Té solució la justícia?

El títol de l’article l’he escollit en record del Congrés que amb el títol «La justicia tiene solución» es va celebrar a Madrid els dies 21 i 22 de novembre de 1987, les ponències del qual varen ser publicades per l’associació Jueces para la Democracia. Feia només nou anys que s’havia aprovat la Constitució, però ja afloraven alguns problemes, especialment pel que fa al seu funcionament i les seves carències, així com problemes més polítics, com era el de la creació del tribunal de l’Audiència Nacional, a qui es considerava que se li havien atribuït excessives competències, algunes de les quals havien de correspondre als jutges naturals dels diferents territoris. En aquells moments es podia ser més optimista i afirmar que la Justícia tenia solució. Avui només ens atrevim a fer la pregunta.

En aquell moment, però, encara no s’havia produït, amb la intensitat del moment actual, allò que va denunciar el jurista italià Francesco Carrara amb la famosa frase «Quan la política entra per la porta del Tribunal, la Justícia fuig per la finestra». I tampoc les enquestes, majoritàriament com passa ara, consideraven la justícia com un dels serveis més deficitaris del conjunt de l’Estat.

El fet que avui la política ha entrat per la porta dels tribunals és evident i s’ha manifestat en dos moments diferents: en el del nomenament dels magistrats dels tribunals que ocupen la cúpula del sistema judicial i en el de les seves decisions.

Els nostres constituents ja varen tenir en compte, d’alguna forma, en redactar la Constitució, el problema de la politització de la justícia, especialment en els debats sobre la possibilitat de pertinença dels jutges i magistrats a sindicats o a partits polítics i en la composició del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). És interessant escoltar algunes de les seves manifestacions.

En la Comissió d’Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques, en la sessió del dia 8 de juny de 1978 el diputat De la Fuente, d’Aliança Popular, va dir el següent: «Creo que la justicia debe ser, efectivamente, lo más independiente posible y lo más alejada posible de toda idea de politización. A mi juicio, en el texto constitucional los peligros de politización de la justicia pueden venir por tres vías. La primera, por el nombramiento de los miembros del Consejo general. No es este el tema, pero yo anticipo que ahí hay una vía de politización de la justicia. La segunda, por el tema, que se discutirá también en el art. 119, sobre si los jueces pueden pertenecer o no a partidos políticos o sindicatos. Y la tercera vía está establecida en el art. 117 por la participación popular en la Administración de Justicia.»

No se li pot negar al diputat el caràcter profètic de les seves paraules.

Una de les qüestions més debatudes va ser la de si els jutges i magistrats podien pertànyer a partits polítics i sindicats. Sobre aquest problema, el diputat socialista Ruiz Mendoza va dir el següent: «Si son hombres que hemos dicho íntegros, y si son hombres preparados, y deben ser ellos los que administren justicia, entonces ¿dónde está el temor –me pregunto yo– para que estos hombres puedan sindicarse libremente? ¿Dónde basamos el temor de que puedan militar en partidos políticos?, ¿es que desconfiamos de unos hombres que consideramos inicialmente íntegros? Parece ser que los convertimos en ciudadanos, diría yo ahora, de segunda, no de primera o de tercera, o que desconfiamos de su integridad moral… Y si esos hombres son íntegros, administrarán justicia con arreglo al ordenamiento que la sociedad establezca, y no tendrán que ver caras, ni colores, ni carnés; no tendrán en modo alguno que estar sometidos a ese principio de jerarquización que únicamente servía para facilitar subidas, ascensos, saltos, sobre una ley llamada provisional de organización del Poder Judicial, nada menos que de septiembre de 1870…»

‘Salts’ de l’Executiu al Judicial

Avui hem assistit a salts del poder executiu a la cúpula del poder judicial. Per exemple, Carlos Lesmes, director general de Relacions amb l’Administració de Justícia, nomenat pel president Aznar, va ser nomenat després president del Tribunal Suprem i del CGPJ, càrrec que va prorrogar quatre anys pel bloqueig a la renovació del Consell que va dur a terme el Partit Popular.

