Sovint fem una mirada al subcontinent llatinoamericà com si fos una regió que obeeix a dinàmiques en bloc: ahir cap a l’esquerra i avui cap a la dreta, demà passat qui sap a on. Veure-ho així ens ajuda a simplificar una realitat extremament heterogènia. Només cal tenir en compte que en el subcontinent hi ha 18 estats independents i si, a més, hi comptem les grans illes del Carib com Cuba, Haití o la República Dominicana, encara és més complicat.
Amb tot, no és cap bogeria veure si es pot treure alguna lliçó (o alguna pista) dels desenllaços electorals més recents, que són els celebrats a l’Equador (9 de febrer i 13 d’abril), a Bolívia (17 d’agost i 19 d’octubre) i a l’Argentina (24 d’octubre) que ens permeti especular sobre els comicis que s’albiren, sobretot els de Xile (16 de novembre, i 14 de desembre si hi ha segona volta) i de Costa Rica (1 de febrer de 2026). Una altra qüestió seran els previstos per a més endavant, com són els del Perú, Colòmbia i el Brasil, que també són molt rellevants, però per la distància temporal que ens en separa ja en parlarem en un altre moment.
En les conteses electorals acabades de celebrar hi ha una tendència clara: tot indica un gir cap a la dreta. En alguns casos és per consolidar tendències iniciades fa uns anys, com en el cas de l’Equador on Daniel Noboa cercava la reelecció del seu breu mandat apel·lant el solc puixant del populisme punitiu i la seva admiració a Bukele, i el de l’Argentina sota l’ombra de Javier Milei, que es consolida en el poder ampliant la seva força en el Congrés i el Senat. Mentre que en un altre cas, el de Bolívia, ha estat per fer un cop de volant després de vint anys d’hegemonia del Movimiento al Socialismo (MAS) que va fundar Evo Morales.
Les eleccions equatorianes van mostrar la situació crítica en què es troba el país després de més de deu anys de progressiva retirada de la presència de l’Estat en el territori, de la desinversió en els serveis públics i de la implementació de polítiques neoliberals. El resultat d’aquestes mesures, ara com ara, ha estat la penetració de les xarxes delictives arreu del país, sobretot a les zones de la costa i la selva, i l’epidèmia del crim. El fet de ser un país dolaritzat, amb una infraestructura estatal dèbil i amb una frontera porosa amb Colòmbia (on abans hi acampaven les FARC i ara hi ha mercenaris del narcotràfic) ha fet que l’Equador hagi passat, en poc més d’una dècada, de ser un dels països més segurs de la regió a tenir un dels índexs d’homicidis més esgarrifosos del planeta.
Milei tindrà la capacitat de crear majories legislatives per imposar les seves propostes polítiques i es projectarà amb força com a candidat indiscutible per a la reelecció presidencial.
Davant d’aquesta degradació, les dues propostes electorals en disputa es van basar en estratègies oposades: una, apel·lant a la nostàlgia del període de Rafael Correa, i, l’altra, oferint mà dura com a remei per a posar fi a la inseguretat. La candidata de la nostàlgia va ser Luisa González, apadrinada per Correa, i el candidat que va abanderar el discurs de mà dura va ser el ja president Daniel Noboa, hereu d’una de les famílies més riques del país. Com tothom sap, va guanyar aquest últim amb una proposta que vol emular el seu homòleg salvadoreny Nayib Bukele i, precisament amb aquesta intenció, va convocar un referèndum el 30 de novembre amb el qual, si guanya, pretén fer una constitució, una justícia i una regulació econòmica a la seva mida.
El protegit d’Evo Morales
Bolívia és un altre cas emblemàtic de fi d’un cicle. Amb aquests comicis s’han acabat dues dècades d’hegemonia d’un (esgotat) projecte multicultural, popular i d’esquerra de la mà del lideratge d’Evo Morales i d’un partit de base indígena, el MAS. Certament, aquest projecte ja es va començar a esquerdar fa uns quants anys, quan Evo Morales va voler optar (un cop més) a la reelecció de manera forçada i en el marc d’unes eleccions contestades. En aquesta conjuntura va haver-hi un cop d’estat del qual en va resultar el mandat precari i repressiu de Jeanine Áñez, que va desembocar en unes noves eleccions on el guanyador va resultar ser el «protegit» d’Evo, Luis Arce –un «protegit» amb qui ben aviat el fundador del MAS es va barallar.
Aquest conflicte va suposar una trencadissa del govern i del partit, i la pèrdua de cohesió de les seves bases. L’esfondrament del MAS va ser tan intens que els seus representants a les eleccions presidencials van anar dividits en tres reclams: dues candidatures i una crida (per part d’Evo Morales) a l’abstenció. Fruit d’aquesta dispersió (i batussa) les dues candidatures no van ni poder arribar al ballottage. Els dos líders hereus del MAS, Andrónico Rodríguez i Eduardo del Castillo, només van obtenir el 8,5 % i el 3,1 % del sufragi, respectivament.
En aquest context, els dos candidats més votats van ser polítics tradicionals representants de la dreta, l’expresident Tuto Quiroga, amb un programa de dreta radical, i el fill d’un expresident, Rodrigo Paz, de la mà del partit democratacristià. A la segona volta, el dia 19 d’octubre, Quiroga i Paz es van enfrontar i va guanyar Paz amb una proposta conservadora que, si bé era un xic menys radical que la de Quiroga, també té la voluntat de girar full tot proposant impulsar polítiques de desregulació econòmica, donar més protagonisme al mercat, i alinear el país en l’òrbita geopolítica de Washington.
