És parlar de Nacho Cano i la imatgeria popular es projecta immediatament cap a aquell noi baixet de pit esculpit, cabellera al vent i braços en creu sobre dos teclats, el Jesucrist del tecno-pop. És el Nacho Cano de Mecano, el que tothom recorda. Amb el seu germà José María i la cantant Ana Torroja van vendre 25 milions de discos i van deixar un bon recull d’himnes hedonistes com Maquillaje, Me colé en una fiesta, Barco a Venus, Hawaii-Bombay, Perdido en mi habitación, No controles, La fuerza del destino, Hijo de la luna, Cruz de navajas i molts més. Criats a Chamartín, barri ric de Madrid, Mecano sempre va ser considerat la branca pija de la Movida.

És més difícil imaginar el Nacho Cano d’avui, bastant fora del focus públic fins fa poc. Les últimes dues dècades han transcorregut sense gires i una producció musical escassa. Si ens cenyim a les cançons, l’última amb certa repercussió va ser Vivimos siempre juntos (1996). El seu últim gran èxit comercial va ser el musical Hoy no me puedo levantar (2005), refregit de vells hits de Mecano que va acabar amb disputes agres entre els socis, concurs de creditors i un impagament de cinc milions d’euros.

Manté Cano aquella habilitat pop per connectar amb una gran massa intergeneracional o ja és tan sols un refugiat de la nostàlgia al qual afalaguen certes elits polítiques? Després de la separació del grup el 1992 (que no es va fer oficial fins al 1998), va intentar l’èxit en solitari amb tres discos irregulars entre el 1994 i el 1999. La seva aparició al Sonarama Ribera 2019, després de vint anys sense pujar als escenaris, va ser un acte aïllat de reivindicació. La seva carrera sembla abonada a la música per encàrrec, sempre a redós del PP.

«Estic cansat de tractar amb polítics», va dir abans d’instal·lar-se a Miami el 2012, on va muntar un negoci lucratiu de ioga.

El 2002, el que aleshores era alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, amb qui havia coincidit de petit en un col·legi dels jesuïtes, li va encomanar una partitura per donar suport a la fallida candidatura olímpica de Madrid. El 2008, Esperanza Aguirre, la mateixa que va encunyar el terme mamandurria, li va concedir 500.000 euros per actuar al sarau d’1,2 milions que va inaugurar els teatres del Canal d’Isabel II de Madrid, els sobrecostos i les corrupteles del qual es van saldar amb l’empresonament del seu successor, Ignacio González, i un botí milionari requisat en comptes opacs de Colòmbia i Panamà. En aquella festa hi va haver molt més que «Coca-cola para todos y algo de comer». Les cròniques sobre l’estrena d’A –així es va anomenar l’espectacle dedicat a l’aigua ideat per Cano– parlaven d’un muntatge «carrincló» i «vergonyós». Encara que Aguirre va defensar-ne la qualitat i va anunciar que A s’estrenaria també a Las Vegas, Dubai, Hamburg i Nova York, això no va passar mai. La mamandurria va tenir poc recorregut més enllà de Madrid.

Aleshores Cano va semblar que s’evaporava. «Estic cansat de tractar amb polítics», va dir abans d’instal·lar-se a Miami el 2012, on va viure els deu anys següents. Allí va muntar un negoci lucratiu de ioga, anomenat Bikram Brickell, obert les 24 hores i amb clients com Alejandro Sanz, Paulina Rubio, Britney Spears, Elsa Pataky… Cinc mil socis a 150 dòlars mensuals. Feu comptes. Cano va fer amistat amb l’inventor de la tècnica, el nord-americà d’origen indi Bikram Choudhury, amb qui es va deixar veure sovint per Eivissa. Tot bé, fins que el 2017 el guru va rebre desenes de demandes per agressió sexual i homofòbia que el van obligar a perdre el seu negoci de 70 milions d’euros i refugiar-se a l’Índia. En la seva última entrevista abans d’abandonar el país, Choudhury va dir: «Per què hauria de violar una dona? Hi hauria files de dones disposades a lliurar-se’m. Fins i tot m’envien un milió de dòlars per una gota de la meva esperma.»

El 2019, després de l’emissió a Netflix del documental Bikram: yogi, guru, predator, on els testimonis detallen la «naturalesa esclavitzant» del líder de «la secta», molts centres van substituir el terme «bikram yoga». Hot Yoga Brickell es diu ara el negoci de Cano, i continua facturant gràcies al que ell mateix va anomenar «una tortura edificant» d’exercicis posturals fets a 40 graus de temperatura i 150 % d’humitat. Amb ordre de detenció vigent als Estats Units, Choudhury va continuar fent classes des de Múrcia fins a Acapulco.

