A la plana final de «Principis de la neollengua», l’apèndix de 1984 (1948), George Orwell ens explica com els responsables del Partit Únic estan impulsant una gran traducció dels grans clàssics literaris de la llengua anglesa: Shakespeare, Milton, Swift, Byron i Dickens, entre d’altres. El narrador considera que la tasca és ingent, perquè cal reduir a eufemismes i conceptes globalitzadors (per exemple, totes les sexualitats reduïdes al concepte sexcrime, totes les abstraccions polítiques reduïdes a thinkcrime, és a dir, el conjunt de pecats de pensament que tant interessaven la Inquisició), per a aconseguir llibres lliures d’ambigüitats, de formes incontrolades i de creativitat.
Actualment, una part alarmant dels nostres estudiants no pot llegir un llibre. Els nostres estudiants universitaris llegeixen, com a molt, resums de llibres creats instantàniament per les Intel·ligències Artificials. Naturalment, això no és culpa dels estudiants, sinó nostra, dels adults que hem generat la distopia cognitiva actual. Encara més, ens estem plantejant expressament substituir la literatura (amb tota la seva dimensió explorativa, intersubjectiva i, per tant, emancipadora) per les creacions automàtiques. Estem creant gàbies lingüístiques, polítiques unívoques i unidireccionals, incompatibles amb els estils deliberatius de les democràcies.
Els nostres estudiants de Filologia no són capaços de llegir un poema i interpretar-lo. Com que els clàssics han estat apartats dels trams educatius obligatoris, extirpem de soca-rel tota la riquesa lingüística dels nostres idiomes en nom d’un llibertarisme tan sospitós com l’Ingsoc, el Socialisme Anglès totalitari orwellià, i entrenem el nostre jovent en l’exclusió mental molt més que en la gimnàstica reflexiva. La nostra política educativa «inclusiva» i «competencial» comparteix objectius amb la neollengua totalitària: reducció conceptual, eliminació del desig de pensar, generació de la dependència mental i social, consolidació de la desigualtat presentada com un fet «identitari» i foment del desig d’autoritarisme.
Espoli dels contextos humans
De fet, el poema el perceben com un pecat, com un thinkcrime, perquè no informa sobre res, o no aporta una solució utilitària directa. La literatura és una pèrdua de temps, un escàndol. Pensar per pensar, meditar, deliberar, són heterodòxies, perquè poden generar fets inesperats. La nostra ortodòxia necessita posar fi a qualsevol forma incontrolable de discurs. Aquestes coses les ha de fer l’Autòmat, que per alguna cosa és pur i neutre. Hem estat nosaltres els qui hem renunciat a combatre la unanimitat siliconiana. Per això preferim entrenar amb apps que fomentar el comentari de textos complexos. Per això fomentem la ultraespecialització, és a dir, l’espoli de tots els contextos humans. Hem deixat que la base mateixa de la nostra civilització sigui tan plana com autoritària, optimitzada i ultraeficaç.
Els nostres estudiants universitaris llegeixen, com a molt, resums de llibres creats instantàniament per les intel·ligències artificials.
Quan Orwell ens explica quins són els fonaments de la Neollengua, escriu: «Moltes altres paraules, com honor, justícia, moralitat, internacionalisme, democràcia, ciència i religió, simplement havien deixat d’existir. Uns quants termes generals les englobaven i, per tant, les havien abolit. Per exemple, totes les paraules lligades als conceptes de llibertat i igualtat es contenien en un únic terme, crimethink, crim del pensament, mentre que totes les lligades als conceptes d’objectivitat i racionalisme es contenien en oldthink, vell pensament». Precisament, entre nosaltres, observem-ho, es reserva el terme «feixista» precisament a aquella persona «obsoleta» que encara pretén que puguin existir valors universals, conceptes veritables o, si més no, versemblants o científicament acceptats, pensament raonat, o una mínima objectivitat.

L’escriptor i periodista, George Orwell, en una fotografia acolorida dels anys 1940 d’autor desconegut. Cassowary Colorizations.
Literatures falses
L’any 1940, Orwell va publicar un altre assaig breu sobre l’evolució de la poesia i la narrativa en llengua angleses en el seu pas dels anys vint als trenta. A El ventre de la balena, el novel·lista anglès defensava Henry Miller i presentava Tròpic de càncer (1935) com una arribada esperançadora a una veu humana que feia anys que estava soterrada sota consignes polítiques. Escrivia Orwell, en aquest assaig mointagnesc arquetípic: «Qualsevol marxista pot demostrar amb absoluta tranquil·litat que la llibertat de pensament “burgesa” és una quimera. Però, quan ha acabat la seva demostració, ens queda el fet psicològic que, sense aquella llibertat “burgesa”, el poder creatiu es panseix. Pot ser que en el futur sorgeixi una literatura totalitària, però seria molt diferent de tot el que ara podem imaginar». Finalment, conclou: «La literatura, tal com la coneixem, és un assumpte individual, que requereix honradesa mental i el mínim de censura».
