La història de l’Església catòlica ha respost a la naturalesa ambigua de la institució, a mig camí del cel i la terra. L’Església ha estat i encara és un poder terrenal, a més de ser, per als seus fidels, la comunitat de trobada amb el Déu revelat per Crist. D’aquí que l’actuació del govern del catolicisme, encarnat en la figura del Sant Pare de Roma, hagi respost molt sovint no tant a les vicissituds espirituals com a les necessitats terrenals, essent com ha estat un nucli de poder amb una gran capacitat d’irradiació de força immaterial.

Així, és possible resseguir la mil·lenària història de la Santa Seu en relació amb els diferents poders amb els quals ha competit. D’aquests, el papa de Roma ha hagut de bregar històricament amb diversos emperadors que han volgut situar-se per damunt de l’ocupant del tron de Pere, que es considera, de bell antuvi, per damunt de qualsevol governant mundà, ja que ell (i només ell) encarna la representació a la terra de la divinitat, ni més ni menys. Recordem que tradicionalment el papa de Roma lluïa no una sinó tres corones, com a símbol de major estatus que els simples reis i governants temporals.

Només cal recordar que el Nadal de l’any 800 l’aleshores pontífex, Lleó III, es va veure en l’obligació de coronar a Roma el rei dels francs, Carlemany, com a emperador del Sacre Imperi Romà, i acceptar la seva posició subordinada enfront del nou sobirà. També un altre episodi similar es visqué mil anys després, el 1805, quan l’aleshores papa, Pius VII, va haver de ser testimoni de l’autocoronació de Napoleó Bonaparte com a nou emperador a la basílica de Notre-Dame de París. Un episodi plasmat per Jacques-Louis David en un famosíssim quadre que retrata el moment en què el nou emperador corona la seva dona, Josefina Bonaparte, com a emperadriu (de segur, el pitjor plat que es degué empassar el papa).

Les relacions, doncs, entre el líder de l’Església catòlica i els emperadors amb els quals ha hagut de conviure al llarg de la història no han estat especialment plàcides, ja que, en el fons, ambdós aspiren a ser reconeguts com els màxims dirigents del món en el seu moment. La història ens parla de tibantors mal dissimulades, de pugnes allunyades de la teologia i més aviat mundanes.

PUBLICITAT
Advertisement

De tota manera, des de la fi dels Estats Pontificis (1870) el poder del papat ha virat cap a l’esfera de la influència indirecta, amb l’acreditada diplomàcia vaticana com a estendard. Així, el papat ha continuat sent un centre de poder, una mica especial, però amb una força i una presència importants en el context internacional de l’últim segle i mig, de manera que l’elecció del successor de Pere ha estat sempre un moment de gran rellevància política. Possiblement, l’exemple més evident de la influència política de la Santa Seu fou l’elecció del cardenal Wojtyla el 1978 i el seu pontificat en un moment decisiu de la història del segle XX.

La mort del papa Francesc el passat 21 d’abril ha coincidit amb l’inici del segon mandat de Donald Trump a la Casa Blanca, un mandat caracteritzat en els seus primers mesos per la fúria i la venjança, amb una voluntat expressa de modificar els equilibris que han dominat el món els darrers vuitanta anys o que han caracteritzat la democràcia americana des de la seva fundació fa més de dos segles.

És tal el protagonisme de Trump en aquests primers compassos del mandat que el conclave que havia d’escollir el successor de Francesc semblava obligat a respondre a una sola pregunta: quin paper havia de jugar el nou papa enfront del nou emperador americà?

Francesc fou una figura combativa, un papa que no s’amagava a l’hora de defensar les seves posicions, que s’enfrontava, que utilitzava la tribuna que li atorga ser el líder de milions de catòlics repartits per tot el món per defensar una visió del que havia de ser no només l’Església, sinó tota la humanitat. Així, les propostes de Francesc a favor dels pobres i dels desheretats, del medi ambient, dels immigrants i en contra del capitalisme desfermat i de la casta dels supermilionaris, xocaven frontalment amb les idees defensades per les forces de la reacció, i especialment de Trump.

Un cop mort Francesc, quina havia de ser la posició de l’Església catòlica? S’havia de sotmetre al nou emperador o, per contra, havia de seguir el camí del papa difunt i erigir-se en l’antítesi de Trump i les seves propostes?

 

Reunió en el Vaticà del vicepresident dels EUA, J.D. Vance, amb el papa Lleó XIV. El 19 de maig de 2025. Fotografia de Taylor Van Kirk. Ofice of the Vice President of the United States

Reunió en el Vaticà del vicepresident dels EUA, J.D. Vance, amb el papa Lleó XIV. El 19 de maig de 2025. Fotografia de Taylor Van Kirk. Ofice of the Vice President of the United States

 

Les dues setmanes entre la mort de Francesc i l’elecció del nou pontífex, Lleó XIV, han estat trepidants per les pressions mal dissimulades d’uns i altres per tal de condicionar el resultat del conclave. Principalment, les maniobres del sector més ultra de la jerarquia catòlica, que s’havia destacat com un contrapoder en el papat de Bergoglio, adoptant posicions molt dures contra ell. Aquest nucli ha rebut l’ajut d’un creixentment influent sector reaccionari nord-americà, ben greixat financerament, i que en aquesta elecció ha pressionat perquè el conclave desfés el camí emprès per l’últim Sant Pare.

La culminació d’aquesta estratègia fou la difusió per part de la Casa Blanca d’una imatge del mateix Donald Trump vestit de papa, no se sap si com a burla o com a admonició cap al col·legi cardenalici: l’emperador aspira a ser papa. Com Carlemany, com Napoleó. Amb la imatge, Trump semblava dir-los als cardenals: no us equivoqueu, escolliu-me un papa dòcil. No sabrem mai si la publicació d’aquella imatge, i la seva difusió per part dels canals oficials de la presidència nord-americana, van acabar influint, en un sentit o en un altre, en l’elecció del cardenal Prevost com a nou cap de l’Església catòlica.

