El Festival líric d’Aix-en-Provence té enguany un regust agredolç. La causa de l’amargor va ser la mort sobtada el 3 de maig del seu director, Pierre Audi, just quan faltaven dues setmanes per als inicis dels assajos. La dolçor l’hi ha posada la concessió del premi Birgit Nilsson, un dels més importants del món de la clàssica i el que té la bossa més elevada (un milió de dòlars!), més que benvingut en un moment de penúries econòmiques del festival.
Don Giovanni va inaugurar aquesta edició, però el recorregut personal va començar amb la meravella de La Calisto, de Francesco Cavalli (1602-1676), una òpera amb llibret de Giovanni Faustini estrenada amb poca fortuna a Venècia el 1651, exhumada a Glyndebourne el 1970, i revisitada al TNC el 1997 (el Liceu encara estava en obres) en una producció extraordinària de La Monnaie de Brussel·les que firmava Herbert Wernicke i dirigia René Jacobs. La nova producció de La Calisto d’Aix és d’una gran bellesa, elegància i subtilesa, virtuts que, però, amorteixen el contrast entre el caràcter tràgic i còmic de l’òpera barroca veneciana en general i d’aquesta en particular que ha estat definida d’heroico-eròtica. Dit això, tant musicalment com escènicament, es tracta d’una de les grans produccions d’aquesta edició del festival provençal.
En una altra ocasió ja dèiem que les Metamorfosis d’Ovidi havien donat molt joc a l’òpera. La Calisto es basa en una d’elles recollida en el Llibre II del poeta llatí. Explica la història de Calisto, una nimfa que rebutja els homes perquè ha fet vot de castedat per servir a la verge Diana caçadora, filla de Júpiter. El déu, sempre disposat a seduir jovenetes, s’enamora de la noia i per tal d’aconseguir-la, aconsellat per un cínic com el seu fill Mercuri, és disfressa de la seva filla, de Diana. Juno, l’esposa de Júpiter, sospita la infidelitat del marit i es revenja de la noia desfigurant-la i convertint-la en una osa. El déu, veient la humiliació a què ha estat sotmesa Calisto, la transforma en una estrella del firmament. D’altra banda, resulta que la virtut virginal de Diana no és tal perquè té un amant, Endimió, cosa que fa que sàtirs i silvans l’assetgin. I entre la resta de personatges, hi ha una nimfa nimfòmana, Limfea, interpretada normalment per una veu masculina.
No cal recórrer al Metoo ni a l’adamisme vigent per veure que en aquesta òpera del segle XVII hi ha un depredador sexual que fa del transvestisme el mitjà per triomfar en la seva seducció, que hi ha escenes d’amor lèsbic, fluïdesa de sexes, assetjament i molta hipocresia. I per acabar-ho d’adobar, també hi ha una reacció ben freqüent, la de l’esposa que dona la culpa a la víctima i no al marit. Així doncs, partint de la idea que els déus no són altra cosa que el mirall dels humans, a la directora d’escena Jetske Mijnssen no li calia fer cap proclama feminista per posar en evidència uns vincles dominats pel poder i el sexe en els que l’amor és purament instrumental. Tot plegat, amb el resultat d’unes relacions ben amargues.
A l’òpera de Cavalli, la directora teatral holandesa ha vist l’equivalent d’una societat decadent i cínica com la que retratava Choderlos de Laclos a Les relacions perilloses. Així, amb una dramatúrgia de Kathrin Brunner, situa La Calisto al segle XVIII, en un món rococó dominat pel joc dels equívocs, la facècia i la prepotència dels poderosos. I ho fa amb l’ajut d’un decorat de Julia Katharina Berndt que reprodueix un saló d’altes parets de fusta amb quatre portes, dues per banda, i una cinquena que porta a un espai circular giratori que canvia d’attrezzo segons l’escena. Un elegant vestuari de Hannah Clark en tons pastel i unes coreografies de Matthew Richardson contribueixen a crear el món bonic i elegant, però decadent de l’Ancien Régime.

Una escena de ‘La Calisto’ en la producció estrenada al Festival d’Aix-en-Provence. Fotografia de Monica Rittershaus.
No és la primera vegada que el Festival d’Aix presenta una obra de Cavalli, continuador i renovador de l’òpera de Monteverdi. A la ciutat provençal s’hi ha vist Elena (2013) i Erismena (2017), però sempre al petit teatre del Jeu de Paume d’una manera no massa diferent de com es van estrenar aquestes obres a Venècia, en teatres amb un aforament de poc més de cent espectadors. La Calisto, en canvi, s’ha representat al teatre a l’aire lliure de L’Archevêché amb mil tres-centes places. Això ha implicat la reunió d’una massa orquestral de trenta-tres músics, els de l’Ensemble Correspondances, una de les formacions més estimulants que hi ha ara a França, sota la batuta del seu director, Sébastien Daucé. Com passa sovint en les òperes barroques, s’ha de reconstruir parts de la partitura i en el pitjor dels casos, afegir compassos d’altres obres de l’autor i fer transposicions a altres instruments. Això és el que ha fet Daucé durant els dos anys que ha dedicat a l’edició de la partitura de La Calisto amb un resultat excel·lent.
Vocalment també ha funcionat gairebé a la perfecció. La jove soprano Lauranne Oliva era una Calisto plena de musicalitat. El baix Alex Rosen va superar amb escreix la dificultat de cantar un paper dramàtic, el de Júpiter, amb la veu de pit, i un de còmic amb la veu de cap quan es transvestia de Diana. La mezzosoprano Giuseppina Bridelli era una eficaç Diana tot i que un pèl massa eixuta. El contratenor Paul-Antoine Bénos-Djian va brodar el paper d’Endimió com també ho va fer el tenor Zachary Wilder en el de la nimfa Limfea. Completaven el repartiment Dominic Sedgwick (Mercuri), i David Portillo, Theo Imart i Douglas Ray Williams en els papers de Pan, Sàtirs, Silvans i Fúries. Menció a part mereix la mezzosoprano Anna Bonitatibus, una gran experta en el repertori barroc que va brillar com Juno en la seva llarga intervenció a l’últim acte i ja ho havia fet al pròleg com l’Eternitat.
La posada en escena incorporava una mil·limètrica direcció d’actors a la que tots els cantants van respondre perfectament, fins i tot en els moments en què han de ballar. I, per acabar, si Mijnssen havia estat fidel al llibret, al final es va permetre una llicència. Quan Júpiter i Calisto s’acomiaden, ella es treu una agulla del cap que més aviat sembla una agulla de fer mitja i li clava al déu assetjador abans d’anar a un cel estrellat sota el qual els espectadors estàvem embadalits.




























































































