Ens vam conèixer en una reunió amb la plataforma de defensa de la B30 sense peatges que vaig tenir la primavera del 1978 com a conseller de Política Territorial i Obres Públiques. Aquests tipus de reunions no eren fàcils per als moviments populars, amb moltes inèrcies de les èpoques de confrontació amb les institucions franquistes. Però tampoc ho eren per a les institucions, com la Generalitat provisional, no del tot legitimades per una transició inacabada i mancades de recursos per tirar endavant autèntiques polítiques públiques.

Jo estava d’acord amb ells, però volia consultar la resposta amb el president Tarradellas, atès que el tema tenia molt de ressò públic. Lluís Reverter va ser clau per fer aquesta segona reunió en la qual ja comptava amb el suport del president. Era qui tocava més de peus a terra. Volia acords, no només deixar clara la protesta.

Sis mesos després, quan es feren les llistes de candidats a les eleccions municipals, tant la direcció del Partit Socialista com els membres de Sarrià, coincidiren a incloure l’activista adroguer de Sarrià en les llistes per Barcelona.

Assenyalo aquest inici de la vida política de Lluís Reverter per remarcar que no volia ser polític o seguir una carrera en la política. Simplement, era un ciutadà que volia, des del seu lloc i per un temps, contribuir a la millora de la seva societat afegint-se a la lluita per democratitzar les institucions del país. Estava en política no per una decisió racional d’orientar la seva vida en aquesta direcció, sinó per un impuls per millorar la nostra societat. La democràcia era possible i s’havia d’aconseguir per un esforç de la societat civil. No ens la regalarien. Va decidir actuar en política no com una tasca permanent, sinó per la voluntat de participar en una feina col·lectiva amb la qual volia contribuir, en un procés, encara molt incert, de recuperació de les llibertats.

PUBLICITAT
Advertisement

Al costat d’aquesta manera de participar en política, Lluís Reverter tenia una permanent preocupació per ser útil, per participar en esforços que portessin a un resultat eficaç. Els resultats eren, havien de ser, la justificació de l’activitat política. Amb les conviccions, per bones que fossin, com era el cas del socialisme democràtic, no n’hi havia prou. La política, per a Lluís Reverter, no era qüestió de discursos, no s’hauria sentit mai còmode en la vida parlamentària, sinó de picar pedra i, a més, de picar-la bé. Les seves conviccions, el socialisme democràtic i la religió catòlica, li semblaven objecte de poca discussió. S’havia de respondre a l’opció de l’ètica de la responsabilitat i l’activitat política s’havia d’orientar a ser una baula eficaç en el procés de millora de la societat.

D’aquesta manera, com a regidor electe ja treballava abans que prenguéssim possessió, fent de lligam amb l’alcalde accidental, Font Altaba, o organitzant amb els funcionaris municipals les cerimònies del primer Ple de constitució de l’Ajuntament democràtic el 19 d’abril de 1979.

A l’Ajuntament, Lluís Reverter va anar creant, a poc a poc, el lloc en què millor podia contribuir a la democratització de la institució. Li agradava l’expressió «Relacions Institucionals» encara que vam batejar el seu càrrec com a «relacions ciutadanes» a Barcelona i, a Madrid, com a «relacions socials i informatives». No era fàcil que els regidors socialistes i els dels altres partits, molts dels quals universitaris, acceptessin les decisions d’un company amb un currículum d’adroguer i d’activista ciutadà. En Lluís Reverter va adquirir en les dues administracions en què va treballar, i m’atreviria a dir que també en els anys de treball a la Fundació La Caixa, una autoritat basada en el seny, la delimitació clara de les seves competències, l’eficiència en la gestió i el diàleg permanent. Li agradava molt conversar, entre altres raons perquè d’aquesta manera feia amics o estovava als adversaris. Tant a Barcelona com a Madrid dedicava els seus àpats lliures a mantenir vius els seus contactes. Al voltant d’una taula havia resolt molts problemes o n’havia preparat la resolució malgrat que a ell li agradava moderadament menjar bé, però ni bevia ni fumava. Era curiós de tarannà, podríem dir tafaner, fins i tot. Li agradava molt conèixer gent, les seves vides, les seves idees. Els resultats dels nombrosos contactes, amb amics i no tan amics, els posava al servei de la gestió de l’Ajuntament, primer, i del Ministeri de Defensa, després.

