Atrevim-nos a fer una definició per començar aquest text amb certa rotunditat, de manera emfàtica. Heu-la aquí: els polítics intel·ligents són aquells que no pensen mai que el seu adversari polític sigui beneit. La definició probablement admetria la formulació inversa: els polítics escassament dotats són aquells que, a més de considerar-se els més intel·ligents sobre la capa de la terra, donen per descomptat que tots els altres ¾amb els seus adversaris directes en lloc molt destacat¾ tenen francament poques llums.
Continuem amb un advertiment. Primer de tot cal dir que rebutjar la desqualificació intel·lectual prèvia, com fan els polítics intel·ligents, no és qüestió de bondat, generositat, caritat o qualsevol altra virtut moral equivalent. És, senzillament, qüestió d’interès (legítim, per descomptat) i de càlcul (també legítim, és clar). Igual que en el cèlebre cas de Bismarck, del qual sempre s’ha dit que estudiava amb atenció els textos dels teòrics del moviment obrer revolucionari de l’època per estar en millors condicions per reprimir-lo, així també a qualsevol responsable polític li convé conèixer el càlcul i les motivacions que hi ha al darrere de les iniciatives del seu adversari per poder neutralitzar-les i contraatacar de la millor manera.
Això, que a primera vista no dubto que molta gent tendirà a valorar com una consideració a la frontera mateixa del que és obvi, no sembla que sigui tingut en compte (o si més no en compte suficient) en la confrontació política quotidiana. En la qual, moltes vegades, sembla prevaler el desig de donar una satisfacció directa i immediata als seguidors propis a costa de desqualificacions de l’adversari sumàries i de calibre gruixut.
Enfervorir els seus
Molt probablement el motiu d’aquesta preferència per part de molts líders és el fet d’aconseguir enfervorir i animar els seus a força de persuadir-los que el rival que s’oposa als seus plantejaments pot ser derrotat fàcilment per poc que ells s’impliquin en la tasca. En efecte, en la mesura en què se suposa que aquest rival esgota el seu ésser en la incompetència, l’ambició, el narcisisme, el provincianisme rústec, l’absència de principis o qualsevol altra desqualificació de calibre similar, sembla poc menys que un destí inexorable que acabi sent desautoritzat en les seves aspiracions de poder per la mateixa ciutadania.
Probablement, la principal objecció que se li pot fer a aquesta manera de fer és el mal que infligeix a la qualitat del debat polític, ja que potencia dimensions col·lectives a les quals, potser, valdria molt més la pena posar en sordina. En efecte, si, en general, les desqualificacions de traç gruixut aconsegueixen el seu objectiu és perquè els destinataris d’aquests missatges no solament es trobaven perfectament disposats a acceptar-los sinó, molt pitjor, no preveien de cap manera la possibilitat de canviar d’opinió (i, menys encara, de pensar pel seu compte). Però no es mal interpretin aquestes afirmacions, considerant-les una mena d’enyorança elitista d’un debat d’idees molt elaborat intel·lectualment en l’espai públic. No es tracta d’això. Es tracta que, deteriorant el debat públic, es deteriora la qualitat mateixa de la democràcia.
La desqualificació moral prèvia de l’adversari fa completament impossible justificar després davant dels ciutadans qualsevol acord o transacció amb ell.
Perquè si les afirmacions d’uns, més enllà de cohesionar els ja convençuts, no aporten elements d’intel·ligència que puguin complir la funció de persuadir els altres que els seus plantejaments són erronis, podem parlar, en sentit mínimament propi, de deliberació democràtica? En aquest escenari, són enormes les possibilitats que totes dues parts s’apliquin a una política discursiva de terra cremada en la qual, per posar un exemple força freqüent, la desqualificació moral prèvia de l’adversari faci completament impossible justificar després davant els ciutadans qualsevol acord o transacció amb ell.
Canviar d’opinió
Així, abunden, especialment a l’esquerra, els que consideren que el retret més gran que es pot fer als que es dediquen a la cosa pública és el d’haver abandonat les seves velles conviccions. El retret, per bé que freqüent, se sosté amb dificultat. No sembla que tingui massa sentit en un món acceleradament canviant reclamar que no canviïn en absolut les nostres opinions respecte a aquest. El que sí que és cert és que, tot i que els representants públics tenen el mateix dret a canviar d’opinió que qualsevol altre ciutadà, en el seu cas aquest dret va acompanyat d’una obligació inexcusable, que és la de donar compte dels motius de la seva mudança.
