Fa uns mesos Yolanda Díaz estava asseguda en una terrassa un cap de setmana, amb unes amigues, compartint anècdotes sobre el més rellevant que els havia passat a cadascuna els dies anteriors. Li preguntaven a la vicepresidenta de Treball, amb naturalitat i sense les cotilles pròpies de la política, com li havia anat a Brussel·les amb els senyors dels diners, és a dir, aquells davant dels quals va haver d’explicar l’essència i les entranyes del pla espanyol de reformes al costat d’una altra vicepresidenta, Nadia Calviño.

En aquesta conversa distesa Díaz confessava a les seves amigues, a les de sempre, que la cita li havia resultat menys tibant i més digerible del que havia esperat… i és que si en alguna cosa s’ha doctorat en la temporada que fa que és al Govern és, sens dubte, en saber defensar-se en el curs de negociacions complexes.

D’aquesta classe de negociacions dures, gairebé totes amb la patronal i els sindicats, que ha capitanejat últimament Díaz, filla i neboda de sindicalistes i militant amb carnet del partit comunista (en aquests moments l’únic identificador polític que conserva), se n’havia sentit a parlar a les institucions de la UE. I li ho van fer saber. «La campiona del diàleg!», van fer broma amb ella des de l’equip del vicepresident econòmic de la Comissió, Valdis Domvrobskis, el seu principal interlocutor en els moments en què tocava defensar plans reformistes a Espanya a canvi de fons per a la recuperació.

Advocada amb tres postgraus ja porta a la seva cartera ministerial pactes com el de la pujada del salari mínim interprofessional.

De tot això xerrava en una estoneta de relaxació amb les seves amigues, a les quals diu que necessita com una vàlvula d’escapament, Yolanda Díaz, una vicepresidenta corunyesa nascuda els anys 70 a la Galícia de les drassanes i els conflictes laborals permanents. Advocada amb tres postgraus en el seu currículum (Urbanisme, Relacions laborals i Recursos humans), porta ja a l’esquena i a la seva cartera ministerial pactes com el de la pujada del salari mínim interprofessional (SMI) fins als 950 euros, com també una ansietat que no amaga per continuar ampliant aquesta quantitat en consonància amb altres països europeus.

De moment aquest anhel l’ha dut a la fricció –que no al xoc estrident, del qual no és gaire partidària, a diferència de Pablo Iglesias– amb els socialistes, els socis de coalició, que creuen que no és el moment d’estirar més aquesta corda. Els empresaris hi estan d’acord.

Paraules que cremen

També ha aconseguit aquesta gallega quadrar en diverses ocasions el cercle de la renovació dels ERTO, un dels matalassos economicosocials més rellevants de milers de treballadors i empreses en temps pandèmics, o la nova Llei de teletreball o la Llei rider per fer front al fenomen usual dels falsos autònoms en les plataformes de teletreball… però encara ha de fer el més difícil: acordar amb els agents socials una nova legislació laboral que satisfaci Brussel·les i que no incomodi els milers de seguidors de l’esquerra – entre altres, els responsables de les entitats sindicals– que el que esperen és una «derogació», terme que, malgrat que està recollit en el pacte que va donar origen a la primera coalició governamental de la democràcia, ella intenta no utilitzar gaire. Hi ha paraules que, en portar segons quins galons de ministra, cremen a l’hora de pronunciar-les, per més que temps enrere fossin companyes habituals de conversa.

En això de restar decibels a la seva manera d’expressar-se i de treballar ha canviat una Yolanda més madura i més experimentada, una mica insomne i aficionada a la planxa, que pel que s’ha dit la relaxa com a activitat de matinada. Ara, a banda de poques arrugues en la roba que llueix, exhibeix un assossec escènic més evident, malgrat l’estrès que li provoca la seva ajustadíssima agenda, on intenta obrir petits refugis de vida familiar per compartir camí amb Juan Andrés Meizoso (el delineant del qual diu que està «profundament enamorada» i amb qui es va casar vestida de vermell PCE) i amb la seva filla.

És sorprenent l’orgull amb què es refereix i recorda constantment el seu pare, Suso Díaz.

I és que si d’alguna cosa fa gala aquesta dona en les mans de la qual hi ha el futur de l’ocupació a Espanya és de ser la mare de Carmela i la filla de Suso. Carmela va ser, temps enrere, el bebè testimoni d’algunes de les peripècies polítiques d’una mare amb escó que la portava amb ella per garantir el tipus de criança en què creia.

Entendre’s amb la patronal

Suso Díaz representa, sens dubte, el far vital de la que ara és vicepresidenta. És sorprenent l’orgull amb el qual es refereix i recorda constantment el seu pare, un sindicalista gallec que va provar la fel de la presó franquista i que coneix bé el llindar del dolor obrer en temps de crisi. D’això sembla que n’ha parlat llargament durant anys amb una filla que es considera profundament conscienciada. Encara que ara el que li toca a ella és gestionar-ho i entendre’s tant sí com no també amb la patronal, tasca que acata amb serenitat, superats altres temps.

