Els funerals laics s’han convertit en acomiadaments sorpresa, com aquelles festes que ens endossem els uns als altres quan complim anys rodons, i el d’Antoni de Moragas i Spa va ser un delicat passeig matinal amenitzat amb la música que li agradava, bo i sibarític. No ha de ser fàcil triar la banda sonora del teu funeral. Beatles o Rollings? Serrat o Raimon? Illes Canàries o el Gato Montés? Es tracta de dir adeu amb una cançó —dues o tres com a màxim, no és qüestió de muntar els Cuarenta principales— i esperar que l’audiència, que ha entrat sense pagar entrada, s’emocioni com devia emocionar-se el difunt. La tria de l’Antoni va ser impecable, als antípodes del My way: Le temps des cerises, en la veu d’Yves Montand, de qui tenia un posat semblant, potser el de la seducció i la llibertat.
El temps de les cireres és melancolia, amors efímers i aquella sensació, molt adequada per a les dimensions dels tanatoris, que la vida és curta i així ha de ser, per la qual cosa seria d’idiotes desaprofitar-la. Amb aquest esperit, Moragas parlava afectuosament dels seus últims amics, entre els quals crec que em comptava, com «els meus nous amics de tota la vida», la seva manera de vèncer la temporalitat i adornar amb garlandes, confeti i sarcasmes el present.
El molt barceloní Antoni de Moragas i Spà, mort als 84 anys, era arquitecte, fill de Moragas i Gallissà, arquitecte, i un d’aquells afortunats que es van guanyar la vida amb allò que els agradava —l’arquitectura com a forma de bellesa—, un cop oblidada l’ambició infantil de ser Manolete de gran, encoratjada pel mateix Néstor Luján. (Nota: Manuel Rodríguez Manolete va ser un matador de toros cordovès, mite de la postguerra i gran ídol de la Barcelona dels anys 40, que Antoni afirmava haver vist de criatura, de la mà del seu pare, gran aficionat, per realçar la seva condició de «soc l’últim barceloní que ha vist torejar Manolete».)
Les tanques de la piscina municipal de salts van desaparèixer i la imatge més reeixida dels Jocs Olímpics de Barcelona va ser la dels saltadors de trampolí. «Teníem raó!», li va dir Pasqual Maragall.
De la seva trajectòria arquitectònica i les seves aventures de galant, Moragas i Spa estava especialment orgullós de la seva aportació als Jocs Olímpics. Primer, per encertada. I segon, perquè va ser possible gràcies al suport i la confiança del seu amic Pasqual Maragall. Parlem de les piscines municipals que van ser la seu de les proves de salt de trampolí. La instal·lació tenia uns panells que tapaven la vista de la ciutat i ningú amb autoritat tècnica veia la necessitat de suprimir aquell obstacle. Convençut que furtava la bellesa de Barcelona, va apel·lar al criteri visionari de l’alcalde de Barcelona. L’aliança intel·lectual es va imposar, les tanques van desaparèixer i la imatge més reeixida dels Jocs Olímpics de Barcelona va ser la dels saltadors de trampolí. «Teníem raó!», li va dir Pasqual Maragall. Només un paio amb criteri, autoritat i visió podia haver tirat endavant aquella pugna contra les inèrcies.
Cessions del seu pis de solter
En aquell moment, l’episodi il·lustrava la bona relació que sempre va mantenir amb aquella Barcelona progressista, tan il·lusionada per transformar la seva ciutat i deixar un llegat. Singulars i no exemptes de risc eren les cessions del seu pis de solter —Via Augusta, 130— en temps del franquisme als seus amics del PSUC, per on van desfilar Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez Díaz —el Guti, que donaria nom a un plat emblemàtic de l’enyorat restaurant Senyor Parellada—, Jordi Solé Tura o Miguel Núñez, peripècies polítiques que van aparèixer en el seu llibre de memòries Un intrús benvingut, publicat el 2021 gràcies a la persistència —i el bon ull— del professor Jordi Ibáñez Fanés, que el va animar a compartir les seves experiències. Inexplicablement, l’editorial Anagrama va rebutjar l’obra i Moragas es va posar flamenc, taurí i caparrut i la va editar pel seu compte i risc, a la manera d’una mitja verònica que és la manera de dir «ja s’ho faran!» dels bons taurins.

L’arquitecte i dissenyador, Antoni de Moragas i Spa (1941 – 2025), en una fotografia compartida a les seves xarxes socials.