En el mateix sentit de defensar la possibilitat que els jutges i magistrats poguessin pertànyer a partits polítics i sindicats varen posicionar-se, entre d’altres, els diputats Roca Junyent i Solé Barberà, dels Grups Minoria Catalana i Comunista, respectivament.

Una opinió contrària, i que al final va resultar la que es va incorporar a la Constitució, és la que va defensar el diputat d’Alianza Popular Fraga Iribarne. Va argumentar el següent, referint-se als jutges i magistrats: «Estos hombres prudentes, guiados por lo que alguien llamó bellamente “la estrella de la mañana” de una justicia objetiva (la que quisieron llevar a los altares los griegos, como la diosa Astrea; para nosotros la idea de un Dios justo); estos servidores de la Justicia no son, ciertamente, en este caso, instrumentos de una clase.

El triste ejemplo del juez soviético, con sus adjuntos populares, dominados, por supuesto, por el partido; el Tribunal Revolucionario chino y el Tribunal Popular que juzgó a Sócrates en Atenas son, evidentemente otra cosa.» I va concloure: «Por esa razón entendemos que esos jueces, que queremos competentes, responsables y por encima de toda sospecha, no pueden pertenecer a partidos ni a sindicatos, que, fieles a su viejo sacrificio a la sociedad (como el militar renuncia también al derecho de huelga y al derecho de petición) tienen ya el cauce que se ha creado en el proyecto constitucional, de las asociaciones profesionales, pero en lo demás deben seguir como están.»

Cal assenyalar que encara que la Constitució va acabar prohibint les afiliacions a partits polítics i sindicats, les associacions judicials han actuat com a veritables sindicats corporatius i amb la possibilitat de fer propostes per a les places de membres del CGPJ.

Per concloure, és molt interessant la intervenció que va tenir el diputat Peces-Barba, del Grup Socialista, sobre el problema que es discutia, que podria donar la clau de tot el que ha passat darrerament. Va dir: «Porque, señoras y señores Diputados, sabemos ya, en este momento, cual es la situación política de muchos jueces y magistrados que han sido gobernadores civiles, que han desempeñado el cargo de secretario general del Movimiento y que, después de una ley aprobada aquí en relación con la excedencia especial de jueces y magistrados, se han reincorporado a la carrera judicial. Y bienvenidos sean, porque los socialistas no estamos en favor de ningún tipo de recuerdo a las situaciones anteriores, pero lo que sí está claro es que con este voto habéis establecido dos tipos de jueces y magistrados: aquellos que antes ocupaban cargos y puestos en el régimen anterior y cuya filiación sabemos cuál es, y aquellos otros a los que, habiendo sido luchadores por la democracia, en este momento se les impide, cuando llega la democracia, poder dar testimonio de sus convicciones.»

Seria interessant saber quina seria l’opinió dels pares de la Constitució avui, conegut com ha funcionat el sistema i la situació en què es troba actualment. Especialment, si mantenen l’alt concepte respecte als jutges i magistrats que van proclamar tots els intervinents, fins al punt de pensar que la pertinença a un partit polític o sindicat en cap cas influiria en les seves decisions, que tindrien com a nord l’aplicació de l’ordenament jurídic.

La politització del sistema

El CGPJ està integrat pel president del Tribunal Suprem, que el presideix, i per vint vocals, dels quals, dotze són jutges o magistrats en servei actiu en la carrera judicial i vuit juristes de competència reconeguda –art. 566 de la Llei orgànica del Poder Judicial (LOPJ). La mateixa Llei diu que aquestes vint persones seran designades per les Corts Generals, d’acord amb el que estableix la Constitució i la mateixa Llei.

