La guerra d’Ucraïna n’és l’expressió més crua. S’ha enfonsat l’ordre mundial de la postguerra freda, dominat per una única superpotència, i no hi ha res que hagi vingut a substituir-lo sinó el desordre, sota la disfressa d’un fals equilibri multipolar que reivindiquen tots els països que poden treure’n profit. No som encara en un món bipolar dominat per la Xina i els Estats Units, però ens hi dirigim a grans passos, i en l’interregne és el moment gramscià dels monstres. La Rússia de Putin n’és el més evident i destructiu, però per totes bandes sorgeix la força de potències de mida mitjana que treuen profit d’un poder més repartit.

El Sud Global, més aviat indiferent a la guerra d’Ucraïna, és l’etiqueta que millor descriu un fenomen que dona grans marges d’acció a països com Turquia, l’Índia, els Emirats Àrabs Units, l’Iran, Israel o el mateix Marroc, com ho han pogut comprovar tant Espanya com directament la Unió Europea, i que converteix l’atractiu econòmic i geopolític dels territoris d’Àfrica i de l’Amèrica Llatina més negligits pels Estats Units i per Europa en la geografia d’una expansiva acció política i econòmica de Rússia i de la Xina.

Avança una nova geometria de les relacions internacionals en el buit deixat per les antigues potències colonials i pels Estats Units i omplert pel protagonisme insòlit de la diplomàcia xinesa i de la institucionalitat construïda des de Pequín, però també per les tropes mercenàries del Grup Wagner promogut des del Kremlin, amb nombroses intervencions a l’Orient Mitjà i a l’Àfrica subsahariana, sovint en substitució o després de l’expulsió de tropes de pacificació antiterrorista franceses o europees i normalment vinculades a l’explotació fraudulenta de recursos miners.

La represa de relacions diplomàtiques entre Riad i Teheran, sota els auspicis directes de la diplomàcia xinesa, és la darrera i més perfecta exhibició d’aquest canvi, amb la qual el règim de Xi Jinping ha tancat una operació de projecció global que contrasta amb el fracàs de Washington a la regió. A diferència dels països que conformen el que Putin anomena l’Occident Col·lectiu, els projectes econòmics i fins i tot geopolítics xinesos i russos són d’una indiferència absoluta a la naturalesa dels règims amb els quals tracta, i fins i tot hi ha una especial afinitat amb els menys respectuosos amb els drets humans, aliens a la democràcia representativa i propensos a l’autoritarisme.

Aquesta nova diplomàcia és merament transaccional, sense els alliçonaments ni els paternalismes que solen practicar molts governants occidentals, no prou conscients de l’erosió en el seu prestigi que encara resulta del llegat colonialista, viu en la memòria dels antics colonitzats, ni dels desperfectes produïts pels darrers vint anys d’ordre unipolar, quan els Estats Units van convertir-se en exemple negatiu amb la guerra global contra el terror després de l’11-S i, sobretot, les seves intervencions a l’Afganistan, l’Iraq, el Iemen, Líbia i Síria. Només va faltar el caos presidencial de Donald Trump per coronar el disbarat que Bush va iniciar i Obama no va saber esmenar, malgrat els seus esforços, sobretot, per a la neutralització del perill nuclear que significava la República Islàmica d’Iran.

L’actual mediació de la Xina entre l’Aràbia Saudita i l’Iran no s’hauria produït sense que abans Trump hagués trencat l’acord nuclear amb l’Iran, precisament a instàncies d’Israel i de l’Aràbia Saudita. Ara, Teheran subministra drons a Moscou per bombardejar Ucraïna i Riad segueix amb el petroli la política de preus que li convé, favorable a Putin, sense atendre les demandes de Joe Biden. Ni tan sols ha minvat el perill de proliferació nuclear a la regió, i fins i tot és més gran el perill d’una acció militar israeliana contra les instal·lacions atòmiques de l’Iran.

El centre de l’escaquer on es juga aquesta gran partida geopolítica és ara a Ucraïna, però els moviments afecten tot el taulell i fins i tot la regla de joc. Des de la Unió Europea i les principals institucions internacionals és clara la posició, encara que sovint l’experiència la faci poc creïble: cal tornar a un ordre regit pel dret i pel multilateralisme, on es facin respectar els tractats i les convencions internacionals. La Xina vol preservar i seguir obtenint rendiments de la globalització econòmica i tecnològica, de la qual n’ha tret el seu actual impuls, sense que ningú interfereixi en el seu govern dictatorial, en el seu projecte annexionista amb Taiwan, ni en les potencialitats inquietants del control autoritari que permetrà la seva posició d’avantguarda en intel·ligència artificial, reconeixement facial i control biotecnològic dels individus.

Els Estats Units volen evitar-ho, estimulats pel temor al lideratge mundial xinès, sobretot el tecnològic, que avui dia és també militar. No deixa de ser inquietant que el temor a la Xina sigui l’únic sentiment que uneix els estatunidencs, tant si són republicans com si són demòcrates, profundament dividits en tot, inclosa la idea de democràcia, i en el cas dels més conservadors, més a prop de Putin que dels seus conciutadans progressistes. Els europeus mentrestant somniem en l’autonomia estratègica que ens permetria mantenir un improbable equilibri entre la Xina i els Estats Units i aconseguir, a més, el miracle de la llibertat plena d’Ucraïna i l’encaix de Rússia en les estructures de seguretat europees, tasques totes, certament, tan difícils com necessàries.