Fos quin fos el títol de la seva feina, el camp més permanent i de més interès de la seva activitat va ser el de les relacions institucionals.

En uns temps en què el món va caient en mans dels que creuen que l’ús de la força és la solució, paga la pena recordar que Lluís Reverter era dels que creiem que les veritables solucions depenen de l’ús de la paraula, de la conversa, de l’acord i del pacte. I ho va posar en pràctica en els seus quinze anys de servei a les administracions públiques i també en els anys següents a la Fundació La Caixa.

Fos quin fos el títol de la seva feina, el camp més permanent i de més interès de la seva activitat va ser el de les relacions institucionals. A Barcelona l’acció més destacada, i de més transcendència, va ser l’organització, en contacte amb els tres exèrcits, del Dia de les Forces Armades del 30 de maig de 1981.

Barcelona s’hi jugava molt en aquella celebració. Els Reis havien de visitar l’Ajuntament i la petició d’organitzar els Jocs Olímpics de 1992 es realitzaria en el discurs de benvinguda. Era indubtable que una bona organització dels actes era condició necessària perquè la petició fos ben acollida pel Rei i acceptada pel Govern Central. D’altra banda, i després de fets com el 23-F, l’assalt al Banc Central o els assassinats comesos per ETA era una important ocasió per mostrar el sentiment dels barcelonins a favor de la reconciliació i d’una transició pacífica cap a un règim de llibertats.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

Però calia tenir conviccions molt fortes sobre la transició per treballar braç a braç amb els militars, suport i sosteniment de la dictadura fins feia ben poc. Ho vam fer, i un element crucial de tota l’operació va ser Lluís Reverter. El moment no era gens favorable, tres mesos després de l’intent de cop de 23-F, i era ben possible que l’episodi afectés el suport de la ciutadania barcelonina als actes. Però els barcelonins van participar com a espectadors curiosos a les activitats de les Forces Armades, inclosa la desfilada per la Diagonal. L’èxit de l’operació va ser remarcable i Lluís Reverter va obtenir la seva primera condecoració militar. Ni ell ni jo no teníem la més petita idea de la transcendència d’aquells fets en el futur immediat, després de la victòria socialista a les eleccions d’octubre de 1982.

En Lluís va aprendre molt de les experiències que havia anat acumulant. Un exemple concret i clar el tenim en l’acte de la meva presa de possessió al quarter general de l’Exèrcit de Terra, el meu primer dia com a ministre i una setmana abans que el Butlletí Oficial de l’Estat publiqués el seu nomenament com a director general. Ja estava la tropa formada i la banda militar en el seu lloc quan Lluís Reverter em va advertir que no havien col·locat la tarima perquè jo pogués presidir la desfilada. Algú devia pensar que érem novells (o passerells) i que no ho notaríem. Però no sabia que en Lluís estava sempre atent i era especialista a «veure-les venir». Vaig retardar la cerimònia (a la qual va voler assistir Pasqual Maragall) fins que van trobar i col·locar la tarima.

Aquest fet és anecdòtic, però assenyalava el principi d’una col·laboració estreta de més de deu anys dedicats a la democratització dels exèrcits. Quan va saber que finalment havia acceptat la responsabilitat, va dir simplement, sense que li demanés, vinc amb tu. Era una reacció de lleialtat personal i de coratge.

També a Defensa va crear el lloc en què era més útil. I encara faríem un darrer moviment junts: quan vaig anar a la Moncloa com a vicepresident del Govern i ell com a secretari general. Allí va resoldre reptes com l’organització de les visites de Caps d’Estat a l’Expo 92 de Sevilla o als Jocs Olímpics de Barcelona, reunions com la Cimera de Madrid sobre el conflicte Palestina-Israel o l’enterrament a l’Escorial del Comte de Barcelona.

Tants anys de treball junts havien de crear i conrear una forta amistat. L’activitat política genera amistats estretes. Eren altres temps. Els qui vam fer tasques polítiques en aquells temps vam tenir sort. I avui, quan veiem que a casa i arreu es malmet el debat públic i es menystenen les formes que el farien profitós, recordem la figura de Lluís Reverter com la d’un servidor públic mogut per les seves conviccions i esperonat per la consciència de la seva responsabilitat com a ciutadà.