Fa uns mesos Yolanda Díaz estava asseguda en una terrassa un cap de setmana, amb unes amigues, compartint anècdotes sobre el més rellevant que els havia passat a cadascuna els dies anteriors. Li preguntaven a la vicepresidenta de Treball, amb naturalitat i sense les cotilles pròpies de la política, com li havia anat a Brussel·les amb els senyors dels diners, és a dir, aquells davant dels quals va haver d’explicar l’essència i les entranyes del pla espanyol de reformes al costat d’una altra vicepresidenta, Nadia Calviño.

En aquesta conversa distesa Díaz confessava a les seves amigues, a les de sempre, que la cita li havia resultat menys tibant i més digerible del que havia esperat… i és que si en alguna cosa s’ha doctorat en la temporada que fa que és al Govern és, sens dubte, en saber defensar-se en el curs de negociacions complexes.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

D’aquesta classe de negociacions dures, gairebé totes amb la patronal i els sindicats, que ha capitanejat últimament Díaz, filla i neboda de sindicalistes i militant amb carnet del partit comunista (en aquests moments l’únic identificador polític que conserva), se n’havia sentit a parlar a les institucions de la UE. I li ho van fer saber. «La campiona del diàleg!», van fer broma amb ella des de l’equip del vicepresident econòmic de la Comissió, Valdis Domvrobskis, el seu principal interlocutor en els moments en què tocava defensar plans reformistes a Espanya a canvi de fons per a la recuperació.

Advocada amb tres postgraus ja porta a la seva cartera ministerial pactes com el de la pujada del salari mínim interprofessional.

De tot això xerrava en una estoneta de relaxació amb les seves amigues, a les quals diu que necessita com una vàlvula d’escapament, Yolanda Díaz, una vicepresidenta corunyesa nascuda els anys 70 a la Galícia de les drassanes i els conflictes laborals permanents. Advocada amb tres postgraus en el seu currículum (Urbanisme, Relacions laborals i Recursos humans), porta ja a l’esquena i a la seva cartera ministerial pactes com el de la pujada del salari mínim interprofessional (SMI) fins als 950 euros, com també una ansietat que no amaga per continuar ampliant aquesta quantitat en consonància amb altres països europeus.

PUBLICITAT
Correos Market

De moment aquest anhel l’ha dut a la fricció –que no al xoc estrident, del qual no és gaire partidària, a diferència de Pablo Iglesias– amb els socialistes, els socis de coalició, que creuen que no és el moment d’estirar més aquesta corda. Els empresaris hi estan d’acord.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.