Fa uns mesos Yolanda Díaz estava asseguda en una terrassa un cap de setmana, amb unes amigues, compartint anècdotes sobre el més rellevant que els havia passat a cadascuna els dies anteriors. Li preguntaven a la vicepresidenta de Treball, amb naturalitat i sense les cotilles pròpies de la política, com li havia anat a Brussel·les amb els senyors dels diners, és a dir, aquells davant dels quals va haver d’explicar l’essència i les entranyes del pla espanyol de reformes al costat d’una altra vicepresidenta, Nadia Calviño.

En aquesta conversa distesa Díaz confessava a les seves amigues, a les de sempre, que la cita li havia resultat menys tibant i més digerible del que havia esperat… i és que si en alguna cosa s’ha doctorat en la temporada que fa que és al Govern és, sens dubte, en saber defensar-se en el curs de negociacions complexes.

D’aquesta classe de negociacions dures, gairebé totes amb la patronal i els sindicats, que ha capitanejat últimament Díaz, filla i neboda de sindicalistes i militant amb carnet del partit comunista (en aquests moments l’únic identificador polític que conserva), se n’havia sentit a parlar a les institucions de la UE. I li ho van fer saber. «La campiona del diàleg!», van fer broma amb ella des de l’equip del vicepresident econòmic de la Comissió, Valdis Domvrobskis, el seu principal interlocutor en els moments en què tocava defensar plans reformistes a Espanya a canvi de fons per a la recuperació.

Advocada amb tres postgraus ja porta a la seva cartera ministerial pactes com el de la pujada del salari mínim interprofessional.

De tot això xerrava en una estoneta de relaxació amb les seves amigues, a les quals diu que necessita com una vàlvula d’escapament, Yolanda Díaz, una vicepresidenta corunyesa nascuda els anys 70 a la Galícia de les drassanes i els conflictes laborals permanents. Advocada amb tres postgraus en el seu currículum (Urbanisme, Relacions laborals i Recursos humans), porta ja a l’esquena i a la seva cartera ministerial pactes com el de la pujada del salari mínim interprofessional (SMI) fins als 950 euros, com també una ansietat que no amaga per continuar ampliant aquesta quantitat en consonància amb altres països europeus.

De moment aquest anhel l’ha dut a la fricció –que no al xoc estrident, del qual no és gaire partidària, a diferència de Pablo Iglesias– amb els socialistes, els socis de coalició, que creuen que no és el moment d’estirar més aquesta corda. Els empresaris hi estan d’acord.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Paraules que cremen

També ha aconseguit aquesta gallega quadrar en diverses ocasions el cercle de la renovació dels ERTO, un dels matalassos economicosocials més rellevants de milers de treballadors i empreses en temps pandèmics, o la nova Llei de teletreball o la Llei rider per fer front al fenomen usual dels falsos autònoms en les plataformes de teletreball… però encara ha de fer el més difícil: acordar amb els agents socials una nova legislació laboral que satisfaci Brussel·les i que no incomodi els milers de seguidors de l’esquerra – entre altres, els responsables de les entitats sindicals– que el que esperen és una «derogació», terme que, malgrat que està recollit en el pacte que va donar origen a la primera coalició governamental de la democràcia, ella intenta no utilitzar gaire. Hi ha paraules que, en portar segons quins galons de ministra, cremen a l’hora de pronunciar-les, per més que temps enrere fossin companyes habituals de conversa.

En això de restar decibels a la seva manera d’expressar-se i de treballar ha canviat una Yolanda més madura i més experimentada, una mica insomne i aficionada a la planxa, que pel que s’ha dit la relaxa com a activitat de matinada. Ara, a banda de poques arrugues en la roba que llueix, exhibeix un assossec escènic més evident, malgrat l’estrès que li provoca la seva ajustadíssima agenda, on intenta obrir petits refugis de vida familiar per compartir camí amb Juan Andrés Meizoso (el delineant del qual diu que està «profundament enamorada» i amb qui es va casar vestida de vermell PCE) i amb la seva filla.

És sorprenent l’orgull amb què es refereix i recorda constantment el seu pare, Suso Díaz.

I és que si d’alguna cosa fa gala aquesta dona en les mans de la qual hi ha el futur de l’ocupació a Espanya és de ser la mare de Carmela i la filla de Suso. Carmela va ser, temps enrere, el bebè testimoni d’algunes de les peripècies polítiques d’una mare amb escó que la portava amb ella per garantir el tipus de criança en què creia.

 

Entendre’s amb la patronal

Suso Díaz representa, sens dubte, el far vital de la que ara és vicepresidenta. És sorprenent l’orgull amb el qual es refereix i recorda constantment el seu pare, un sindicalista gallec que va provar la fel de la presó franquista i que coneix bé el llindar del dolor obrer en temps de crisi. D’això sembla que n’ha parlat llargament durant anys amb una filla que es considera profundament conscienciada. Encara que ara el que li toca a ella és gestionar-ho i entendre’s tant sí com no també amb la patronal, tasca que acata amb serenitat, superats altres temps.

El seu entorn coincideix a admetre que era més fèrria, vehement i fins i tot agressiva quan el 2005 es va estrenar a Esquerda Unida (EU) com a coordinadora general. No va tenir sort en el seu primer intent d’arribar a la Xunta, perquè ni tan sols va aconseguir un escó en el Parlament gallec. Dos anys després, per aquest mateix partit, es va convertir en tinent d’alcalde mentre continuava exercint d’advocada laboralista. El 2012 ho va tornar a provar en la política autonòmica amb Alternativa Galega de Esquerda (AGE). Va obtenir nou diputats i va tenir com a assessor de la campanya electoral algú que primer seria amic seu i després el seu cap: Pablo Iglesias.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

En aquell moment, les apel·lacions de Díaz a la unitat de l’esquerra ja eren constants. El 2015 es va presentar a les eleccions generals amb En Marea i es va incorporar definitivament a la política nacional com a número dos per la Corunya. En aquest periple va deixar de ser coordinadora d’EU i va acabar abandonant Izquierda Unida, amb els líders de la qual no