El cas és que el resultat del conclave respon a la millor de les habilitats vaticanes, aquesta capacitat innata de l’Església catòlica per adaptar-se a un món sempre canviant i, tanmateix, mantenir-se incòlume. Si el conclave havia d’inclinar-se per un papa seguidor de Francesc o un que impugnés tota la seva obra, els cardenals no van triar ni l’un ni l’altre, sinó una opció a mig camí. Prevost no és un continuador de Francesc, però no és de cap manera un anti-Bergoglio. És quelcom més complex, menys reduïble a una etiqueta.

La primera aparició del nou papa ho va deixar ben palès. No va triar ser Francesc II, però va escollir el nom de Lleó, de clares reminiscències socials en la tradició catòlica. Es presentà davant del món amb els atributs simbòlics de la dignitat pontifícia, cosa que no feu Bergoglio quan fou escollit, el que l’acostava més a Benet XVI, però les seves paraules van tenir un clar to bergoglià, de continuïtat. Això sí, continuïtat en el fons, però no tant en les formes.

I és aquí, en les formes, on hi podria haver la clau de l’elecció de Prevost. De Francesc se n’apreciava la franquesa, el llenguatge planer, però més fora de l’Església que dins, on el seu discurs clar i contundent despertava recels i li generava enemics. El nou papa ha estat triat per despolaritzar internament, per amorosir les tibantors heretades del pontificat anterior, que fou un dels aspectes que més van tenir en compte els cardenals a l’hora de triar el nou papa. En aquest sentit, Prevost s’ha presentat davant l’Església (i del món) com un conciliador, algú que pretén suturar ferides, bastir ponts, rebaixar tensions. Ara caldrà veure si la seva és una voluntat genuïna de modular l’agenda de Bergoglio o simplement pretén que el seu to conciliador actuï com una cuirassa que el protegeixi mentre prossegueix l’obra del seu antecessor (puny de ferro en guant de seda).

De cara al món exterior, l’elecció de Prevost és també una jugada mestra del saber fer vaticà, perquè al nou Lleó XIV li tocarà regnar en un món dominat per un nou emperador que no tolera que ningú li faci ombra i que no està gaire acostumat que li diguin què ha de fer o que li assenyalin els límits morals de la seva acció. L’Església ja havia vist com les gastava Trump quan algú gosava portar-li la contrària, com havia fet Francesc. La maquinària de comunicació de la dreta americana (i mundial) havia pintat el papa com un esquerranós perillós, atiant així l’amenaça d’un cisma a l’interior de la institució, amb l’aquiescència del sector més ultra de la cúria.

El dilema en l’elecció del nou papa era evident: si s’escollia un continuador de Francesc, s’acceptava que s’anava a la confrontació directa amb el nou emperador; si s’escollia un candidat significat amb el sector conservador, s’entendria que l’Església es plegava davant de Trump. Calia trobar algú que no fos ni una cosa ni l’altra. Algú que fos inatacable però que, alhora, no pogués ser titllat de submís. La «solució Prevost» compleix ambdues condicions.

En primer lloc, es tracta d’un nord-americà, fet que li garanteix un cert blindatge d’entrada davant de Trump i el catolicisme estatunidenc. En segon lloc, les formes de Lleó XIV són clarament més suaus que les de Francesc, això el fa menys atacable pels ultres i pel mateix Trump, que acostuma a estar més còmode amb perfils més combatius. En tercer lloc, però, el discurs del nou pontífex, tot i que suau en les formes, beu clarament d’una concepció més propera a la de Francesc que a la dels sectors conservadors.

És molt aviat per a afirmar-ho, però hi ha qui diu que l’elecció de Lleó XIV pot significar l’inici d’un canvi del cicle polaritzador que hem viscut en l’última dècada. Les primeres intervencions del pontífex han posat l’èmfasi en la cerca d’acords, en la idea de bastir ponts entre aquells que pensen diferent. Ara bé, aquest no és un discurs molt allunyat del que feia Francesc. El que ha canviat són les formes. El que no ha canviat, ni en la forma ni en el fons, és l’actuació de Trump i de les forces reaccionàries. Més que posar fi a la polarització, sembla que ens encaminem cap a posar en evidència una mena de polarització asimètrica, on existeix un focus polaritzador en un costat capaç de tensar tot l’escenari i amb una capacitat fortíssima de definir la resta de jugadors, als quals acaba limitant-los el marge de maniobra i fent-los adoptar perfils en funció d’aquesta definició.

El papat de Francesc n’ha estat un clar exemple. Més enllà de la personalitat del papa, de la seva tendència a adoptar una dialèctica de combat i la comoditat d’erigir-se en antítesi dels poderosos, el seu no ha estat un mandat que pugui titllar-se de radical i, tanmateix, aquesta ha estat l’etiqueta que l’ha adornat, promoguda des de l’ala reaccionària. Està per veure que la personalitat del nou pontífex, menys inclinada a la brega, el salvi de ser titllat també de radical, pel simple fet de no plegar-se als postulats conservadors, o simplement perquè no forma part d’aquell sector. En el fons, tot i que el resultat no hagi estat una coronació solemne de Trump al Vaticà, l’elecció de Lleó XIV i la seva actuació com a líder del catolicisme s’ha vist condicionada per la presència del nou emperador, com ho són les actuacions de tots els actors de l’escena mundial, de Zelenski a la Unió Europea.