 

Espiritualitat ‘prêt-à-porter’

Cano no va renegar mai de l’anomenat Harvey Weinstein del ioga i sempre ha defensat les bondats de les seves tècniques. Va començar a practicar-les el 2000, després de sotmetre’s a dues operacions d’estómac, conseqüència, segons reconeix, dels seus «anys d’excessos». Gràcies al ioga assegura que va deixar les «52 pastilles diàries» que prenia per mitigar el dolor. El seu vell himne sobre la ressaca, Hoy no me puedo levantar, havia cobrat un nou significat.

Després d’haver passat un temps a l’Índia amb Teresa de Calcuta, després d’haver abraçat aquesta espiritualitat prêt-à-porter tan pròpia dels famosos, després d’anys sent titllat de «savi» per la seva cohort de col·laboradors i per la seva ex, Penélope Cruz, després d’anys exhibint budes gegants a les seves mansions, Cano va ser molt clar en una entrevista publicada el 2008 a Ideal de Granada: «No vaig ser mai budista. M’agrada massa el mambo i les ties». Potser escaldat per l’assumpte més que tèrbol del seu guru, Cano va decidir deixar el negoci del ioga en segon pla i va tornar al Madrid de les canyes, la llibertat i els vells abandonats a les residències, on Isabel Díaz Ayuso el va rebre amb víctors pels seus dots emprenedors.

Músic de la cort, ja sense dissimular. La musa d’Ayuso. Primer se li va encarregar que interpretés la cançó Un año más a la Puerta del Sol la nit de Cap d’Any del 2020, com a homenatge a les víctimes de la covid. Enfront de l’horror i la desídia, melodies blanquejants. Diuen que la seva actuació va ser gratis, com aquella Música para una boda que va compondre per a l’enllaç reial de Felip i Letícia, però ja se sap que aquests favors es cobren en diferit. El 2021, el músic rebia la Gran Creu del 2 de Maig, la principal distinció de la Comunitat. Cano s’agenolla davant d’Ayuso, simula retornar-li el premi, elogia la seva gestió pandèmica. És l’únic guardonat que porta micro. Un pur acte polític, a dos dies de les eleccions autonòmiques que el PP guanya per majoria absoluta.

 

Una piràmide de 29 metres

Tres mesos després, el 6 d’agost, Ayuso estiueja en una de les dues mansions, de 2.500 i 8.000 metres quadrats, que Cano té al nord d’Eivissa. El músic la rep a l’aeroport. Es deixen veure en restaurants. Parlen de negocis i la cosa flueix. Vint dies després, l’Ajuntament de Madrid anuncia la concessió de 19.000 metres quadrats al districte d’Hortaleza perquè l’artista aixequi una piràmide asteca de 29 metres i un aforament de mil butaques on representar el seu flamant muntatge, Malinche. L’acord preveu que Cano pagarà menys de dos euros per metre quadrat al mes, sense concurs d’adjudicació. El pelotazo sembla perfecte. El complex preveu un pàrquing subterrani per a 400 vehicles i zones de restauració. Només la protesta furibunda dels veïns del barri, que el que reclamen és una biblioteca pública, trunca l’operació. El musical es farà, però a Ifema.

La detenció i imputació de Nacho Cano el mes de juliol passat acusat de fer treballar a Malinche 17 joves mexicans sense contracte en regla, sense permís de treball, camuflats com a turistes, amb sous de 300-500 euros, amuntegats en pensions, amb vals de 10 euros de dieta diària i forçats a buscar-se un sobresou servint copes al bar del mateix musical després de ballar o cantar a les representacions, és l’últim episodi d’un musical al qual se li acumulen les controvèrsies (la primera va ser l’abandó abrupte, poc abans de l’estrena, de l’eurovisiva Chanel, després de mesos assajant el paper protagonista).

Amb 12 milions d’inversió i més de 22 milions d’euros recaptats en dues temporades, a més de la suculenta caixa del bar Templo Canalla, obert abans i després de les funcions, no sembla gaire decent pagar 300 euros al mes a ningú, al marge del que acabi dictaminant la justícia. Tant demanar-li Ayuso a Sánchez que blindi Barajas i sembla que el seu gran amic, segons recull el sumari, donava instruccions precises per esquivar els controls migratoris.