La crítica que s’ha fet a aquest sistema ha estat la seva excessiva politització en ser designats tots els seus membres pel Parlament, Congrés i Senat; i també pel fet que un òrgan de govern del poder judicial hauria d’estar integrat per jutges i magistrats elegits pels mateixos membres de la carrera judicial. En aquest sentit, el Partit Popular va presentar, el passat mes d’octubre, una proposició de llei en la qual es disposa que els dotze jutges o magistrats del CGPJ han de ser designats pels jutges i magistrats en exercici. La proposta suposa, per tant, sostraure a les Corts el nomenament de dotze –els jutges i magistrats– dels vint vocals del CGPJ.

Entenc que aquesta idea, encara que avui molt estesa, és discutible. Per un cantó, la consideració negativa que el CGPJ sigui un òrgan polític xoca amb la Constitució, que el tracta clarament com un òrgan de govern i, per tant, polític. El fet, a més, que s’integri a partir de les decisions del Congrés i del Senat suposa el compliment de l’art. 2.1 de la mateixa Constitució quan disposa que «la soberanía nacional reside en el pueblo español del que emanan los poderes del Estado.»

La impressió, quan es denega la pràctica de proves proposades per una persona imputada, és que no es vol que aquesta persona pugui ser absolta del delicte que se li imputa.

Per un altre cantó, lligat a l’anterior, si és necessari que existeixi un òrgan de govern de la justícia que, a més d’altres finalitats administratives, garanteixi la independència judicial, no integrat al govern de l’Estat, i amb funcions que abans corresponien als ministres de justícia, també s’ha d’entendre que aquest òrgan de govern tingui legitimitat democràtica, com tots els poders de l’Estat. Aquesta garantia no es pot negar que la donen més els òrgans parlamentaris representatius que les associacions judicials corporatives, en molts casos no allunyades de determinats partits polítics.

La politització de la justícia no ha vingut, per tant, del fet que siguin les Corts les que escullin els membres del CGPJ, sinó de l’ús que se n’ha fet per part de determinats partits polítics, que ha portat el sistema a una situació de col·lapse. Dit com a hipòtesi de treball: si el que es buscava era tenir a les cúpules dels màxims òrgans judicials jutges i magistrats de confiança, s’havia de tenir majoria de vocals a l’organisme que els nomena, el CGPJ. I si ja es tenia aquesta majoria, el millor era no renovar i mantenir-la per continuar fent nomenaments de confiança.

L’única forma d’evitar que es produeixi aquesta situació és buscar una fórmula objectiva, com seria el sorteig entre tots els jutges i magistrats que compleixin unes determinades condicions.

Els anys 1996 i 2013, la renovació del CGPJ es va allargar uns mesos fins a arribar a acords. En canvi, en els anys 2006 i 2018, el bloqueig que va provocar el Partit Popular va ser determinant. El primer (govern Zapatero) va durar dos anys, fins al 2008. El segon (govern Sánchez), va ser molt més determinant, va durar gairebé sis anys, del 2018, en què s’havia de fer la renovació, fins al 2024, que va ser quan es va fer.

Quines han estat les conseqüències d’aquesta detenció del CGPJ per una força política?

És evident que no es pot afirmar que la majoria del Consejo durant aquests sis anys siguin membres d’un partit polític, i menys quan molts són jutges i magistrats que ho tenen prohibit per la LOPJ. L’anàlisi s’ha de fer per un mètode indirecte: els alts òrgans judicials durant aquests anys de bloqueig del CGPJ, han satisfet els objectius del Partit Popular i d’altres forces polítiques situades a la seva dreta? La simple lectura dels mitjans de comunicació dels darrers anys contestaria aquesta pregunta.

Efectes de la politització del sistema

El que pot ser preocupant per al jurista, i fonamentalment per al ciutadà, són les conseqüències que pot tenir l’esmentada politització de la Justícia. Quan es força el Dret per obtenir uns resultats políticament desitjables quelcom es trenca, i és greu quan aquest trencament suposa una involució greu dels principis vigents.

