El Marroc emprenia la Marxa Verda sobre el Sàhara espanyol mentre Franco agonitzava, però no seria fins a febrer de 1976 que Espanya abandonaria definitivament el territori. La història d’aquesta colonització hem d’anar a buscar-la a la primera meitat del segle XIX.
El 1836 es va començar a consolidar el règim liberal espanyol. Una de les seves preocupacions era assegurar les fronteres. Va ser relativament fàcil amb França (d’on provenien els Cent Mil Fills de Sant Lluís que, el 1823, van liquidar el Trienni Liberal) i Portugal. Des d’aquell moment, la frontera sud es va convertir en el flanc més feble.
Es va considerar que la millor opció seria donar suport a la consolidació de l’Imperi del Marroc, confiant que fos la garantia perquè cap problema amenacés les fronteres comunes: una línia defensiva, l’Atles, des de la frontera amb Algèria fins a Agadir. Defensa natural, controlada pel Marroc (amb la monarquia del qual es mantenien, en la primera meitat del segle XIX, bones relacions malgrat alguns contenciosos i incidents fronterers). Prou per garantir la seguretat del sud peninsular, les places nord-africanes (Ceuta i Melilla) i les illes Canàries (els seus interessos pesquers indispensables per assegurar el domini espanyol a Fernando Poo, Corisco i Rio Muni).
Aquesta política va tenir un recorregut breu. El 1830, els francesos van desembarcar a Alger i van conquistar progressivament tot el país, incloses les zones saharianes d’influència tradicional dels sultans del Marroc, a les tropes dels quals van vèncer a Isly (1844). A més, els francesos es van començar a expandir a partir del Senegal cap al nord. Mentrestant, Anglaterra va imposar la seva hegemonia econòmica al Marroc mitjançant la signatura, el 1856, d’un tractat de pau beneficiós i la construcció per part de la Companyia de l’Àfrica Nord-occidental el 1879 d’un port-factoria a Cap Juby.
Gir colonial
A mesura que la pressió de França i la Gran Bretanya va anar posant en relleu la feblesa del Marroc, els governs espanyols van anar abandonant l’opció de donar suport a la seva sobirania. Es van decantar per la possibilitat de participar en el repartiment del país cada vegada més previsible. Ho demostren l’ocupació de les Chafarinas el 1848 i la declaració de guerra al sultà el 1859-1860 (es va obtenir la cessió, concretada el 1934, d’Ifni). El 1884, després d’un acord amb notables de la costa del Sàhara Occidental es va proclamar la sobirania hispana sobre aquell litoral.
S’esperava que, preveient el col·lapse definitiu del Marroc, Espanya estaria en condicions magnífiques per aconseguir un hinterland al nord que assegurés el sud peninsular. Per part seva, el territori comprès entre Agadir i Cap Blanc seria la defensa ideal de les Canàries. Aquests càlculs no havien previst l’avanç de França des del Senegal amb el propòsit d’assegurar els seus dominis a Algèria i el sud del Marroc.
PUBLICITAT
La presència espanyola al Sàhara fins a la proclamació del Protectorat del Marroc el 1912 va ser discreta, localitzada bàsicament a Villa Cisneros (Dakhla). Aquesta feblesa va permetre que les tribus sahrauís, liderades pel xeic Maa el-Ainin (anomenat Sultà Blau) es proposessin expulsar els europeus i alliberar el Marroc. Però el 1910 les tropes franceses, amb el suport del sultà marroquí, van destruir el seu exèrcit. El març del 1912 es va proclamar el Protectorat francès, fet que va provocar que el fill de Maa el-Ainin, El-Hiba, es proclamés sultà i s’apoderés de Marràqueix a l’agost. També va ser vençut pels francesos.
Entre 1900 i 1920, les negociacions amb França es van saldar amb una retallada considerable del territori que ambicionava Espanya: 25.000 km² al nord (Rif i Yebala) i 25.000 al sud (Cap Juby). Al Sàhara es van obtenir 260.000 km² a la franja compresa entre el riu Nun i Cap Blanc.
El domini hispà es va consolidar amb el control de tot el territori per part de l’exèrcit, on van destacar els sahrauís, base de les Tropes Nòmades.
