Freedom for the wolves has often meant death to the sheep
Isaiah Berlin (1969) citat per J. Stiglitz
El proper 27 de juny el govern espanyol haurà de prendre partit. Si, en base a l’Informe de la CNMC, autoritza l’OPA (hostil) del BBVA sobre Banc Sabadel amb condicionants o si, pel contrari, en base a l’interès general considera que no és convenient per al conjunt del país.
Portem més d’un any donant-li voltes amb arguments contradictoris que, al meu parer, posen de manifest, en el fons, dues maneres diferents de com s’hauria d’organitzar l’economia i quin paper han de jugar les institucions i els mercats.
És a dir, de si es considera l’OPA com una operació entre particulars/accionistes, entre l’oferta i la demanda d’accions a un preu, sense pràcticament restriccions; o, si pel contrari, l’Estat (en aquest cas el govern espanyol) entén, d’acord amb les normes europees, que ha de condicionar l’operació per protegir l’interès general. Analitzem les dues posicions.
El BBVA, crec que amb bon criteri, mira d’afrontar amb l’OPA algunes debilitats. Ha d’equilibrar els mercats on desenvolupa la seva activitat. Té un pés massa gran en geografies com Mèxic i Turquia, països que tenen problemes de tipus de canvi. El banc constata que la seva dimensió és insuficient per obtenir el que els economistes anomenen economies d’escala, i més si ens encaminem cap a un mercat europeu més integrat. Lògicament, vol incrementar el seu pes en el mercat de les pimes, que és rendible i requereix una certa corba d’experiència. I també «li sobra capital». Va vendre el negoci als Estats Units i té excedents que hauria d’invertir. Per això els analistes li reclamen que pugi el preu de l’OPA.
El BBVA es mou en un cos de pensament de donar la màxima llibertat als mercats, entenent, a més, que aquesta posició lliga amb l’interès general de la societat en el seu conjunt. Entén, també, que l’operació i els condicionants de la CNMC no comportaran problemes de competència en el mercat espanyol.
Aquesta manera de pensar concorda amb la mantinguda pels tres altres grans actors en el mercat bancari espanyol, que insinuen possibles injerencias políticas en el desenllaç.
L’interès general
Davant d’aquesta actitud colectiva del mercado, s’ha d’estudiar si l’interés general surt perjudicat o malparat amb l’operació.
S’entén per interès general que el sistema bancari millora o empitjora si es redueix la competència entre els actors o no, si descompensa l’equilibri; en definitiva, si hi ha perdedors. Aquí tenim dues posicions contraposades: la de la CNMC que estima que amb les mesures o remeis que ha dictat no disminueix la competència; l’altra és la de l’Informe de l’ACCO (Autoritat Catalana de la Competència) que es manifesta en sentit contrari.
La constatació empírica és que en alguns segments del mercat i en algunes regions hi ha una clara concentració. Els cinc grans bancs espanyols han passat del 40% al 70% en quota de mercat. És cert que amb mesures correctores, com posar en venda carteres de clients pimes, es podría pal·liar l’alt nivel de concentració. Però hi ha dubtes raonables que amb els «remeis» que planteja la CNMC es pugui revertir la tendència a la concentració.
L’interès general té en compte altres elements que el Govern haurà de contemplar. En qualsevol activitat econòmica s’ha de valorar quina afectació té una compra sobre la resta dels anomenats stakeholders, en especial els clients, les pimes, les comunitats, l’arrelament en el territori. Tot un seguit d’arguments de difícil quantificació però d’indubtable impacte social. A banda dels més evidents com són la regulació del personal i el tancament d’oficines.
En qualsevol cas, una sèrie de qüestions han quedat clares al llarg de la polèmica. L’opinió pública és manifestament contrària a l’operació; els partits polítics, explícitament o implícitament, també; així com també les organitzacions intermèdies, les pimes i les regions més afectades. Una enquesta generalista ho ha reflectit de forma clara. El sentiment general no veu bé que desaparegui una empresa que presta un servei a una comunitat d’empresaris i clients bancaris. Intuïtivament, s’està en contra de disminuir la competència en passar de 4 a 3 grups bancaris, perquè es percep que anirà en perjudici del comú.
Els experts en política institucional, els que busquen com es pot organitzar millor la societat, també en el camp de l’economia, com el Nobel Daron Acemoglu a Economía versus Política ho deixa ben clar quan diu que les mesures que reforcen els grups socials dominants són males polítiques perquè alteren els equilibris de poder, accentuen les desigualtats i debiliten els contrapoders.
Tanmateix, no deixa de ser cert que la Unió Europea ha d’anar el més ràpid possible bastint un mercat financer i de capitals el més integrat possible, d’acord amb les recomanacions dels informes Draghi i Letta. Però el camí correcte passa més per la via d’integracions transnacionals, que no per desequilibrar mercats nacionals.






























































