Moragas i Spa era un gran conversador, ric en anècdotes personals que explicaven tant o més que la seva obra, meitat pedra, meitat docència, la relació amb el seu pare, franquista, catalanista i molt reconegut en vida. Devia tenir pros i contres, però l’Antoni que jo vaig conèixer a les tertúlies amb dinar dels dijous al Giardinetto parlava amb emoció del pare. Dos exemples: la il·lusió i l’orgull d’haver rehabilitat el Park Hotel projectat per Moragas i Gallissà a principis dels anys 50 davant de l’estació ferroviària de França i el reconeixement a la rectitud del progenitor que no va voler, a diferència del mateix Jordi Pujol Soley, vendre les seves accions de Banca Catalana quan se’n van començar a filtrar els rumors de la intervenció imminent. No tothom abandona els vaixells quan s’enfonsen, i això era una cosa del seu pare que emocionava Antoni Moragas.
En una Contra pòstuma a ‘La Vanguardia’, afirmava rotund: «m’he enamorat molt. M’han agradat les dones».
Barcelona a part, Itàlia, França i Sevilla van ser les pàtries de l’arquitecte, dissenyador i docent. Dono per fet que també els paisatges d’un gran seductor perquè en una Contra pòstuma a La Vanguardia, afirmava rotund: «m’he enamorat molt. M’han agradat les dones». D’entre les fotografies de la seva vida, Antoni presumia d’una amb Marlene Dietrich a la terrassa Martini: ella, amb l’aura de gran estrella, ell, amb un esmòquing, la cabellera envejable i aquell aire de galant italià en temps de l’Espanya «landista», amb tot el respecte per a don Alfredo Landa.
Passió per Itàlia
En una altra ocasió, va ballar amb Catherine Deneuve a la sala de festes Las Vegas del carrer Aribau, quan l’actriu francesa rodava a Barcelona, encarnant així la il·lusió de generacions d’espanyols il·lustrats que veien la deïtat en certes actrius del país veí i no als altars de les esglésies. Quan qui subscriu va publicar l’obituari de la vedet i torera Alicia Tomás a La Vanguardia, el molt murri em va parlar del dia en què la va conèixer al Paral·lel i el bon record de les seves relacions. No ho feia des del masclisme, sinó des de l’adoració per les dones atractives. Qui diu adoració diu fascinació.
De la passió per Itàlia, tan comprensible, deixa constància que va batejar el seu fill Antoni-Italo (això d’Antoni va ser l’afegit: Moragas i Gallissà estava a les acaballes). En els seus inicis professionals, Moragas va passar pel Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill, per MBM Arquitectes amb Oriol Bohigas, i Gregotti Associati a Milà (Vittorio Gregotti, mort recentment, és un dels arquitectes europeus més importants del segle XX i amb petjada a Barcelona, on va reformar l’estadi i l’anella olímpica al capdavant de diversos arquitectes destacats).
En el fons, la vellesa li semblava un ‘conyàs’, com argumenta el seu amic i col·lega Òscar Tusquets en un llibre.
La connexió italiana encaixava a la perfecció amb aquell tarannà entre insubmís, curiós i vehement que el portava a definir-se com «un intrús». I per si algú li discutia aquesta condició autoimposada d’intrús, Antoni explicava algunes de les seves aventures italianes, com ara presentar-se a la seu del PCI i preguntar: «Hola! Hi és Enrico Berlinguer?». Una prova que despertava simpatia i tenia un posat distingit és que no solament el van deixar passar, sinó que el líder eurocomunista el va rebre per xerrar una estona.
Uns finos amb Alvar Aalto
«Ser vell té avantatges» deia en alguna reunió professional amb joves arquitectes i dissenyadors —un altre dels seus dominis professionals. En realitat, es referia al fet que ser vell té entre els seus escassos avantatges el de recordar vivències com ara la d’un jerarca com Alvar Aalto inconscient al llit després d’un diumenge amb el seu pare en què van anar a fer una paella a la Barceloneta, als toros a la Monumental, a prendre després uns finos a la Rambla i a dipositar l’insigne arquitecte a la seva habitació de l’hotel Colón més mort que viu. Van telefonar, alarmats, a un oncle pediatre, però metge al cap i a la fi, que els va tranquil·litzar: l’eminència no necessitava un hospital sinó una dutxa…
En el fons, la vellesa li semblava un conyàs, com argumenta el seu amic i col·lega Òscar Tusquets en un llibre. L’Antoni portava malament el deteriorament físic, la cadira de rodes dels últims mesos i la dependència. Entristia sentir-li dir que esperava amb ganes la mort, però alhora comprenies que demanés l’hora a la vida. La vellesa és sàvia i té avantatges, però no sol irradiar bellesa, l’ideal d’Antoni de Moragas i Spà, un d’aquells barcelonins cosmopolites, il·lustrats i tolerants que van modernitzar la seva ciutat, obrint-la a Europa en comptes de ruralitzar-la.






























































































