Carmel de Barcelona, inspirat per Francesc d’Assís

Enric Castells i Mas neix a Barcelona el juliol de 1938, dos anys després de l’esclat de la guerra i la revolució. Son pare és metge del Clínic. Família catòlica, nou germans. El seu nom de caputxí és Carmel de Barcelona. Dins de l’orde, el seu mestre és Jordi Llimona. Estudia filosofia, teologia, litúrgia i biblioteconomia. Dels molts càrrecs que ha exercit dins de la província caputxina de Catalunya i Balears, ara que s’acosta als noranta anys, només conserva el de bibliotecari provincial. Comença a ser antifeixista, joveníssim, durant la vaga dels tramvies de 1951. L’esdeveniment que més marca la seva vida és el Concili Vaticà II. Participa a l’Assemblea de Catalunya, a la Marxa de la Llibertat, al Congrés de Cultura Catalana, al Concili Provincial Tarraconense… i a totes les commemoracions de la Caputxinada. A l’última, rep un gran aplaudiment de tots els estudiants –ara ja jubilats– reunits a la mateixa sala d’actes dels Caputxins de Sarrià on es va crear el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona.

 

La matèria primera del periodisme és l’actualitat, oi? I els fets històrics són actualitat quan es commemoren amb motiu d’un aniversari rodó. És el cas de la Caputxinada, recordada i celebrada cada deu anys: 1976, 1986, 1996, 2006, 2016 i també enguany. Dels frares que van viure aquells tres dies de març de l’any 1966 al convent dels caputxins de Sarrià, l’únic supervivent amb bona salut és Enric Castells. Dins dels caputxins, sou la memòria viva de la Caputxinada.

El meu protagonisme durant la Caputxinada va ser limitat, però sí, després m’ha tocat fer moltes vegades de cronista d’aquells dies, sobretot entre els nois i noies de les noves generacions.

Però una cosa que hem de dir de bon començament és que la crònica més completa d’allò és el llibre La Caputxinada de Joan Creixell (Edicions 62). I també hem de dir que la millor crònica de com ho vam viure els caputxins és el llibre La Caputxinada: frares compromesos amb el país i la llibertat de Clara Fons (Editorial Mediterrània).

 

Seixanta anys després, podríem arribar a la conclusió –oi?– que la Caputxinada és obra de tres coses alhora: l’audàcia dels estudiants, l’acolliment dels caputxins i la incompetència de la policia.

Sí: és un bon resum.

 

Centrem-nos en l’acolliment. Hi destaca –i molt– la figura de Joan Botam (nom de caputxí Salvador de les Borges).

Sí, i tant! Sense la seva serenitat, intel·ligència i fermesa, les coses no haurien anat com van anar. Era el nostre provincial, o sigui, la màxima autoritat caputxina aquí.

 

Anem a pams. Un mes abans de l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), tothom coneixia el dia i l’hora. El que era secret era el lloc.

Sí, només el sabien molt poques persones. La policia es pensava que seria a Montserrat i va fer un desplegament inútil a la muntanya i al monestir. A primera hora del matí del dimecres, 9 de març, fra Ferran Aguiló i les dues noies que havien fet la sol·licitud legal per fer servir la sala d’actes dels Caputxins de Sarrià, Mariona Petit i Margarida Obiols, van preparar la sala per fer la trobada. S’hi feien tants actes, en aquella sala, que d’entrada el fet no va cridar l’atenció de ningú.

Els estudiants van demostrar tenir molt de seny (més que alguns famosos). Van fer una cadena d’informació impecable que els va adreçar a tots cap al convent de forma discreta i caminant i en cap cas en grup. A les quatre de la tarda del que seria el primer dia de la Caputxinada –en aquell moment, encara ningú no en deia així– compareixen al convent centenars d’universitaris, nois i noies de casa bona, ells amb corbata, elles amb faldilla llarga. Poc després arriben els intel·lectuals i artistes antifeixistes convidats a la trobada, així com els professors més compromesos amb els estudiants.

 

Però la policia acaba descobrint el lloc…

Sí, però ja són a dins tots els participants i de fet l’assemblea acaba d’aprovar els estatuts del sindicat. La policia, encara que tard, s’assabenta del lloc a causa de la badada de dos dels nostres. L’un, Agustín García Calvo, home conegut i vigilat, ve de Madrid i quan arriba a l’aeroport agafa un taxi i diu: «a los capuchinos de Sarrià». L’altre, Antoni Tàpies, decideix acompanyar amb el cotxe Salvador Espriu i Jordi Rubió; el mal és que el seu cotxe és un Mercedes espectacular i a sobre el deixa aparcat davant del convent. Però quan arriba la policia l’SDEUB, de fet, ja s’ha constituït.

Així, doncs, l’última a arribar a la festa és la policia. Dir-ne festa no és cap frivolitat –oi?– perquè, tot i que estar envoltats pels grisos no és cap broma, els cinc-cents nois i noies presents ho viuen amb l’alegria pròpia d’una festa. Una de les participants, Montserrat Roig, en un article de 1976, recorda: «Aquells tres dies de març van ser una illa de felicitat, de llibertat i de democràcia. Una illa pacífica i ordenada.»