A parer nostre, aquesta literatura totalitària és la «literatura» creada a través de la intel·ligència artificial. I, per què? Perquè només pot estar basada en estadístiques, en els èxits i la freqüència d’uns determinats tòpics. Literatura que no diu absolutament res, que no aporta absolutament res, que fa col·lapsar els distribuïdors digitals amb una immensa i frenètica onada infinita de manca de sentit. Si la literatura és un «assumpte individual», les nostres produccions radicalment estereotipades i les excrecions estadístiques dataistes són l’antiindividualisme absolut. Una literatura íntegrament constituïda amb tòpics i autocomplaença. Radicalment anticonflictiva, calculadament conformista. Totalment política i no precisament progressista.
El mar absolut
La neoliteratura algorítmica d’avui en realitat és el malson d’algú que no pot penetrar en la seva interioritat, ni per a llegir ni per a crear: el malson de l’horitzó únic consumista, sense possibilitat d’entrar en cap ventre de cap balena. El mar absolut. La plana sense cap matís, sense cap arruga. Una literatura de vigilància, semblant al gran ull en flames i sense parpelles del semideu Sauron dels llibres de Tolkien.
Per què passa que si es fa política amb la prosa creativa acabem en el «tuguri mental de 1915» i sacrificant tota la qualitat i l’interès dels llibres? Perquè els sermons ens resulten repugnants, i no ens sembla repugnant la veu autèntica de la persona concreta. Ens interessa saber què pensa de debò la persona humana, i no què ha de pensar segons un esquema moral concret. A la literatura no hi busquem normes de conducta ni heroismes, hi busquem sinceritat, mons coherents a força d’incoherències.
La Veritat l’estableix l’individu més exitós, no el més savi sinó el més agosarat, el més ‘visible’, que sol ser el més ric, naturalment.
Per què fabriquem més novel·les que mai, però no aconseguim crear obres memorables, amb ambició de contradicció i grandesa? Sembla que únicament ens dediquem a intentar comerciar amb conceptes de tercera mà. És possible que Orwell ens torni a ajudar a entendre què ens passa: «Una atmosfera d’ortodòxia és sempre nociva per a la prosa; sobretot, és totalment ruïnosa per a la novel·la, la més anàrquica de totes les formes de literatura. […] La novel·la és gairebé completament una forma d’art protestant; és un producte de la ment lliure, de l’individu autònom».
La correcció política actual obliga a exhibir victimismes i a fer públiques formes de sexualitat. El sexcrime actual és amagar-se en alguna banda per a practicar sexe real, sexe antiteòric, sexe lliure de normes i antinormes, sexe íntim, sexe al marge del Gran Germà. Sexe significatiu, sexe per a algú. Potser fem males novel·les perquè no sabem fer sexe. Ens diuen en tot moment com hem de viure i, per tant, com hem d’escriure. La imaginació és gairebé inconcebible: o es fa «autoficció» o s’explora el camí herètic de les històries que fan perdre el temps. Comprem temes, i no narratives.
Les llibreries van plenes de manifestos i demandes d’adhesió (o visibilitat), però hi manquen llibres que invitin a l’escepticisme, la invisibilitat, la insociabilitat o la saviesa. Els crits dels llibres que busquen complicitat ofeguen la presència senzilla de les proses que assenyalen els nostres fraus més evidents. La literatura de salvació, vull dir el pamflet histèric que pretén salvar-nos, s’ha tornat un pantà putrefacte.
Als anys trenta es va fer difícil escriure sense moralismes: «Era un temps d’etiquetes, eslògans i evasives. En els pitjors moments, s’esperava que hom es tanqués en si mateix en una petita gàbia de mentides miserables; en els millors, operava en la ment de gairebé tothom una espècie d’autocensura (“Hauria de dir això? No serà profeixista?”). És quasi inconcebible que s’hagin escrit bones novel·les en una atmosfera com aquesta». Oi que tot això sona molt actual? No es pot escriure literatura amb por i autoinquisicions doctrinals. Si no escrivim novel·les memorables és per culpa de la correcció política.
Disfresses contemporànies
Fa tres anys, Anagrama va publicar un altre assaig interessant sobre el brillant assaig orwellià (Dins la balena, 1940), L’espai de la imaginació d’Ian McEwan, un text que dialogava explícitament i gairebé en tota la seva integritat amb el de 1940, confirmant que Orwell tenia raó. Resulta impossible escriure novel·les valentes des d’un ambient d’ortodòxia i pànics doctrinals, i escriure des del ventre de la balena de la subjectivitat, com feien Orwell i Henry Miller i segurament també Ian McEwan no és una declaració de compromís amb forces reaccionàries o filofeixistes, sinó un compromís amb l’honestedat intel·lectual i la necessitat de seguir creient en l’escepticisme i l’exploració filosòfica, de fet, l’única alternativa real a la nova corrupció lingüística en el context de les noves autocràcies solemnes.
