El 2006 Alessandro Baricco va publicar una sèrie d’escrits al diari La Repubblica que acabà prenent la forma d’un llibre, aparegut dos anys després amb el títol I barbari. Saggio sulla mutazione (en castellà a Anagrama). Els anys són importants, perquè coincideixen amb el període de l’esfondrament del món tal com l’havíem conegut i l’aparició d’un altre món, el nostre (el dels nous bàrbars), nascut precisament de les cendres de l’antic món conegut.

Per a Baricco, els «bàrbars» eren els nous, els individus nascuts al final del vint i que llavors, a l’inici del nou segle, començaven a fer-se presents. Anomenar-los «bàrbars», com el mateix Baricco puntualitzava, no era un insult sinó que volia retratar la reacció enfront d’aquesta nova espècie desconeguda que, de sobte, habitava entre nosaltres. Els escrits germinals publicats a La Repubblica duien com a subtítol Cronache dell’Invasione, perquè l’autor entenia que el que estava passant era similar al que els havia succeït als imperis clàssics (el romà, però també el xinès), que havien vist com els «bàrbars», és a dir, aquells que habitaven més enllà de les fronteres imperials (en el cas xinès marcades per la gran muralla), eren capaços de superar-les i envair el seu territori. Es tractava, doncs, d’una invasió. Una invasió per part de pobles desconeguts, de salvatges que no comparteixen els costums i les creences i que, per tant, són vistos com una amenaça a l’ordre establert.

Més tard, quan Baricco va fer el llibre li va canviar el subtítol, una petita alteració que, tanmateix, implica una profunda transformació de la mirada de l’autor. De la «invasió» va passar a la «mutació». Els bàrbars ja no eren aquells que venen de lluny i que no són com nosaltres, sinó que són nosaltres, però modificats. Són una nova versió de nosaltres, ni millor ni pitjor, diferent, adaptada a un temps nou. Una nova espècie d’humans capaç de sobreviure en un entorn modificat. Els bàrbars ja no són uns salvatges sense cultura, sinó una adaptació de nosaltres mateixos. Són el que els sàpiens podrien semblar als neandertals.

Els bàrbars ja no són uns salvatges sense cultura, sinó una adaptació de nosaltres mateixos; són el que els sàpiens podrien semblar als neandertals.

El que defineix Baricco en el seu llibre es pot traslladar sense gaire esforç al que passa actualment. En el fons, el moviment que detecta l’italià es pot entendre com la primera fase d’un moviment més ample que tot just ara s’expressa en plenitud. Vivim un canvi d’època i, com tot canvi d’època, s’expressa en l’aparició d’un nou contingent humà, diferent dels anteriors. I la reacció que ens provoca és exactament igual: perplexitat, incredulitat, por fins i tot.

PUBLICITAT
Advertisement

Si acceptem que les persones som temps, aquest nou temps també s’expressa en persones concretes, les nascudes a la calor d’aquests anys de transformació profunda que hem viscut de quinze anys ençà, precisament des de l’ensulsiada de 2008 que es va endur unes veritats que nosaltres (persones del nostre temps) crèiem immutables i eternes. Com immutables i eternes semblaven per a la gent del seu temps les veritats que el 1968 va engegar a dida. Llavors, també els peluts semblaven una colla de bàrbars invasors que havien vingut a destruir l’ordre feliç de les societats occidentals. «Què pretenen?» es preguntaven aleshores la gent de bé. Què volen? Que no està bé el món que els hem construït? Que no tenen de tot? Aquestes són les preguntes que ens fem ara, veient l’assalt dels nous mutants al nostre ordre. Com és possible? D’on ve tot això? Què els hem fet?