La policia, d’entrada, no ho té fàcil. Els grisos són molts, a peu, a cavall, en furgoneta, els mana Vicente Juan Creix, conegut per la seva brutalitat, que en un moment determinat arriba a dir: «ojalá este convento ardiera con todos dentro». La policia envolta el convent, però no pot entrar-hi perquè el Concordat ho impedeix, no pot entrar tampoc al veí Liceu Francès, perquè és territori francès.

«Els estudiants van demostrar tenir molt de seny; van fer una cadena d’informació impecable que els va adreçar a tots cap al convent de forma discreta i caminant i en cap cas en grup.»

El Liceu Francès, per cert, on alguns frares imparteixen classe, ens dona un suport decidit: tabac, entrepans i sobretot ànims, amb pintades dient-nos coses com ara «Aguanteu. Visca Catalunya! Visca la llibertat! Visca el Barça!».

 

La Caputxinada pròpiament dita comença amb unes paraules de Joan Botam, oi?

Exactament. Després d’una breu reunió amb Creix que no dona cap fruit, el degà del Col·legi d’Arquitectes, Antoni de Moragas, en nom dels reunits, diu a Joan Botam: «pare, no hi ha res a fer; amb les condicions que l’autoritat governativa ens imposa no és just, ni honrós, d’abandonar la sala».

El provincial mira els frares presents i serenament diu: «Des d’aquest moment, vostès, estudiants i invitats, són hostes d’aquesta casa».

 

I què ve després?

Llavors comença un setge medieval. Ens tallen el telèfon. Impedeixen l’entrada d’aliments i de metges. Miren de tallar l’aigua, però tenim un pou. També tenim l’hort i el rebost, però hem de racionar els queviures, perquè de cop i volta multipliquem per deu la gent a alimentar. A l’hora de dormir, els estudiants, a terra amb papers de diari i una manta. Els àpats al menjador, per facultats. Però Déu n’hi do com va tot de ben organitzat.

«La policia envolta el convent, però no pot entrar-hi perquè el Concordat ho impedeix, no pot entrar tampoc al veí Liceu Francès, perquè és territori francès.»

L’error –un més– que comet la policia és que als frares ens deixen entrar i sortir del convent i, a les caputxes de l’hàbit hi amaguem tota mena de missatges, fins i tot en una ocasió rodets per al fotògraf que fa possible que ara tinguem una notable memòria gràfica de la Caputxinada.

 

Però la vostra Caputxinada personal quan comença?

A les nou del vespre de dimecres, torno al convent sense saber res del que passa i el trobo envoltat per la policia i, al moment d’entrar-hi, un policia m’atura i em diu: «¿dónde va?». I jo dic: «a casa». És clar: vestit amb l’hàbit dels caputxins, a la porta del convent, a les nou del vespre, on volia que anés? Així que entro al pati, sento les veus de tot de nois i noies cantant cançons de l’escoltisme, entro tot seguit al convent i els companys m’expliquen quina és la situació. Per a mi és tota una sorpresa, però és que la sorpresa contínua és una constant al llarg de tota la Caputxinada, que és un esdeveniment que no ha planificat ningú.

 

Dijous, 10 de març, és l’únic dia en què tots us desperteu al matí i aneu a dormir al vespre dins del convent. Caputxinada a jornada completa, doncs.

Sí. No sabem que al migdia de l’endemà, divendres, dia 11 de març, entrarà la policia al convent de forma violenta, esbotzant les portes i a cops de porra.

Amb l’absència sobtada dels participants a la Caputxinada, entre els frares, impera al convent una sensació molt clara de buit, que jo personalment no vaig viure, perquè de seguida em vaig activar com a bibliotecari i vaig recórrer tots els racons del convent recollint tots els papers i paperets, abandonats precipitadament amb l’entrada de la policia.

Una de les coses més curioses de la convivència d’aquells tres dies de març entre els frares, d’una banda, i els estudiants, intel·lectuals i artistes, de l’altra, és el que en podríem dir descoberta mútua. Jo diria que molts dels participants a la Caputxinada, parlant amb nosaltres, van quedar més aviat sorpresos de trobar-se amb homes cultes amb qui podien mantenir converses interessants.

 

 

La commemoració d’enguany de la Caputxinada l’ha organitzat l’associació de rectors i rectores de les universitats catalanes. El 9 de març, la sala d’actes del convent era plena dels antics estudiants de la Caputxinada, ara seixanta anys més grans, que aviat és dit, acompanyats d’algunes persones més joves, com ara l’actual guardià (superior) dels Caputxins de Sarrià, fra Eduard Rey, que va voler subratllar que l’acolliment del 1966 no va ser obra només dels caputxins, sinó de l’Església.

Sí, i tant! De fet, durant aquells tres dies de març i, també, durant la llarga cua – sobretot judicial– de la Caputxinada, hi va haver una confrontació entre el poder polític de la dictadura de Franco i l’àmbit eclesiàstic.

