Aquest setembre marcarà l’inici d’una nova etapa al Liceu i no tan sols perquè a final de mes començarà la temporada 2026-2027. Jonathan Nott, s’estrenarà com a nou director musical i es trobarà amb un gran llegat, el d’una orquestra ben feta i compacta, una formació rejovenida amb excel·lents professionals, tot, per obra i gràcia del mestre Josep Pons el qual, en catorze anys al capdavant de l’orquestra del teatre, l’ha girat com un mitjó posant un llistó molt alt al final del seu mandat acabat amb la direcció de l’òpera Falstaff, de Giuseppe Verdi, la darrera de la temporada, i acomiadant-se, com calia esperar tractant-se d’un gran mahlerià, amb la interpretació de la Simfonia número 8, simfonia dels mil, de Gustav Mahler.

Històricament, al Liceu sempre s’havia valorat la veu per damunt de qualsevol altre component operístic. De fet, encara hi ha part del públic que ho entén d’aquesta manera reductiva, i fins i tot encara es fa servir el reclam publicitari d’El Liceu de les veus o El teatre de les veus. Però ja sabem que l’òpera és molt més que això. A l’hora de fer balanç de catorze anys de feina, Pons recordava que l’orquestra havia nascut «per acompanyar les grans veus, o sigui, que no tenia entitat pròpia». Ara està al centre com passa amb les orquestres dels grans teatres d’òpera.

Segur que li han quedat coses per fer –al cor, per exemple–, però de la formació orquestral que apareixia al documental Al fossat, de Ricardo Íscar fet el 2012, just abans que Pons s’incorporés al teatre, a l’orquestra d’avui hi ha tot un món.

D’aquest director s’ha dit moltes vegades que és un constructor d’orquestres i de fet, la seva trajectòria n’és testimoni tot i que, sent un component important de la seva carrera, no és l’únic. Format a l’Escolania de Montserrat, en va sortir amb bons coneixements musicals i una gran curiositat humanística.

PUBLICITAT

Reivindicar el segle XX musical

A Pons, la música del segle XX sempre l’ha atret molt. El seu saber en aquest terreny és gran i el va poder posar en pràctica el 1985 quan Fabià Puigserver, impulsor i director del Teatre Lliure, li va proposar la creació de l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, una formació estable, amb vida pròpia.

Desapareguda el 2003, Pons havia deixat la titularitat el 1997, però la seva empremta encara fa de l’orquestra un referent imprescindible en la difusió a Espanya de la música contemporània.

Dirigir un teatre líric era el que li faltava per tancar un cercle que va començar amb la polifonia vocal a Montserrat i el repertori del segle XX amb l’Orquestra del Teatre Lliure.

D’altres projectes que van donar a Pons l’etiqueta de constructor hi ha el de la fundació el 1993 de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, la JONC (originalment, Jove Orquestra Simfònica de Catalunya), creada per facilitar una formació orquestral integral als joves músics, col·laborar en la seva inserció professional i apropar tota mena de públics.

L’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, en 2021 sota la direcció de Josep Pons, en el centre de la imatge. Fotografia distribuïda per la Generalitat de Catalunya

L’Orquestra Ciudad de Granada, una de les moltes orquestres que naixien com bolets per tota la geografia espanyola en aquell moment, tenia quatre anys de vida quan Pons en va assumir la direcció el 1994. Amb un recorregut tan curt es pot ben dir que era una formació en construcció. En els deu anys que la va dirigir, el mestre hi va posar la coberta i la va convertir en una de les millors, si no la millor.

La Orquesta Nacional de España, la ONE, tenia uns quants anys més, exactament seixanta-sis, quan Pons va ser nomenat director musical i artístic. En aquest cas, més que de construir, es tractava de reconstruir. El director es va trobar amb una orquestra ingovernable, la qual, en paraules seves, «anava a la deriva», amb mentalitat funcionarial i poc disposada a introduir cap mena de novetat, en el funcionament o en el repertori. Segons que explica el director, es passava tantes o més hores discutint pels despatxos que amb la batuta. La sort era que no hi havia grans problemes econòmics.

PUBLICITAT

Allà va implementar una manera de fer no massa diferent de com ho havia fet al Lliure, amb temporades monogràfiques d’autors o d’èpoques, i amb una bona política d’encàrrecs d’obra nova. Sota la seva batuta es van sentir peces de Hans Werner Henze, George Benjamin, Henri Dutilleux, Elliott Carter, Sofia Gubaidúlina, Osvaldo Golijov, Cristóbal Halffter o Joan Guinjoan, compositors alguns dels quals ja havia presentat al públic del Lliure. Va poder dirigir cicles complets per primera vegada a Espanya com el simfònic de Mahler.

Pons se’n va sortir la mar de bé. La seva estada a Madrid va durar gairebé deu anys fins que va ser cridat al Liceu. Com explicava al seu discurs quan el 2021 la Universitat Autònoma de Barcelona el va investir doctor honoris causa, la titularitat d’un teatre líric era una casella que li faltava per emplenar i poder tancar el cercle del repertori. Primer, havia estat la polifonia vocal a Montserrat; després, el cambrístic del segle XX al Teatre Lliure, seguit de l’experiència pedagògica amb la JONC; a continuació, el repertori clàssic a Granada; més endavant, el romàntic i postromàntic a Madrid.

Esprémer el temps

Si a Madrid no havia tingut problemes econòmics, la seva arribada a Barcelona va coincidir amb un moment de severes retallades pressupostàries. Malgrat les dificultats, Pons ha transformat l’orquestra. De fet, l’ha reconstruït i ampliat passant de 67 a 94 músics. Pons va signar un primer contracte per a quatre anys, però la relació es va anar ampliant fins als catorze que suara han acabat. En quatre anys, que és el període en què els seus antecessors Bertrand de Billy, Sebastian Weigle i Michael Boder, havien ocupat cadascun el podi del Liceu, és difícil assentar un projecte o crear unes bases sòlides de millora.

PUBLICITAT

Josep Pons dirigint l’orquestra del Gran Teatre del Liceu. Fotografia de Sergio Panizo. Gran Teatre del Liceu

A Pons li van faltar els diners inicials, però ha sabut esprémer el temps de què ha disposat per portar l’orquestra a cotes ben altes. La progressió va quedar palesa en els darrers anys amb Lessons in love and violence (2021), Pelléas et Mélisande (2022), Parsifal (2023), Lady Macbeth de Mtsensk (2024), Lohengrin (2025) i aquest any, amb dos monuments simfònics de Mahler, com són la Simfonia número 9 i la número 8 o Simfonia dels mil, la del comiat del públic del Liceu.

A Pons li van faltar els diners inicials, però ha sabut esprémer el temps de què ha disposat per portar l’orquestra del Liceu a cotes ben altes.

Hi ha però una cosa estranya. Una feina tan ingent com la que ha desenvolupat, ha merescut el reconeixement? Bona part del públic li ha donat, però s’ha hagut d’arribar ben bé al final del seu recorregut al Liceu perquè es valorés positivament la tasca transformadora del mestre. Hi ha qui pensa que si Josep Pons es digués Joseph Bridge o Josef Brücke, els merescuts elogis haurien estat a l’ordre del dia. El que cal, però, és que la feina que tant ha costat d’enfortir els cossos estables no s’espatlli.

Ara Pons pot donar per acabat el llarg període professional de constructor d’orquestres. L’etapa que comença el porta a dirigir la Deutsche Radio Philharmonie Saarbrücken Kaiserslautern, una formació ben consolidada dins del mapa musical alemany on l’han precedit directors com Myung-Whun Chung o Marcello Viotti.