La normalització institucional ha estat un dels propòsits fundacionals del nou govern de la Generalitat presidit per Salvador Illa. És una voluntat que no solament s’ha expressat amb claredat sinó que s’ha aplicat amb fermesa. Els resultats d’aquesta política s’han pogut veure de manera gairebé immediata en l’escena pública, circumstància que subratlla l’artificialitat i el sectarisme d’algunes conductes dels governs i les administracions anteriors.

Hi ha, però, un terreny de l’àmbit públic a Catalunya que no sembla haver-se sentit interpel·lat. Ens referim als mitjans públics de comunicació i, de passada, als que durant el període de govern nacionalista han estat qualificats, no sense sorna, de concertats, és a dir els privats que han gaudit d’un suport econòmic consistent i continuat.

És gairebé inevitable constatar que els mitjans públics de comunicació, especialment TV3, mantenen amb una singular desimboltura la seva posició d’altaveus permanents, constants i sistemàtics del relat processista. Es tracta d’una deriva anterior al procés i que es projecta en un univers simbòlic nacionalista que ha amarat tota la graella, dels informatius a la ficció, del mapa del temps als esports.

PUBLICITAT

Una tradició malentesa derivada de la llarga etapa pujolista i d’una interpretació equivocada del que són o han de ser els mitjans de comunicació públics ha fet que els governs tendeixin a pensar que estan al seu servei. El president Maragall va impulsar noves regulacions sobre l’elecció dels seus responsables que tendien a limitar la dependència governamental. Malgrat això, els partits representats al Parlament van continuar mantenint uns criteris arrelats d’intervenció i van proposar càrrecs per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que, en general, s’acostaven més a un esperit de «comissariat polític» que no pas a una visió independent i professional. Quan CDC va recuperar la Presidència de la Generalitat, els limitats avenços van ser corregits per l’aprovació d’una nova llei que, malgrat la seva façana modernitzadora i de reducció de càrrecs, en alguns casos, suposava la tornada a la situació anterior.

Els partits i els governs acostumen a valorar la presència dels líders polítics i del mateix president de la Generalitat pel temps que passa en antena. Aquest és un plantejament erroni, perquè té més en compte la quantitat que la qualitat. Ara es pot dir, com ja s’ha fet notar, que la presència del president Illa a les emissions de la cadena pública s’adiu a la seva activitat institucional. Però aquest era el menor dels problemes per a una televisió inclinada durant anys a projectar i enaltir la figura del President. S’ha de reconèixer, en tot cas, una certa millora en el tractament institucional o protocol·lari que s’ha allunyat del gairebé hostil dels anys dels tripartits quan algun dels presentadors estrella de la televisió feia servir l’expressió Sr. Maragall per evitar el canònic Sr. President.

La normalització institucional en el terreny dels mitjans de comunicació exigiria que tant Televisió de Catalunya, com Catalunya Ràdio, com els mitjans digitals, assumissin ja el capteniment propi dels mitjans de comunicació públics que té com a principal exigència la neutralitat política partidista. En el cas de Catalunya, la deriva ha portat durant els anys de governs nacionalistes a la configuració d’uns mitjans no solament partidistes sinó governamentals, una alternativa que trenca totalment amb el marc liberal propi dels sistemes polítics occidentals.

No es tracta només d’informatius. És un plantejament que va molt més enllà. S’estén des dels programes d’entreteniment als d’esports, amb una particular incidència en els humorístics que són, amb una certa freqüència, la punta de llança de les intervencions més agressives contra tots els qui no combreguen amb les tesis nacionalistes radicals. Les empreses productores normalment contractades contribueixen a aportar material de confrontació i aspirants a l’star system independentista. El biaix continu del relat segueix sent visible a tota la programació dels mitjans públics de Catalunya, uns mitjans que han estat l’eina fonamental de propaganda al llarg del procés, aprofitant el monopoli que exerceixen sobre la part catalanoparlant de la societat.

Una de les conseqüències ha estat que una part molt substancial de la població hagi decidit prescindir d’uns mitjans que se suposa que haurien de contribuir a una conversa política inclusiva que aspiri a arribar a tots els ciutadans, sigui quina sigui la seva opció política concreta. Si hem de superar el tall o la divisió entre les dues Catalunyes que ha fomentat el procés —com sembla que desitja la majoria de la societat, segons els resultats electorals— els mitjans públics del país hi han de jugar un paper crucial. Aquí, precisament, sorgeix el repte d’adjudicar als mitjans públics la missió de recuperar l’ús social del català, seriosament afectat per la deriva processista.

És perfectament obvi que redreçar la situació generada durant molts anys no serà fàcil, perquè la fidelitat actual dels mitjans públics a una opció política nacionalista ben concreta s’haurà de traslladar a un compromís amb el conjunt dels ciutadans, amb la pluralitat i amb el respecte de les sensibilitats diverses. Però, sigui quina sigui la dificultat, és imprescindible que l’esforç es posi en marxa i que sigui visible.

I s’hauran de buscar suports arreu, i també molt especialment en àmbits nacionalistes moderats, que potser podrien estar disposats a participar en la revisió del model. Ens hem de preguntar si les passes que s’han fet en la configuració dels equips que l’han d’impulsar i protagonitzar tindran la fermesa que el propòsit requereix.

Per això, s’imposa, en primera instància, restablir les missions de servei públic que la llei catalana encomana a la CCMA i, sobretot, «l’ús de tots els llenguatges, formats i discursos que dins del respecte i l’atenció a la diversitat i el pluralisme permetin el diàleg, la comprensió i la cohesió entre les diverses opcions, i entre les diverses àrees del territori de Catalunya».