 

Fotograma del film britànic ‘Village of the Damned’, dirigit per l’alemany Wolf Rilla i produït per Metro-Goldwyn-Mayer l’any 1960. Arxiu

Fotograma del film britànic ‘Village of the Damned’, dirigit per l’alemany Wolf Rilla i produït per Metro-Goldwyn-Mayer l’any 1960. Arxiu

 

‘L’esprit de corps’

Les dades acumulades en els darrers anys ens parlen d’unes noves generacions que mostren trets no esperats, sorprenents, paradoxals fins i tot. Són superficials i alhora fanàtiques, participatives i individualistes. El que potser ens sorprèn més és el retorn a antigues fidelitats que semblaven superades. Reemergeix entre els més joves l’esprit de corps, una voluntat de pertinença militant que s’expressa en un retorn de la nació, de la raça, de la tradició, que es vehicula a través del vot a opcions nacionalpopulistes i d’extrema dreta, que propugnen un retorn a un passat mitificat on tot era ordre i claredat.

D’aquí també la tornada a un masclisme militantment antifeminista, que reclama la regressió de les dones al rol de submisa companya de l’home, un home que s’entén que té reservada la posició principal d’una societat que s’estructura en base a la competència ferotge, a la lluita descarnada, i de la qual no se’n qüestiona la jerarquia. Els forts a dalt, els dèbils a baix, com a expressió última de l’ordre natural que és l’expressió del fracàs de l’ascensor social i la reducció de la societat a un conjunt de grups en lluita constant. Els nous bàrbars, al capdavall, són fills de la revolució conservadora dels 80, individualistes radicals, nets del thatcherisme.

En aquest sentit, la democràcia, entesa com la disputa pacífica basada en el reconeixement de la pluralitat social i de l’existència d’un demos sobre el qual recau la representació legítima de la sobirania, ha deixat d’existir. No hi ha consens possible, només combat. Qui guanya, guanya i qui perd no té dret a res. La política és xoc. Una política que es considera incapaç de resoldre els problemes i que és més un problema en si mateixa que una eina de solució. Els nous bàrbars, nascuts i crescuts en democràcia, abominen de la política precisament perquè n’han experimentat l’esterilitat. Entenen la democràcia com quelcom que ha de ser útil, que els ha de servir. Què ha fet la democràcia per nosaltres? Es demanen i es responen a cor: res. La democràcia és un tinglado organitzat pels «polítics» per a servir-se’n a costa de la resta. Entenen la política com un espai allunyat d’ells, poblat per aprofitats.

 

La dictadura ‘woke’

D’aquí que siguin, majoritàriament, antiestablishment. Res de nou. Els joves sempre han estat, o com a mínim des del 1968, antiestablishment. La diferència, el que ens sorprèn, és que aquesta pulsió ara la reclami l’extrema dreta. Són els Trump, Ayuso o Le Pen els que abanderen la rebel·lió contra el sistema, encarnat en «el consens progre» i la «dictadura woke». Les dones rebels ara són les que propugnen un retorn a la llar i la reconstrucció dels patrons de gènere tradicional que proposa el moviment de les tradwife. Res de nou, és la versió conservadora del retorn de la maternitat entregada que ja havíem començat a viure, aquest cop des de posicions d’esquerra, amb els moviments a favor de l’alletament i de tot allò que s’associava a una maternitat «natural».

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

Les borratxeres revolucionàries, quan no assoleixen els seus objectius, acaben provocant ressaques reaccionàries.

De fet, el mateix es pot dir de la reacció contra el sistema. Va començar per l’esquerra, però ha estat l’extrema dreta la que ha acabat fent-s’ho seu. El cas espanyol és ben evident. L’aparició (i l’èxit) de Vox és, en part, la continuació d’una via iniciada amb el 15-M i conformada electoralment per Podemos. A Xile, l’ascens de l’ultra Partido Republicano és indissociable del moviment de desmuntatge del sistema emprès per l’extrema esquerra.