En un article de 1946, «La política i la llengua anglesa», Orwell identificava la degradació lingüística amb la utilització massiva i indiscriminada de tòpics en els discursos polítics. La precisió i la presentació clara dels fets havia estat substituïda per un idioma abstracte i metafòric que només buscava la difuminació dels fets objectius. Cada partit polític, cada revista i cada diari escampava els seus tòpics predilectes, en un estàndard públic que es basava en un conjunt d’estratègies que sap resumir amb exactitud: metàfores moribundes (arcaiques, fossilitzades, per exemple, «voluntat de ferro»), imatges obsoletes, manca de precisió, artificis i barroquisme verbal, dicció pretensiosa, utilització de paraules buides de sentit, i frases llargues.
Totes aquestes estratègies defineixen la prosa i el discurs oral de l’intel·lectual orgànic, l’escriptor rutinari, a qui «no li interessa el que diu». «El gran enemic del llenguatge clar és la insinceritat», escriu l’autor, i una mica més enrere havia dit: «L’estil inflat és en si mateix una espècie d’eufemisme». L’objectiu no és mobilitzar, sinó desmobilitzar. Avorrir, estimular el conformisme. «Quan hi ha una bretxa entre els nostres objectius reals i els nostres objectius declarats, recorrem quasi instintivament a les paraules llargues i les expressions tronades, com una sèpia que llença raigs de tinta». D’aquesta manera, el polític o el càrrec públic més immoral serà sempre el més megalòman, el més abstracte i el més inflat per grans principis pomposos i irreals.
Tancant escoles
La prosa moderna, definida com un «galliner prefabricat», increïblement estòlid, no és concreta i sol significar el contrari del que enuncia, per exemple, quan un activista deia: «El mariscal Pétain era un veritable patriota» o «La prosa soviètica és la més lliure del món». «Quan l’ambient general és tòxic, el llenguatge se’n ressent», conclou Orwell l’any 1946. Avui diem coses com que «posem els infants al centre de les nostres escoles», quan senzillament les estem tancant, degradant i externalitzant. O impulsem programes de «regeneració democràtica» que resulten, senzillament, esperpèntics.
I en una societat com la nostra on la «inclusió» significa retallar i abandonar, educar ha de significar empobrir. El Benestar Emocional substitueix el conflicte laboral i la insatisfacció social. El lleure, l’espectacle i les experiències immersives substitueixen la cultura. La ciència queda reduïda a una mena de prestidigitació divertida i lúdica. L’estimulació sensorial més autocolonialista substitueix la necessitat de recordar i elaborar una cultura cívica exigent. La majoria ha de romandre totalment exclosa de les matemàtiques abstractes i del pensament teorètic. Els votants del futur no poden pensar, perquè l’emoció és l’única font de legitimitat.
Guanya el més irracional, el més estimulant. La Veritat l’estableix l’individu més exitós, no el més savi, sinó el més agosarat, el més visible, que sol ser el més ric, naturalment. La neollengua és el nostre Estàndard Digital, que s’expressa a través de l’estàndard de totes les llengües del món. Les xarxes i els neonoticiaris invisibilitzen la pobresa, la desigualtat, la lletjor, els fets inesperats, les dissidències, els genocidis i les perifèries infectes. Costa que una notícia de veritat, basada en dades comprovades, s’escoli entre l’espectacle sempre igual a si mateix. Neollengua és el que parlen els herois televisius, que fan veure que són babaus, perquè hem acceptat que la intel·ligència molesta.
Un nou mil·lenarisme nuclear
La siliconització radical ens està conduint a la doxificació de tota forma de coneixement, en un terreny on la Postveritat és el menor dels nostres problemes, el primer dels símptomes que ens haurien de preocupar. La nostra llengua siliconitzada redueix el vocabulari disponible i marca els ritmes cognitius i gramaticals, ens presenta els temes que han de protagonitzar les nostres vides i les solucions a tots els problemes, reals o ficticis, que ens envolten.
La diplomàcia la substitueixen les Unitats de Destí, convenientment anunciades en els mitjans que necessiten dramàticament augmentar el seu tràfic amb titulars radicals i solemnes. Les maquinàries internes, com les guerres i els monopolis, no es poden aturar perquè resulten emocionants. Hem acabat desitjant les deportacions, les invisibilitzacions i la guerra mundial imminent. Ens avorríem molt i per a seguir enganyant i fent passar per caixa necessitem un nou mil·lenarisme nuclear. La neollengua sembla haver arribat a la seva maduresa entre nosaltres quaranta anys després de 1984.






























































































