La crisi de Rodalies d’aquestes últimes setmanes exemplifica com poques la relació conflictiva i complicada de la política actual amb les actuacions públiques que requereixen un lapse de temps llarg. També és el cas de l’actual bloqueig dels pressupostos de la Generalitat a causa de la petició d’ERC de recaptar la totalitat de l’IRPF per part del Govern català.

La política actual treballa a velocitat de vertigen, amarada d’impaciència. És el signe del nostre temps, i els dirigents polítics s’hi han adaptat com a estratègia de supervivència. El cicle de les notícies ha esdevingut diabòlicament breu. Tot crema a una gran velocitat, de manera que la política es veu abocada al curtterminisme, exigint-se a si mateixa l’obtenció de resultats tangibles en un lapse de temps el més breu possible, i alhora, s’obliga a apujar les apostes retòriques com a mitjà per a captar l’atenció d’una ciutadania embotida d’informació contínua.

Aquest escenari impacta sobre una ciutadania a la qual s’acostuma a consumir una política de grans propostes que es presenten com a possibles en un termini molt breu de temps, quasi immediat. Tot és necessari i imprescindible, tot es ven com a possible per a demà mateix, de manera que l’elector, acostumat a la instantaneïtat que proporcionen les noves tecnologies (ho vull, ho tinc), pren el costum d’exigir als polítics que facin realitat els seus desitjos de seguida, com si es tractés de nens malcriats.

PUBLICITAT
Advertisement

Aquesta espiral d’impaciència xoca de manera indefectible amb la realitat dels fets i les possibilitats d’execució de les grans infraestructures que, necessàriament, treballen amb uns terminis llargs i extraordinàriament costosos, que moltes vegades van més enllà de la duració d’una legislatura (o de més d’una). Això és del tot evident pel que fa a les infraestructures de mobilitat, per a les quals són necessaris terminis molt llargs que en facin possible no només l’execució, sinó també la planificació i, ara ho veiem en tota la seva cruesa, el manteniment. Tot plegat en un context canviant, on elements tan globals com la crisi climàtica afecten de manera tangible les xarxes de mobilitat i el seu disseny i desplegament en el territori.

Però també cal tenir present el canvi del país mateix, que exigeix una planificació que tingui en compte a més la realitat del moment les projeccions a futur, ja que les infraestructures es pensen ara, però se’ls augura una vida llarga, de manera que cal dissenyar-les tenint en compte no només la Catalunya d’avui, sinó la que serà d’aquí a vint o trenta anys. Tenir en compte aquest factor de futur o no tenir-lo és la diferència entre una bona planificació o un estrangulament segur en el futur a mitjà i a llarg termini.

Aquest darrer mes hem patit el que podríem qualificar de tempesta perfecta pel que fa a un dels elements més sensibles de la mobilitat del nostre país, que ja havia mostrat símptomes clars de decadència: la xarxa de Rodalies.

La conjunció de factors que ha donat peu a la crisi actual és un mostrari de les amenaces que planen damunt la mobilitat ferroviària que utilitzen milions de persones diàriament i que és un dels nervis fonamentals per a la vida quotidiana d’una part molt important de la ciutadania i, per tant, del funcionament del país. D’una banda, un temporal intens, que els experts avisen que serà més habitual a mesura que la crisi climàtica es vagi afermant en els anys a venir. De l’altra, una xarxa envellida, on el manteniment ha estat escàs i rutinari. A més, un país que ha passat de sis a vuit milions d’habitants, un augment que ha impactat sobre una xarxa concebuda fa dècades i que no ha crescut, ni en quilòmetres de via ni en millora i freqüència del servei.

A això cal afegir-hi una ciutadania creixentment cansada, que en molts casos inicia la seva jornada amb la incertesa d’arribar a l’hora al seu lloc de treball, d’estudi o al seu destí, sigui quin sigui. Afegim-hi anys d’inversió garrepa, motivada ja sigui per un esquema de prioritats que tenia (i encara té) l’alta velocitat com a gran objectiu o per motivacions politicoelectorals, que han convertit la despesa en infraestructures en un camp de batalla més de la política. I, per si això no fos prou, un projecte de traspàs de la gestió de la infraestructura i la gestió ferroviària que té en peu de guerra sectors determinants del transport ferroviari, com ara els maquinistes (encara més revoltats després de la tràgica mort d’un dels seus companys a l’accident de Gelida).

Vist el panorama que ens deixen aquests dies de caos, es fa més necessari que mai un pacte de país sobre les infraestructures ferroviàries si no es vol cronificar la situació de desemparament d’una xarxa que és fonamental per al dia a dia de bona part de la ciutadania. Tanmateix, aquest pacte no hauria de contemplar només la planificació i les inversions a mitjà i a llarg termini. Cal que es contempli i que les forces polítiques es comprometin a no fer de les infraestructures una excusa pel pim-pam-pum de curta volada, que acaba metabolitzant-se en forma de frustració ciutadana, que impacta no sobre un partit concret (el que ocupi el govern en aquell moment), sinó sobre tot el sistema democràtic.

Cal, per damunt de tot, que tractem els nostres conciutadans com a adults i els expliquem que les coses requereixen un temps per a fer-se realitat. Això implica els partits polítics, però també els mitjans de comunicació, entregats massa cops al titular de traç gruixut, el més cridaner possible.

Si volem preservar el país, si no volem que la democràcia se’ns esberli a les mans, cal apartar alguns temes, per la seva importància, de la baralla interessada del dia a dia. Els trens n’han de ser un. Pel bé del país. Pel bé de tothom.