Els ‘puretes’ de l’esquerra solen modular el seu retret segons el sector al qual pertanyi la persona que ha canviat d’opinió.
Els puretes de l’esquerra ¾ els anomenarem col·loquialment així¾ solen modular el seu retret segons el sector al qual pertanyi la persona que ha canviat d’opinió. Si en algun moment ha pertangut al mateix grup que el pureta en qüestió és altament probable que li atribueixi el qualificatiu de traïdor. Si, per contra, s’alineava amb els adversaris i els seus canvis engeguen a rodar el gruix de crítiques que fins aquell moment se li adreçaven, passarà a titllar-lo d’oportunista, cínic, mentider o qualsevol adjectiu que indiqui que realment no es creu de debò tot allò que ara ha passat a defensar (on s’és vist que pugui defensar alguna de les mateixes bones idees que nosaltres?, sembla ser el supòsit subjacent a aquest plantejament).
Argumentació ‘ad hominem’
Així, resulta freqüent que el fet que en aquest país polítics de dretes hagin acabat acceptant, encantats, acollir-se a lleis que abans rebutjaven en públic amb vehemència notable (la del divorci o la del matrimoni entre persones del mateix sexe probablement constitueixen els casos més emblemàtics) sigui utilitzat per alguns dels seus crítics d’esquerra com a prova fefaent i contundent que aquests polítics, lluny de regir-se per principis sòlids, abracen l’oportunisme més desfermat. És possible que en algun cas sigui així ¾no ho dubto en absolut, que quedi clar¾, però no deixa de ser una típica, i per tant fràgil, argumentació ad hominem.
Argumentació a la qual, precisament per fràgil, no costaria gaire esforç donar-li la volta. Perquè res no impedeix pensar, posats a aventurar una hipòtesi sobre les conviccions íntimes dels altres, que era abans, en l’etapa en què rebutjaven certes lleis, quan defensaven una cosa en la qual no creien amb l’únic objectiu de no perdre el vot d’un cert sector de votants o de sectors influents com, per exemple, l’Església catòlica, però que ara, alliberats ja ¾paradoxalment, gràcies a l’esquerra¾ de la tasca ingrata de continuar fingint rebuig, estan en condicions d’assumir-les gustosos. Per això quan tornen al poder no es prenen cap molèstia a derogar tot allò de què havien abominat tan teatralment amb anterioritat.
En tot cas, la crítica política no hauria de posar el focus de l’atenció sobre aquests aspectes ¾gairebé psicològics¾. Que en algun moment la dreta pugui fer seves algunes propostes, reivindicacions o lleis defensades anys abans en solitari per l’esquerra no hauria de ser motiu de ressentiment o d’incomoditat per a aquesta, sinó més aviat de satisfacció.
Al cap i a la fi, qui creu en allò que defensa només pot celebrar com una victòria política aquesta situació. Però tan preocupant o més que el fet que alguns siguin incapaços de celebrar la seva victòria i semblin lamentar que l’adversari la reconegui (no sigui que això faci caducar les crítiques que se li adreçaven) és el que ni contemplin la possibilitat que en algun moment l’acord pugui seguir la direcció contrària, i sigui l’esquerra la que trobi motius per apropiar-se de plantejaments mantinguts pels conservadors. Potser és per no trobar-se en aquesta tessitura pel que alguns necessiten pensar, i difondre, a manera de tallafocs de qualsevol debat, la idea que l’adversari és beneit.
Els beneits rematats
Però, pel que hem assenyalat, aquesta idea no té ni fonament real ni sentit. Quan acabem coincidint amb algú de qui inicialment discrepàvem perquè els seus arguments ens han fet adonar que hi havia coses en què era ell qui tenia raó i no nosaltres, només una reacció es pot considerar intel·ligent: agrair-li haver-nos tret del nostre error. N’hi ha que no reaccionen així, per descomptat. Són els que es comporten com el falangista que recordava Félix de Azúa en una entrevista recent. Discutint, pel que sembla, amb Dionisio Ridruejo, en arribar a un cert moment el paio va interrompre la discussió i va dir: «mira, deixa de parlar perquè m’estàs convencent i et clavaré una hòstia». Aquests i no uns altres són els ximples rematats.






























































































