serveis mitjançant la seva adjudicació a societats d’economia mixta amb capital majoritàriament públic, comptant amb l’elecció del soci privat mitjançant lliure concurrència, i, per últim i més important, recull la nova figura de col·laboració publicoprivada: els famosos PERTE, els Plans Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica, que seran la clau per a l’execució dels diferents projectes tractors contemplats en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència. És a dir, agilitat per a aquells projectes que contribueixin clarament al creixement econòmic, a l’ocupació i a la competitivitat d’Espanya.
Si a això hi afegim que es declaren de tramitació urgent els procediments administratius que estiguin vinculats a l’execució dels Fons, es redueixen terminis i es flexibilitzen determinades condicions en l’àmbit de la gestió de projectes, potser podem començar a creure que anem pel bon camí.
4. Selecció exigent dels beneficiaris
Finalment, però no per això menys important, cal conjugar necessitats imminents a curt termini per tal de reanimar i sostenir les petites i mitjanes empreses amb els projectes i les reformes estructurals per a millorar l’economia. Espanya és, tant pels aspectes positius com pels negatius, un país de pimes. També s’ha parlat llargament de la necessitat de les empreses espanyoles de guanyar dimensió, sense gaire èxit, però. Per aquest motiu, i ara més que mai, cal injectar totes les ajudes possibles a les nostres empreses.
Primer cal que no morin. I, després, cal que formin part d’aquesta reconstrucció, fent-les partícips d’aquests grans projectes tractors. Acabem amb una nota d’optimisme: els denominats PERTE obliguen a fer participar en el projecte un mínim de 5 entitats, el 40 % de les quals han de ser pimes i una de tipus centre tecnològic. Per tant, forcem que les pimes formin part d’aquesta transició i impuls d’entorns col·laboratius que les ajudi a créixer.
El repte és ingent, però tenim alguns dels elements necessaris per a fer una transformació real del sistema econòmic sent inclusius i sostenibles. Intentem jugar bé les nostres cartes, ens hi va el futur dels nostres fills.