Després d’anys exhibint budes gegants a les seves mansions, va declarar: «No vaig ser mai budista. M’agrada massa el mambo i les ties».

En aquest context, ressonen aquelles paraules d’Ayuso adreçant-se a Mónica García de Más Madrid: «Abans d’insultar un dels millors músics d’Espanya, que quan tenia 25 anys ja triplicava el patrimoni que vostè no assolirà mai, li diré que ve a portar ocupació, sous i turisme». El mateix Cano va recollir l’argument: «Als que m’ataquen només els dic que estic pagant 150 nòmines. Si hi ha res més socialista, que m’ho expliquin». Després que el detinguessin, la seva autodefensa es va tornar més histriònica: «Me la tenen jurada perquè soc amic d’Ayuso»; «És un complot bolivarià de Maduro i Sánchez»; «No soc un criminal. Criminal ho és la policia»; «És com la Stasi. Una operació fastigosa. Això és Veneçuela». «Si em trobeu mort en una cuneta, ja sabeu qui ha estat»…

També va dir que, «si pogués, contractaria Ayuso». Per 300 euros ho tindria difícil. Cano sosté que Lesly Guadalupe Orellana, la becària denunciant que va obrir la investigació, era «conflictiva». Ella assegura que va ser apartada i coaccionada després de veure en una discoteca «una cosa personal de Nacho Cano que no havia de veure».

 

Ayuso, Isabel la Catòlica

El musical Malinche, en l’elaboració del qual Cano ha invertit dotze anys, sembla l’últim gran somni d’un gran megalòman. Que Madrid sigui més que Broadway és un anhel que comparteix amb la baronessa del PP. També hi ha una intencionalitat de reescriure la conquesta d’Amèrica. En la funció 400 de Malinche, amb Ayuso a primera fila, Cano va dir: «Hi va haver una reina intel·ligent, amb dots de comandament, que va donar diners a Colom perquè descobrís Amèrica i també es deia Isabel». Si Ayuso és Isabel la Católica, ell seria Cristòfor Colom. La indígena asteca Malinche, que es va casar i va tenir un fill amb Hernán Cortés, és un personatge que ni a Mèxic es posen d’acord sobre si va ser víctima o traïdora. El que Cano dibuixa és una història d’amor romàntic i de mestissatge, obviant que ella va ser forçada inicialment, com altres indígenes amb les quals es va casar o a les quals va violar el sanguinari conqueridor.

L’agost del 2021, Ayuso estiueja en una de les dues mansions, de 2.500 i 8.000 metres quadrats, que Cano té al nord d’Eivissa.

Heus aquí algunes declaracions que demostren que, com a historiador, Cano no té preu: «Mèxic, el Perú, l’Equador i El Salvador han d’estar contents perquè hi arribessin els espanyols. Si haguessin estat els anglesos, no n’haurien deixat ni un de viu. Hi vam portar els drets humans, vam ser capaços d’abolir l’esclavitud.» «La Malinche va ser una de les principals propulsores del cristianisme.» «Abans dels espanyols, Mèxic no era res.» «Si no haguéssim descobert Amèrica, tu no tindries aquest iPhone, la Segona Guerra Mundial l’hauria guanyat Hitler…» Hi va haver un munt de respostes a les xarxes socials, però aquesta de l’historiador Manuel Márquez destaca per la seva contundència: «La Història és una assignatura que impedeix, si l’has estudiat, fer el ridícul. Nacho Cano, també pots estudiar d’adult».

Més que reescriure la història, que també, l’afany de Cano és edulcorar-la per fer-la taquillera. «Els artistes treuen el costat positiu de les coses. Els altres plans són secundaris. Malinche és la meva visió de la jugada, sense bons ni dolents. Tots són bons.» Segons aquesta fórmula, algú, algun dia, podria estrenar Gaza: el musical, una història ballada, cantada i romantitzada sense bons ni dolents. Si a Nacho Cano li agafés el rampell de dirigir-lo, és fàcil imaginar-ne el resultat. El soci principal de Malinche és l’empresari sionista David Hatchwell, mediador del malparat projecte d’Eurovegas a Madrid i president de la Fundació Hispano-Jueva, de la qual Cano és membre amb poder de decisió. Hatchwell es vanta de ser «mentor d’Ayuso» i parla de les matances indiscriminades de palestins com «una simple operació quirúrgica».