Governar és elegir, «gouverner est chosir», diu la coneguda sentència de Pierre Mendès-France. Efectivament, d’això va l’ofici de governar, d’elegir entre opcions gairebé sempre parcials, imperfectes i insatisfactòries a l’hora de prendre una decisió. Durant la seva vida política un governant ha de prendre centenars de decisions de diversa entitat i rellevància, entre les quals n’hi ha molt poques que siguin determinants en la mesura que tenen una repercussió que marca el destí d’un país i del dirigent que les pren. Són decisions preses habitualment a contracorrent, amb l’opinió pública en contra o molt polaritzada, i per tant molt arriscades, sense la certesa que tinguin el resultat esperat.

En les últimes dècades tots els presidents del Govern espanyol han hagut d’entomar la responsabilitat d’afrontar decisions d’aquesta mena. Només cal recordar com Adolfo Suárez va arriscar-se a legalitzar el Partit Comunista per donar crèdit a la transició democràtica malgrat tenir en contra els poders fàctics. O com Felipe González va plantejar el referèndum sobre la permanència a l’OTAN per garantir la plena integració d’Espanya a Europa amb una opinió pública en contra. O com José María Aznar va decidir participar en la coalició internacional de la guerra d’Iraq per ratificar el seu gir atlantista de la política exterior en contra del clima d’opinió general. O com José Luis Rodríguez Zapatero s’ho va jugar tot per tal d’aconseguir el final del terrorisme d’ETA malgrat un clima emocional advers manipulat per l’oposició. O, fins i tot, Mariano Rajoy va decidir no prendre cap decisió arriscada… I ara Pedro Sánchez ha afrontat la decisió d’indultar els dirigents independentistes condemnats pel Tribunal Suprem en un intent de desbloquejar la situació a Catalunya sense comptar amb el vistiplau de la majoria de l’opinió pública.

En uns temps menys agitats podríem convenir que la decisió sobre els indults forma part d’aquesta classe de resolucions que requereixen coratge i audàcia per superar el vertigen de la incertesa i que, per tant, es tracta d’una decisió històrica per bé o per mal, o que –com a mínim– marcarà el destí de la legislatura i de la presidència de Pedro Sánchez. Però, no està tan clar que avui, en una societat sotmesa a l’estrès dels impactes continuats de les novetats fugisseres, el pòsit d’aquesta decisió acabi per ser determinant. La volatilitat dels esdeveniments i la volubilitat dels estats d’ànim juguen en contra de la solemnitat històrica, un esdeveniment en tapa un altre. Més enllà d’especulacions sobre el pòsit històric, l’atenció està centrada en els passos posteriors a la decisió i en el càlcul de les seves conseqüències.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Deixant de banda les posicions d’un optimisme panglossià que auguren grans efectes benèfics i les d’un catastrofisme apocalíptic que prediuen un imminent Finis Hispaniae, les expectatives sobre l’endemà dels indults ofereixen una àmplia gamma de posicions més o menys matisades. Les més pessimistes expressen un cert fatalisme davant la possibilitat de trobar no ja una solució, sinó una sortida al conflicte plantejat per l’independentisme català. D’entre aquestes opinions destaca per la seva contundència la manifestada per José Antonio Zarzalejos en un article a El Confidencial (26-6-21) titulat «Cataluña está perdida porque no tiene solución» i basat en la convicció de la impossibilitat que l’independentisme rectifiqui posicions: «No ho farà perquè porta sense fer-ho dècades, fins i tot segles, amb la frustració de la seva insuficiència, amb la llosa de les seves derrotes històriques i amb la ciclotímia del seu humor que crònicament atribueix a la resta d’Espanya els seus problemes de tot ordre…». Segons Zarzalejos, el president Sánchez ha dilapidat els efectes del perdó que «es podria entendre com el tancament d’un acord, però mai com l’inici d’un diàleg.»

El corrent central de les opinions comparteix una posició escèptica sobre els efectes dels indults, però n’aplaudeix la possibilitat d’un canvi d’escenari. Juan-José López Burniol (La Vanguardia, 26-6-21) enuncia els punts bàsics d’un possible acord –reconeixement de Catalunya com a nació; competències exclusives en educació, llengua i cultura; competències financeres– a sotmetre a referèndum. Però les condicions que considera com a indispensables per arribar a la transacció conviden més aviat a l’escepticisme.