Òbviament, la politització no afecta, en principi, la majoria dels jutges i magistrats que treballen amb honestedat i moltes vegades amb una càrrega de treball que pot ser insuportable. Ens referim a les decisions dels òrgans judicials superiors, les decisions dels quals constitueixen la jurisprudència i marquen el camí a seguir pels altres òrgans judicials de menor jerarquia. Per tant, si un òrgan superior, com el Tribunal Suprem, marca una línia jurisprudencial que suposa una involució, això haurà de ser una línia a seguir que afectarà el conjunt de l’Administració de Justícia.

Vegem alguns exemples, segurament molt relacionats, però que tenen el seu propi nom:

1. La instrucció prospectiva

Per iniciar una instrucció han d’existir uns fets que revesteixin el caràcter de delicte. Quan es parla d’instrucció prospectiva es fa referència al supòsit que no existeix aquest fet inicial i es fa una investigació al voltant d’una persona per veure si apareix algun fet punible. Aquesta manera de procedir ha estat inadmesa pel Tribunal Suprem, però avui veiem que es porta a terme amb total impunitat. Permetre aquesta forma d’actuar judicial pot portar a una greu inseguretat jurídica i produir greus perjudicis a les persones afectades per aquesta forma de procedir.

2. La presumpció d’innocència

En determinats processos recents aquest principi fonamental ha estat absent. Molt lligat a l’anteriorment citat, l’actuació judicial ha fet la impressió de partir d’un principi contrari. El problema és el que abans es deia: si un Tribunal superior fa això, els altres també ho podran fer.

3. La denegació de proves que poden afavorir la persona jutjada

Aquest és un problema molt greu. La impressió, quan es denega la pràctica de proves proposades per una persona imputada, és que no es vol, de cap manera, que aquesta persona pugui ser absolta del delicte que se li imputa. No té una altra explicació. És un fet gravíssim, que trenca altres principis, com pot ser el d’in dubio pro reo. Denegar proves a un processat conculca frontalment l’article 24 de la Constitució que garanteix la tutela judicial efectiva.

L’oblit d’aquests principis suposa la involució de dècades en la teoria i pràctica del dret penal. Alguns jutges i magistrats passaran a la història.

La interpretació de les normes

Avui hem vist que quan una llei no agrada a les altes instàncies judicials, aquesta llei no s’aplica i, fins i tot, es porta a instàncies judicials europees.

Quan hi havia problemes d’interpretació d’una llei, la jurisprudència havia marcat unes pautes, com era buscar la interpretació autèntica, és a dir, què havia volgut el legislador i quina finalitat buscava complir la llei. I aquesta voluntat havia de ser respectada. Fins i tot històricament, amb origen en l’anomenat référé legislatif francès, hi havia la possibilitat que el mateix legislador dictés una llei amb la finalitat d’aclarir la interpretació de la llei que havia creat dubtes.

A Espanya, el Tribunal Suprem havia admès amb normalitat que el legislador dictés lleis amb l’única finalidad d’interpretar la llei que havia creat dubtes, mentre no tinguessin cap contingut innovador. El Tribunal Constitucional, però, va posar fi a aquesta possibilitat en la seva Sentència de 5 d’agost de 1983 –de la Llei Harmonitzadora del Procés Autonòmic, LOAPA– en dir, que li corresponia a ell harmonitzar el contingut d’una llei amb la Constitució.

Si el que es buscava era tenir a les cúpules dels màxims òrgans judicials jutges i magistrats de confiança, s’havia de tenir majoria de vocals a l’organisme que els nomena, el CGPJ.

En una altra situació, segurament no seria greu que s’impedís al legislador explicar-se, però és evident que l’esmentada resolució constitucional amplia l’abast de la jurisprudència dels Tribunals per fer la interpretació de les normes que han d’aplicar. A títol de curiositat, reproduïm el que va dir Robespierre sobre aquest problema: «La paraula jurisprudència ha de ser esborrada de la nostra llengua. En un Estat que té Constitució i legislació, la jurisprudència dels Tribunals no és una altra que la llei.»