Des de 2008 arreu hi ha una pulsió creixent, clarament imbricada en les noves generacions, de superació d’un sistema que s’entén com a fallit. Aquesta pulsió apareix primer per l’esquerra, però després n’apareix la versió des de l’altre costat. Arreu aquesta segona onada acaba subsistint més que la primera, que en molts casos s’afebleix irremissiblement. Les borratxeres revolucionàries, quan no assoleixen els seus objectius, acaben provocant ressaques reaccionàries. El fracàs de les grans expectatives aixecades pels progressistes han acabat instal·lant en el poder les opcions reaccionàries.

Aquest ascens de les opcions reaccionàries arreu porta la marca dels nous, dels bàrbars. És l’expressió del seu temps, un temps marcat per crisis superposades, que els han deixat una empremta distintiva, la seva marca generacional.

No entendrem mai els nostres bàrbars si no acceptem que el seu és un món governat per la por; por de l’altre, del futur, de l’incert, por de perdre el que es té, por de caure, de diluir-se.

No podem entendre els nous bàrbars si no acceptem que per a ells la política democràtica, el joc de partits, ha fracassat. Si per als seus pares i mares la política era l’instrument per a canviar les seves vides i la democràcia duia aparellada una promesa de progrés econòmic i social, per als nous cap d’aquestes afirmacions és vàlida. Si ni la política ni la democràcia em serveixen, les fem fora i instaurem un règim postpolític, algú amb capacitat per solucionar els problemes més enllà de partits i parlaments.

No entendrem mai els nostres bàrbars si no acceptem que el seu és un món governat per la por. Por de l’altre, por del futur, de l’incert, por de perdre el que es té, por de caure, de diluir-se. De la mateixa manera que el món d’abans s’havia bastit sobre l’esperança d’un futur que sempre era més brillant i millor, el nou món es construeix sobre l’amenaça i la necessitat de protegir-se. És la reclusió el que domina aquest nou temps, la necessitat de refugi. I qui ofereix aquest refugi? Qui proposa un lloc segur que ens aixoplugui de la tempesta? El retorn a un món de seguretats que ens ofereix la reacció. Un món recognoscible, previsible, on tot estigui al seu lloc, on cadascú sàpiga quina és la seva posició, entengui i accepti els seus límits, i tot sigui clar i definit. L’èxit de les ofertes d’extrema dreta està en la capacitat que tenen d’acollir el desassossec que domina els nostres bàrbars, la seva angoixa existencial. Aquest és, potser, el canvi que no hem entès.

 

Entendre la barbaritat

La millor expressió d’aquesta seguretat anhelada són les xarxes de l’odi on els nous bàrbars viuen submergits la major part del seu temps. Un espai on només es troben amb els seus, un món que ha substituït el món «real» i que per als nous comença a ser més «real» que aquell. Un espai privatitzat on no hi són els altres, amb els quals no cal compartir-lo i del qual estan exclosos, tancats ells també en la seva bombolla tancada. L’altre, el que no es toca, amb qui no convivim. L’altre que és, per damunt de tot, una amenaça, un competidor que cal derrotar, un estrany.

L’èxit de les ofertes d’extrema dreta està en la capacitat que tenen d’acollir el desassossec que domina els nostres bàrbars, la seva angoixa existencial.

Només podem entendre els bàrbars com a resultat d’una mutació, com proposava Baricco, és a dir com a part nostra. Som nosaltres en un altre temps. Són producte d’un temps, en el fons, com nosaltres ho som d’un altre. El seu és un temps que no ens és estrany. L’hem fet nosaltres, al capdavall. Ells són el producte del món que vam fer i on els hem abandonat. Un món esmicolat, accelerat, rabiós, del qual han tornat per assaltar el nostre. No ens podem desentendre d’ells com si fossin uns salvatges vinguts de qui sap on. Estem obligats a conviure-hi, per tant, els hem d’entendre, hem d’entendre la seva barbaritat, que en part és la nostra, l’herència que els hem deixat. El seu món, que és el nostre, només se salvarà si som capaços de posar-nos, tant com puguem, en la seva pell. Compadim-los. Compadim-nos.