Andrés Ortega (elDiario.es, 23-6-21) valora positivament l’efecte dels indults per desactivar la tensió a Catalunya, però troba a faltar una estratègia per a revertir la polarització que fa impossible plantejar-se una proposta d’Estat per a Catalunya.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

 

Pensar en l’endemà

Miguel Aguilar (Letras Libres, 22-6-21) considera que l’esforç voluntarista del Govern espanyol exigeix, més que un acte de fe –com afirma Javier Cercas–, un salt de fe, en obviar tot gest i tot posat hostil en nom d’una entesa possible, la posició determinant d’ERC per a l’estabilitat de la legislatura o l’oposició frontal d’un Partit Popular sense el qual no serà possible una sortida consistent: «Així que en realitat no sabem per què ho donem ni per què ho critiquem. No hi ha cap pla amb indults ni sense, més enllà d’un voluntarisme potser admirable, potser equivocat. Arribats a aquest punt, i atès que els indults es produiran, potser és hora de centrar-nos a elaborar aquest pla, a pensar en l’endemà dels indults, en com en podem treure el màxim profit, com poden contribuir a regenerar la convivència entre catalans i entre les institucions catalanes i espanyoles i que tots aprenguem a suportar les nostres frustracions sense trepitjar els drets de ningú».

Ferran Caballero (El Tribú, 25-6-21) pensa que la situació creada és el resultat d’un xoc de debilitats i no un xoc de forces del qual pugui sortir un «equilibri encara que sigui precari, com els equilibris internacionals o com els equilibris de poders que fonamenten les democràcies liberals. El que em temo que estem descobrint és que si el xoc de dos poders pot fer un equilibri, el de dues debilitats només pot fer una decadència».

«Deixar de fer política amb les institucions per fer-ne a les institucions» (José María Ridao).

L’escepticisme metodològic no impedeix, però, que es manifestin altres posicions més esperançades en les possibilitats que el diàleg i la negociació arribin a bon port. Jordi Amat (La Vanguardia, 27-6-21) recupera l’anomenada via Rubalcaba com una proposta que hauria de fer reflexionar el Partit Popular: «El text del 78 frena més i més el bon funcionament de l’Espanya d’avui. La seva adequació al present, mitjançant solucions per evitar la fractura, passaria per “incorporar a la governació d’Espanya els principis federals de lleialtat i col·laboració” i determinar i reconèixer constitucionalment els fets diferencials i les singularitats estatutàries. Abril del 2013. Juny del 2021. De debò que Pablo Casado no està disposat ni a pensar aquella reforma i s’estima més bloquejar tota forma de diàleg? No m’imagino una manifestació d’antipatriotisme constitucional més clara que condemnar d’entrada aquest diàleg.»

PUBLICITAT
Correos Market

 

Micro solucions

Joan Coscubiela (elDiario.es, 28-6-21) assumeix que ara per ara no és viable una solució sistèmica, però en canvi sí que és possible treballar en el que anomena microsolucions: «Algunes claus per fer avançar el diàleg són el rebuig a la unilateralitat de qualsevol mena, no obsessionar-se amb les solucions sistèmiques, no apostar-ho tot a les reformes legals, institucionals, quan en el terreny econòmic hi ha molt marge de millora. I relacionar les reivindicacions de la societat catalana amb les que plantegen altres comunitats autònomes. Hi hauria d’haver una renúncia nítida de totes les parts a la unilateralitat, entenent per això no només la DUI independentista, sinó també el “trágala” d’imposar unilateralment per la via dels fets el manteniment de l’statu quo. Que no siguin viables solucions sistèmiques no vol dir que no hi hagi marge per treballar en les microsolucions. Algunes de les regulacions que el Constitucional va considerar que no caben a l’Estatut de Catalunya es poden recuperar per la via de les lleis estatals…».

La sortida, que no la solució, s’hauria de regir pel principi que proposa José María Ridao en el seu últim llibre República encantada. Tradición, tolerancia y liberalismo en España (Tusquets, 2021): deixar de fer política amb les institucions per fer-ne a les institucions.