El seu entorn coincideix a admetre que era més fèrria, vehement i fins i tot agressiva quan el 2005 es va estrenar a Esquerda Unida (EU) com a coordinadora general. No va tenir sort en el seu primer intent d’arribar a la Xunta, perquè ni tan sols va aconseguir un escó en el Parlament gallec. Dos anys després, per aquest mateix partit, es va convertir en tinent d’alcalde mentre continuava exercint d’advocada laboralista. El 2012 ho va tornar a provar en la política autonòmica amb Alternativa Galega de Esquerda (AGE). Va obtenir nou diputats i va tenir com a assessor de la campanya electoral algú que primer seria amic seu i després el seu cap: Pablo Iglesias.

PUBLICITAT

En aquell moment, les apel·lacions de Díaz a la unitat de l’esquerra ja eren constants. El 2015 es va presentar a les eleccions generals amb En Marea i es va incorporar definitivament a la política nacional com a número dos per la Corunya. En aquest periple va deixar de ser coordinadora d’EU i va acabar abandonant Izquierda Unida, amb els líders de la qual no tenia ni té una bona relació. Així, pas a pas i a poc a poc, Yolanda Díaz va entrar en la vida del Congrés, on ja fa diverses legislatures que hi és i on és habitual sentir-li a dir, en algun passadís, al pati o a la cafeteria com enyora la seva terra i els seus paisans.

Vertigen de ser ministra

Ara, aquesta dona avesada, ben formada, que assegura que no està dotada d’«ambició política» i que es va resistir, per vertigen, a ser ministra, gaudeix d’una bona imatge pública en diferents espectres ideològics, d’edat i de gènere (així li ho ha reconegut el Centro de Investigaciones Sociológicas des de fa diversos mesos). I ha de prendre una decisió rellevant en els àmbits personal i professional a mitjà termini: si accepta o no ser la candidata a les eleccions generals per Unidas Podemos i les seves confluències el 2023, ara que Iglesias ha dit adéu.

Va ser precisament Iglesias el primer que va verbalitzar que Díaz era i seria en un parell d’anys la candidata més potent que podrien avalar els morats per disputar-li la Moncloa al socialista Pedro Sánchez, l’home amb qui ella diu que s’entén en el dia a dia de la coalició, la qual cosa no significa, adverteix, que li doni la raó en tot o que no li exigeixi que compleixi acords oblidats. Vol dir, com puntualitza quan li ho permeten marcant empremta, que per discrepar no necessita muntar escàndols ni dins ni fora de l’habitació en la qual manté les converses que calguin amb l’actual president del Govern.

El cas és que la vicepresidenta de Treball i cap ara de la delegació governamental de Podemos ha de decidir si vol optar o no a la presidència quan toquin eleccions. Si tempta la sort per comprovar, com suggereixen els sondejos, si és capaç d’atreure el vot d’esquerra actualment embullat en les xarxes socialistes. De moment ha decidit no entrar en aquest joc de desfullar la margarida que li va deixar sobre la taula Iglesias, dimitit després del seu fracàs a les urnes madrilenyes.

Gaudeix d’una bona imatge pública en diferents espectres ideològics, d’edat i de gènere, com ho reconeix el CIS des de fa diversos mesos.

«No toca», sol respondre, somrient, quan li plantegen la qüestió. Tanmateix, li costa ocultar, tot i que ho intenta, que no li va agradar que un home, per més que fos amic seu, l’assenyalés davant la ciutadania «a dit» com a possible successora sense haver parlat amb ella en profunditat de l’assumpte. De poc va servir, per alleujar la molesta situació, que hi sumés l’afegitó de «si els inscrits ho volen». Efectivament, qualsevol decisió que emani de les files morades ha de ser ratificada després per la militància… però el primer pas l’ha de fer qui hi aspira, si és que hi aspira, sense empentes alienes.

A això cal afegir-hi que la dirigent gallega no milita a Podemos. Ni a Izquierda Unida. Ni en cap de les confluències que conformen el grup parlamentari d’Unidas Podemos. Només és del PCE. S’afiliarà a alguna organització i des d’allí llançarà una candidatura? Caldrà veure-ho. Hi ha gairebé consens al seu voltant que és, a priori, la millor candidata. La gran opció. Una possible solució malgrat les fortes turbulències morades.

Rellançar l’espai morat

Però ella no n’està tan segura. Ni de voler-ho –l’estrès, la morrinha i els dubtes sobre si sabrà encertar el moment de la desconnexió de la política, li pesen– ni de poder: sembla que està convençuda que l’esquerra a l’esquerra del PSOE ha de posar fi a l’atomització per tenir alguna possibilitat certa. I la reconciliació és plena d’arestes. Ho sap. Encara que els seus col·laboradors recalquin que ja li balla pel cap una llista de retrobaments.

A tot això cal sumar-hi, com a cirereta del pastís, que si acceptés el repte d’aquí a 2023, s’hauria d’obstinar a rellançar un espai, el morat, que ha anat donant mostres d’esgotament en diverses de les últimes conteses electorals. Els resultats ho demostren a la manera de mirall cruel. En les més recents, les de Madrid, va perdre poder, credibilitat i fins i tot un líder.

Això ha comportat que hi hagi hagut relleu d’urgència a Podemos, el partit, que ha quedat en mans de la bel·ligerant, i també ministra, Ione Belarra, garantia a més d’una línia continuista amb la traçada per Iglesias. És viable una bicefàlia d’aquestes característiques en una organització assembleària però alhora acostumada a lideratges poc flexibles com la morada? Díaz té a la mà la resposta. I temps per decidir, ella i només ella, quin ha de ser el seu camí.