La presència espanyola es va enfortir amb l’ocupació de La Agüera (1920) i la fundació d’Al-Aaiun (1938). El 1946 es va crear l’Àfrica Occidental Espanyola (AOE), que incloïa Ifni, Cap Juby i el Sàhara. Sidi Ifni (a 491 quilòmetres d’Al-Aaiun) va ser la capital d’aquests territoris. El 1949 es van descobrir els jaciments de fosfats de Bucraa. El domini hispà es va consolidar amb el control de tot el territori per part de l’exèrcit, on van destacar els sahrauís, base de les Tropes Nòmades. En paral·lel, es va aconseguir la sedentarització gradual i, per tant, un control més còmode, de la població local.
Política erràtica del franquisme
La situació va canviar bruscament a conseqüència de la independència del Marroc el 1956. Les pressions de l’ALN (Armée de Libération Nationale), que aspirava a apoderar-se dels territoris de l’AOE, van desembocar en la guerra d’Ifni-Sàhara del 1957-1958. És indubtable que tenia nombrosos partidaris entre els sahrauís, especialment aquells que, per les raons que fossin, havien trobat refugi en territori marroquí. L’administració colonial espanyola, amb el desig de perpetuar-se en aquests territoris, havia facilitat les coses a l’ALN en vincular el destí del Sàhara amb el d’Ifni i Cap Juby, dues places indiscutiblement marroquines. La guerra va acabar amb el lliurament al Marroc de la zona sud del Protectorat (Cap Juby) retinguda per Espanya contra tota lògica després de reconèixer la independència del Marroc. A Ifni, també retinguda inexplicablement, el territori dominat pels espanyols va passar de 1.500 km² a només 200: la capital Sidi Ifni.
Després del conflicte, el Marroc va intensificar la seva reivindicació sobre el Sàhara i Ifni. El 1964, una resolució del Comitè Especial dels 24 de l’ONU, que s’ocupava de la descolonització, va instar el govern espanyol a descolonitzar-los, petició concretada anualment fins al 1974 en resolucions successives de l’Assemblea General de Nacions Unides.
Espanya va posar en marxa una política erràtica tendent a assegurar-se la permanència al Sàhara. El 1958, el territori va ser convertit en província espanyola. El 1963, es va crear el Cabildo Provincial, presidit per un sahrauí, i el 1967, la Yemaá, o Assemblea General del Sàhara, composta per notables tribals i únicament de caràcter consultiu. Sis sahrauís van ser procuradors a les Corts franquistes. El 1968, es va cedir Sidi Ifni al Marroc.
Segurament es va voler seguir l’exemple de França a Mauritània (que també reivindicava el Marroc). El 1946 va ser proclamat «territori d’ultramar», va tenir diputats a l’Assemblea Nacional francesa i el 1956 (any de la independència del Marroc), es va crear un poder executiu local. Una política intel·ligent que va permetre la formació de quadres locals amb experiència en l’administració i va afavorir l’emergència d’un estat independent el 1960.
Un grup de voluntaris marroquins participants en la «Marxa Verda», mostren retrats del rei Hassan II del Marroc, textos de l’Alcorà i banderes marroquines, l’11 de novembre de 1975. Fotografia d’arxiu EFE.
En el cas espanyol, el suport donat als notables i caps tribals es va demostrar absolutament inútil per a la salvaguarda dels interessos colonials. Com a exemple cal destacar la creació ineficaç el 1974 del PUNS (Partit d’Unió Nacional Sahrauí). Va ser més important que, en els anys 60, sorgís una joventut amb certa formació (estudis al Sàhara, el Marroc, Espanya i alguns països del Pròxim Orient), que va anar forjant un corrent anticolonialista i partidari de crear un estat separat del Marroc. Però l’administració colonial espanyola no va parar esment a aquestes noves veus.
El 1968 va aparèixer la primera organització independentista sahrauí, l’Organització Avançada per a l’Alliberament de Saguia el-Hamra i Río de Oro. El juny del 1970, va tenir lloc el Crit de Zemla: manifestació de 3.000 sahrauís que qüestionaven l’ocupació espanyola i reclamaven el dret a la independència. Després de durs enfrontaments amb la policia territorial, van ser dispersats per la Legió que va disparar amb el resultat de quatre manifestants morts (xifra en discussió) i la desaparició, segurament assassinat, del líder Mohamed Sidi Brahim Basir. El 1973, va néixer el Front Polisario amb les mateixes aspiracions independentistes, però va optar per l’enfrontament armat amb l’administració colonial espanyola.
