El mite de la Transició amnèsica

Mig segle després de la mort del dictador, la distància ens hauria de permetre elaborar una anàlisi sobre aquell període menys condicionada pels actors i els deutes de la Transició i més d’acord amb els avenços de la historiografia i amb els valors d’avui. Durant els últims mesos d’aquest any de commemoracions hem pogut llegir i sentir experts de perfils molt diversos sobre història i sobre memòria, que han desmuntat alguns mites que acompanyaven encara la transmissió de la història i el record del franquisme i han preparat la transmissió del coneixement a les noves generacions.

Aquestes reflexions ens haurien de permetre també revisar i actualitzar el coneixement que tenim sobre la Transició i el lloc que ocupa en la nostra memòria col·lectiva. Cinquanta anys després, encara perviuen intactes alguns prejudicis i llocs comuns sobre aquest episodi. Si bé alguns mites, com el de la Transició modèlica o el de la Transició pacífica, han estat desmuntats amb rigor per autores com Sophie Baby, n’hi ha d’altres que continuen enquistats en el record sense que s’inverteixin gaires esforços a revisar-los. Sembla que, entre el relat d’un trànsit a la democràcia modèlic i el del règim del 78 com a causa dels nostres mals, la Transició no té qui l’expliqui o qui la defensi.

Un dels mites sobre aquell període més estesos entre la ciutadania i, especialment, entre una part important del moviment memorialístic és el de la Transició amnèsica. Segons aquesta idea, durant la Transició s’hauria produït un pacte de silenci entre franquistes i oposició que imposava l’oblit sobre els crims de la dictadura i negava justícia i reparació a les seves víctimes. Aquest suposat acord hauria desplegat els seus efectes des de la Llei d’amnistia fins avui, generant una cultura de la impunitat i de l’oblit que ens situaria fora de la cultura europea de la memòria. Enfront de la majoria dels països democràtics que van reparar les víctimes i van jutjar els victimaris, Espanya hauria basat la democràcia en l’amnèsia.

La pervivència d’aquest mite té a veure sens dubte amb algunes mirades presentistes cap al passat, amb l’hegemonia durant anys de l’anomenada CT o Cultura de la Transició i amb l’apropiació de la seva memòria per part de determinats sectors que la van idealitzar i la van utilitzar com a arma per evitar canvis polítics i socials. També hi influeix el trasplantament acrític a la nostra realitat d’experiències d’altres latituds, com l’alemanya o l’argentina. Cinquanta anys després de la mort del dictador ha arribat l’hora de començar a escriure la història de la memòria democràtica del nostre país començant amb la revisió d’aquest suposat oblit imposat durant la Transició.

La Llei d’amnistia de 1977 era compatible amb el dret a la veritat i a la justícia encara que, amb el pas dels anys, es reinterpretés com un mur infranquejable que impedeix investigar els crims del franquisme.

Durant la Transició no hi va haver amnèsia: els records de la guerra i la dictadura estaven vius perquè els havien viscut bona part dels protagonistes d’aquell procés. Ho demostren les manifestacions massives demanant amnistia i l’Estatut del 1932, la presència de la bandera tricolor en moltes mobilitzacions o les exhumacions de víctimes de la guerra i de la repressió que van dur a terme col·lectius ciutadans en diferents llocs d’Espanya, que van remoure cel i terra per recuperar i honrar els seus éssers estimats –un episodi explicat recentment per la investigadora Zoé de Kerangat. Els records eren allí, i per això és inexacte parlar d’amnèsia. En tot cas podríem parlar d’afàsia: la impossibilitat o la dificultat per expressar alguns d’aquests records a causa d’un context polític difícil en el qual sortir al carrer a protestar i a reclamar els drets més bàsics no era gens fàcil i comportava riscos reals. Cal pensar que, per a molts ciutadans, les demandes de justícia, veritat i reparació havien d’arribar una vegada consolidada la democràcia.

Desaparició de víctimes i victimaris

La Llei d’amnistia del 1977 se sol presentar com un pilar fonamental d’aquesta cultura del silenci i la impunitat, però la veritat és que aquesta llei no va estar pensada com a llei de l’oblit en cap moment. En primer lloc, perquè diferenciava els amnistiats per exercir drets i llibertats – els demòcrates– dels que ho van ser per perseguir l’exercici d’aquests drets –els repressors. A més, l’article 9 establia que serien els jutges els qui decretarien l’amnistia. Aquesta llei, per tant, era compatible amb el dret a la veritat i a la justícia encara que, amb el pas dels anys, es reinterpretés com un mur infranquejable que impedeix investigar els crims del franquisme. En tot cas, a l’hora d’investigar i jutjar, aquesta llei no pesa tant com el pas del temps i la desaparició consegüent de víctimes, victimaris i testimonis.

El silenci i l’oblit no van ser pactats durant la Transició sinó acceptats i practicats per governs, institucions i bona part de la ciutadania durant els anys de la consolidació de la democràcia.