Hem vist darrerament fets que demostren fins a quin punt s’han malmès principis per part de membres de la carrera judicial. Em refereixo a les manifestacions de jutges i magistrats togats, a les portes de les seves seus judicials, contra la Llei d’Amnistia als implicats en el procés català, sense atendre la prohibició que estableix la LOPJ de censurar en actes públics poders i autoritats. Això la LOPJ ho considera una falta greu, però el CGPJ devia interpretar que no s’havia produït l’esmentada falta i no va obrir cap expedient disciplinari, i això suposa un greu precedent.

Tornem al principi: la justícia, té solució?

La primera resposta a aquesta pregunta és clara. Si no es modifica res, tot seguirà igual. El 2024 es va renovar el CGPJ, i ja comencen a aparèixer els mateixos problemes de sempre, amb incessants lluites al seu interior, fonamentalment pel nomenament de magistrats als principals òrgans judicials.

Quan s’ha plantejat algun tipus de modificació com, per exemple, desconcentrar algunes funcions del CGPJ als Tribunals Superiors de Justícia de les comunitats autònomes, la resposta ha estat negativa. S’ha al·legat que la Constitució parla de la unitat, en el sentit de centralitat, quan la realitat és que ho fa en el sentit de no admetre tribunals especials, excepte en la jurisdicció militar. També, quan s’ha plantejat una Justícia de proximitat, per descarregar els Jutjats de petits delictes i fomentar la mediació, s’ha rebutjat.

Hem vist que el problema gros és el de poder designar «els teus» com a jutges i magistrats que han d’integrar els alts òrgans de l’Administració de Justícia, és a dir, aquells el nomenament dels quals correspon al CGPJ.

Quina solució té això? L’objectiu seria preservar al màxim la independència judicial. I com es garanteix al màxim possible aquesta independència?

És agosarat pretendre en aquestes línies donar solucions a un problema tan complex, però diré què penso. Com que l’objectiu seria la màxima independència, la primera condició és que el possible nomenat per càrrec no degui res a ningú. Sabem, per experiència, com funcionen els nomenaments a qualsevol instància de les organitzacions. Uns, donen suport a una persona, uns altres, a una altra. La que finalment surt escollida sap qui o quins l’han promocionat. I se’n pot sentir deutor. Dependran de la seva moralitat les decisions que adopti en l’exercici de la seva funció judicial. Els darrers temps, almenys aparentment, sembla que per ideologia, agraïment o per una altra circumstància s’ha complert bastant l’esmentada regla.

L’única forma d’evitar que es produeixi aquesta situació és que el nomenament no depengui de determinades persones, sinó buscar una fórmula objectiva, com seria el sorteig entre tots els jutges i magistrats que compleixin unes determinades condicions, com poden ser els anys d’exercici, o no haver estat sancionats. Contra això no es pot afirmar que es trencaria el principi de mèrit i capacitat. En primer lloc, perquè la realitat demostra que són altres raons les que han decidit els nomenaments judicials; en segon lloc, perquè el mèrit i capacitat se suposen a tots els jutges i magistrats en exercici. Així, l’art. 566 de la LOPJ disposa que el CGPJ estarà integrat per dotze jutges o magistrats en servei actiu i per vuit juristes de reconeguda competència. Aquesta darrera qualificació no s’exigeix dels jutges o magistrats perquè es presumeix que els que estan en exercici tenen prou competència.

Els rendiments polítics i mediàtics, que la història recent ha demostrat, de què es gaudeixen si pots nomenar els magistrats de les cúpules judicials, fa difícil pensar que es renunciarà a aquesta possibilitat, el que produeix un cert pessimisme respecte a considerar que el problema de la justícia té solució.