1975: ONU, Marxa Verda i retirada
Davant la insistència de l’ONU que Espanya descolonitzés el territori, el règim franquista es va plantejar el 1974 atorgar l’autonomia, i posteriorment va proposar un referèndum, que s’havia de celebrar durant la primera meitat de l’any següent. El maig-juny del 1975 una Missió de Nacions Unides va visitar el Sàhara i va posar en relleu el desig majoritari dels sahrauís d’obtenir la independència. Poc després, el Tribunal Internacional de la Haia va emetre un dictamen que proporcionava arguments a les parts en conflicte. L’estiu d’aquell any va començar l’evacuació del personal civil espanyol. Mentrestant, la salut del dictador Franco va empitjorar dramàticament.
El Marroc va respondre amb la Marxa Verda, entre el 31 d’octubre i el 8 de novembre. El Govern, incapaç de prendre qualsevol iniciativa, va tenir com a opció prioritària evitar un enfrontament bèl·lic amb el Marroc. Per part seva, l’exèrcit, que no va sofrir una revolució com la de Portugal (excepte l’amenaça relativa de la UMD), es va mantenir a l’expectativa del que decidís el Govern. La institució armada havia viscut com una humiliació la independència del Marroc el 1956, els Acords de Sintra del 1958 («pèrdua» de Cap Juby i reducció d’Ifni) i els continuats conflictes fronterers.
Anualment, els plans de defensa posaven l’accent en una agressió hipotètica per part del Marroc, tant al Sàhara, com a Ceuta i Melilla. Molts dels components de l’exèrcit desplegat en el territori saharià, incloses unitats de la Legió, esperaven donar finalment una lliçó als marroquins que els rescabalés dels suposats greuges del passat. La reeixida estratègia marroquina va coincidir amb un Franco moribund, amb la població espanyola absolutament contrària a qualsevol aventura bèl·lica i amb el descontentament generalitzat amb els polítics del règim als quals s’acusava d’abandonar el Sàhara en benefici del Marroc i Mauritània (cosa que va succeir efectivament amb la signatura de l’Acord Tripartit de Madrid, el novembre de 1974). Paradoxalment, la tensió entre l’exèrcit i els polítics partidaris del continuisme del règim franquista va facilitar, o va fer possible, l’anomenada Transició.
PUBLICITAT
Autonomia possible però mai aplicable?
Des de 1975 l’ONU insta el Marroc a respectar el dret d’autodeterminació dels sahrauís. El novembre d’aquell any les tropes marroquines van començar l’ocupació del Sàhara. Part de la població sahrauí va fugir a territori algerià, on el 27 de febrer de 1976 es va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Dos mesos després, el Marroc i Mauritània es van repartir el territori i va esclatar la guerra que va enfrontar la RASD amb tots dos països. Els mauritans van signar un acord de pau amb el Front Polisario el 1979. Posteriorment, el 1991, es va signar un alto el foc entre el Marroc i els sahrauís.
Des de llavors, una Missió de l’ONU, la MINURSO, observa l’alto el foc i hauria de garantir que el Marroc organitzés un referèndum sobre el futur del territori. Els governs espanyols (de dretes i d’esquerres) també havien emfatitzat la solució del referèndum d’autodeterminació.
Gradualment, a l’ONU, l’accent posat en l’autodeterminació ha anat perdent força en benefici d’una solució acordada entre les parts, concretament en una autonomia per al Sàhara. La solució de l’autonomia va ser invocada per primera vegada pel govern franquista el 1974. La va proposar el Pla Baker el 2001, el Marroc la va reprendre el 2005, i l’ONU la va acceptar el 2007. Finalment, el 2022 el Govern socialista va acceptar aquesta solució.
Cal fer-se dues preguntes. La primera, l’autonomia seria acceptable per als sahrauís? La segona, per què no s’ha avançat ni un mil·límetre pel que fa a l’autonomia des del 2005 fins avui? Segurament per les mateixes raons per les quals no ha estat possible arribar a un acord en relació amb el referèndum.
En aquesta història els grans perdedors són els sahrauís. Però convé no oblidar que també està en joc, com fa dos segles, la possibilitat d’aconseguir unes relacions polítiques «normals» d’Espanya no solament amb el Marroc, sinó també amb Algèria.