El problema no és l’afàsia de la Transició o la Llei d’amnistia, sinó que aquella es mantingués durant els anys 80 i 90 i que aquesta es ressignifiqués com una llei de punt final. Això va succeir en part per por, en part pel menyspreu dels governants a la memòria, però també perquè les demandes de justícia i reparació no eren majoritàries en la societat espanyola. Un petit grup d’escriptors i artistes com els oblidats Costus, i algunes associacions van mantenir encesa la flama de la memòria davant de la indiferència de la major part de la societat, interessada a gaudir de les llibertats recuperades feia poc, del creixement econòmic i de l’obertura a Europa. Ho va descriure de manera magistral Rafael Chirbes a La buena letra, novel·la imprescindible per entendre el silenci dels anys 80 i 90. Pensar que la sensibilitat cap a aquests temes era fa quaranta anys la mateixa que la d’avui és un error. El silenci i l’oblit, per tant, no van ser pactats durant la Transició sinó acceptats i practicats per governs, institucions i bona part de la ciutadania durant els anys de la consolidació de la democràcia. La societat espanyola del segle XXI ha de reconèixer i acceptar que va ser còmplice d’aquest silenci.

Manca de justícia

Les crítiques a la Transició per la manca de justícia solen portar amb si la comparació del cas espanyol amb altres experiències, especialment l’alemanya, la francesa i l’argentina. Però també aquí convé rebutjar llocs comuns, analitzar cada moment històric amb les seves complexitats i evitar trasplantaments impossibles. Els judicis que van tenir lloc just després de la Segona Guerra Mundial a diversos països europeus no buscaven la satisfacció de les víctimes i la transmissió d’una cultura democràtica. A l’Alemanya Federal, els judicis de Nuremberg van tenir un impacte mínim i no va ser fins als anys 60 i 70, amb els judicis de Frankfurt i les revoltes estudiantils, que es va començar a forjar la cultura de la memòria d’avui. A França, fins dècades després, les commemoracions de la resistència i l’alliberament tenien a veure més amb les glòries militars del passat que amb les víctimes i la revisió del mateix passat. També podríem esmentar l’Argentina, on en dates pròximes a la caiguda de la dictadura es van celebrar judicis a les juntes, però on va trigar a assentar-se una consciència social sobre la justícia i la memòria.

Tot això ens porta a una altra dada que cal tenir en compte: a Espanya, la memòria no va ser present en les discussions polítiques de la Transició. Però tampoc en les transicions a la democràcia d’altres països es va observar una consciència sensible a les víctimes i a la memòria: a Alemanya van trigar vint anys a començar a afrontar el passat. Prova d’aquesta manca de revisió crítica la trobem, per exemple, en les continuïtats institucionals i de responsables polítics dels governs feixistes en la IV República francesa o en la República Federal d’Alemanya durant els anys 50 i 60. Aquesta dada s’ha de tenir en compte quan es denuncien, amb tota la raó, les continuïtats del franquisme en la nostra democràcia.

En definitiva, en l’estudi de la Transició espanyola és imprescindible la mirada comparada, però sabent què es compara i sense voler trasplantar acríticament experiències que van tenir un context temporal, polític i cultural irrepetible. D’altra banda, cal reconèixer també els avanços en el reconeixement de drets que els legisladors espanyols, l’estatal i alguns autonòmics, han dut a terme en els últims anys. La veritat i la reparació han arribat tard, anys després de la Transició, però no gaire més tard del que van arribar en altres països que tendim a considerar modèlics. La veritat i la reparació han arribat de manera diferent a com ho haurien d’haver fet en els anys 80, però perquè el pas del temps obliga a buscar noves fórmules per tal que els drets siguin efectius.

La plaça de toros de Badajoz

La Transició no va ser ni perfecta ni modèlica i segurament és a l’origen de dèficits democràtics que encara avui arrosseguem. Però les singularitats del nostre procés no justifiquen la idea d’una suposada excepció espanyola o d’un oblit que no va ser tal. La Transició no va ser amnèsica, ni de bon tros. L’origen del silenci i del menyspreu a les víctimes potser cal buscar-lo en el període de la consolidació democràtica. Per posar un exemple bastant simbòlic: la plaça de toros de Badajoz, escenari el 1936 d’una gran massacre, es va derrocar el 1998, no en els anys 70.

A Espanya, la memòria no va ser present en les discussions polítiques de la Transició, però tampoc en les transicions a la democràcia d’Alemanya i França.

Continuar parlant de Transició amnèsica no solament no s’ajusta a la realitat: a més resulta injust per als protagonistes de la Transició, que ni van ser amnèsics ni van renunciar a una memòria que després, en els anys del creixement econòmic i l’obertura a Europa i al món, no van ser la prioritat per a la majoria política i social.

Cinquanta anys ja permeten que comencem a reconstruir no solament la història de la Transició, sinó també la història de la memòria democràtica del nostre país: la manera com s’ha creat i transmès la memòria col·lectiva de la guerra i la dictadura, els seus condicionants, els seus assoliments i, també, els seus errors.