Victòria aclaparadora de Milei
Però les eleccions llatinoamericanes que més ressò han tingut aquest any –a l’espera de les xilenes de desembre– han estat les convocades per renovar parcialment el Congrés i el Senat argentins, celebrades el 24 d’octubre. Aquestes eleccions, que generalment passen desapercebudes, han tingut molta visibilitat mediàtica perquè s’han vist com una espècie de referèndum de la figura i de la gestió de Javier Milei i, de retruc, de la seva aliança amb Donald Trump.
Si bé els sondejos donaven un empat entre els peronistes i la formació La Libertad Avanza (LLA) de Milei, a l’hora de la veritat els resultats han donat una victòria aclaparadora a favor de l’actual president. Tant és així que a escala nacional la formació LLA ha obtingut deu punts més que el peronisme (un 40,6 % versus un 31,7 % a la cambra baixa i un 42 % versus un 28,5 % a la cambra alta) i s’ha endut 64 diputats i 13 senadors, mentre que els peronistes s’han hagut de conformar amb 44 i 7. Amb aquesta victòria Milei no només tindrà la capacitat de crear majories legislatives per imposar les seves propostes polítiques, sinó que també es projectarà amb força com a candidat indiscutible per a la reelecció presidencial.
A la pregunta de com ha estat possible la consolidació d’aquest lideratge histriònic i radical, la resposta passa per cinc elements: la contenció de la inflació durant el seu mandat (encara que hagi estat al preu de l’increment de la pobresa); l’amenaça de Donald Trump de condicionar el rescat de l’economia argentina a la victòria de Milei; la incapacitat de l’oposició de presentar una candidatura renovada i creïble; una abstenció electoral rècord en el país; i l’alineament de Milei amb l’esperit del temps, és a dir, amb el radicalisme de dretes.
Què ens diuen aquests resultats sobre les properes eleccions a Xile i a Costa Rica? La veritat és que és difícil donar una resposta, ja que cada país té unes dinàmiques polítiques pròpies, però el que s’ha vist indica que l’onada conservadora i populista avança de forma sistemàtica i que la seva estratègia per anar conquerint més i més poder és la de la polarització. Com podem entendre aquesta tendència, que no només és ideològicament conservadora, sinó que també és performativament agressiva i polaritzadora?
Fórmules senzilles
No hi ha una sola resposta a aquesta pregunta, però es pot plantejar la hipòtesi que avui als ciutadans no els interessa un programa polític raonable, plausible, complex i detallat (que sempre decep), sinó que prefereixen creure en fórmules senzilles per a temes concrets. A més, aquests temes, solen ser emocionalment sensibles, és a dir que desperten una forta adhesió passional. I, en aquest sentit, la dreta radical és la millor (la més hàbil) per a proposar temes d’agenda carregats d’emotivitat que apel·len a l’audàcia i a la simplicitat.
La polarització és també una estratègia per cohesionar la seva base electoral, per justificar accions contundents, per criminalitzar els crítics i, sobretot, per debilitar l’oposició. A la vegada, la polarització és una estratègia que focalitza l’atenció en el líder i les seves ocurrències, posant una cortina de fum sobre les decisions que pren el govern en l’àmbit d’aquelles polítiques públiques que no es volen fer visibles. En definitiva, la polarització no és només una estratègia per guanyar eleccions sinó també per construir majories i per impulsar lideratges que es volen convertir en hegemònics, per no dir autocràtics. En aquesta direcció, a l’Amèrica Llatina, Bukele és un precursor.
Dit això, encara no sabem, però, què pot passar a finals d’any a les eleccions de Xile. De totes maneres, podem pensar que s’enfrontarà un líder que reivindica Augusto Pinochet, el dretà José Antonio Kast, amb una exministra de Boric, Jannette Alejandra Jara, que prové del Partit Comunista de Xile i que encapçala la plataforma Unitat per Xile. En aquest sentit, ja podem preveure un enfrontament on la polarització també estarà servida.
Un xic després, ja l’any 2026, se celebraran les eleccions a Costa Rica (l’1 de febrer) i molts analistes exposen que aquest país centreamericà caracteritzat històricament per l’estabilitat democràtica pot patir un ensurt populista patrocinat per l’actual president Rodrigo Chaves, qui cerca aliances transnacionals amb Nayib Bukele a través de parents seus residents al país.
Perú, Colòmbia i Brasil
Però més enllà d’aquests dos casos, les eleccions més sonades de l’any que ve seran les del Perú, enmig d’un buit de poder i un sistema de partits esmicolat; les de Colòmbia, on la ressaca de l’enfrontament verbal entre Gustavo Petro i Washington (i l’absolució d’Álvaro Uribe) portarà cua; i les del Brasil, on Lula, que ja ha dit que vol aconseguir un quart mandat, de ben segur es batrà amb l’esperit del bolsonarisme que, més enllà de la possible candidatura de Jair Bolsinaro, no es donarà per vençut. Resumint: s’espera força turbulències a la regió.
Aquesta onada populista i reaccionària, però no és pas exclusiva de l’Amèrica Llatina, sinó que està recorrent el món (occidental) des dels Estats Units, passant per Europa, fins a arribar al Japó. Potser es tracta d’una onada que enceta una (no gaire lluminosa) nova era: l’era de la polarització.






























































