«Vam tenir el suport de l’Església catalana i de Roma. Respiràvem encara l’aire del Concili Vaticà II, Pau VI era un papa antifeixista.»

D’una banda, anant de baix a dalt, hi havia el comissari Creix, que segons ell només complia ordres, i potser sí, però les complia afegint-hi un plus de brutalitat de collita pròpia; després, el governador civil, Ibáñez Freire, molt bel·ligerant, que de Joan Botam deia «a ese provincialillo yo me lo cargo» i, encara que a última hora no ho va aconseguir, el que volia és enviar el pare Botam a l’exili; per sobre d’ell, Camilo Alonso Vega, ministre de Governació, que pel seu tarannà aspre era conegut com a Don Camulo; finalment, el mateix Franco, que en un consell de ministres, d’allò més enrabiat, va ordenar al ministre que acabés de seguida «con el problema de los capuchinos de Barcelona».

El ministre va ordenar de seguida el desallotjament del convent i no cal dir que el comissari Creix va complir l’ordre ben content. Però és clar: els qui havien infringit el Concordat eren ells, no pas nosaltres, de manera que vam ser nosaltres els qui vam denunciar el Govern als tribunals espanyols, amb els millors advocats de Barcelona i Madrid. El procés va durar anys, va ser difícil, vam haver de suar, però vam aconseguir deixar les coses clares i Joan Botam no només no va haver de marxar a l’exili, sinó que va ser reelegit com a provincial.

 

I per la banda de l’Església?

Doncs sí. Vam tenir el suport de l’Església catalana i de Roma. Respiràvem encara l’aire del Concili Vaticà II, Pau VI era un papa antifeixista, el procurador general dels caputxins prop del Vaticà, Gian Battista Farnese, va donar suport a Joan Botam i als caputxins de Sarrià i va veure clar que la Caputxinada havia estat un acte antifeixista com els que ell recordava contra Mussolini. A Catalunya, moltes parròquies i moviments cristians, però també els altres ordes religiosos i els monestirs van donar-nos clarament suport.

 

I el bisbat de Barcelona?

Els caputxins no som capellans diocesans, però la posició de l’arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, en plena dictadura de Franco, a l’època del nacionalcatolicisme, pesava molt. La veritat és que no es va girar en contra nostra, més aviat ens va donar suport. Ell era un home del règim de Franco, havia sigut coronel castrense i procurador a les Corts del règim. Però es va negar clarament, davant el governador civil, a avalar l’entrada de la policia al convent, i no va desautoritzar en cap moment l’actuació de Joan Botam.

Per què ho va fer? Per diferents raons sumades. Una, és que volia respectar la legalitat vigent, que era el Concordat, que ens afavoria. L’altra, és que defensava l’autonomia de l’Església. L’altra, és que coneixia bé Joan Botam i hi tenia bona relació. L’altra, és que, tot i ser d’origen aragonès, duia tants anys a Catalunya que una mica havia fet seu el país, fins al punt que de vegades deia «en Madrid no nos entienden». Però, sobretot, perquè, a veure, deixar la sala d’actes annexa al convent a una colla de nois i noies ben educats perquè facin una reunió tranquil·la per aprovar els estatuts d’una entitat pacífica, com és un sindicat d’estudiants, no és cap crim!

 

També vau patir reaccions hostils…

I tant! Però més que res procedents de fora de Catalunya, aquí, després de la Caputxinada, als frares caputxins, fins i tot ens aplaudien pel carrer. Però la premsa i la ràdio més falangistes de Madrid ens van dir de tot. Per exemple, pel fet que a la Caputxinada hi participessin una setantena de noies estudiants, van arribar a escriure i a dir barbaritats, com ara presentar la Caputxinada com una mena d’orgia sexual. «Un prostíbulo» en va dir un diari de Madrid. Però, a la llarga, pesen més els suports que les crítiques.

«Aquí, a Barcelona, després de la Caputxinada, als frares caputxins, fins i tot ens aplaudien pel carrer.»

Sí, de fet, els antics estudiants que des de l’escenari van intervenir a l’acte del dia 9 de març, que eren Andreu Claret, Quim Boix, Joan Colom, Andreu Mas-Colell, Maria Lluïsa Penelas i Carlota Solé, van coincidir tots a expressar l’agraïment a la comunitat caputxina (tot i que un va voler precisar que, malgrat la simpatia cap als caputxins, ell continuava sent ateu).

 

I ara la típica última pregunta d’una entrevista periodística: voleu afegir alguna cosa més, que no hagueu dit?

Sí. La Caputxinada és irrepetible. El món universitari d’aleshores és a anys llum de l’actual Universitat. Els temps han canviat. Han canviat els estudiants. Han canviat els professors. Ha canviat el clima social. Ha canviat que d’Universitat abans n’hi havia una i ara n’hi ha moltes. El clima social, a part de ser diferent, ha perdut pistonada, no té les marxes que tenia. Sobretot s’hi troba a faltar el clima esperançat de llavors. I, a més a més, vivim aquesta inclinació cap a la dreta que és d’allò més preocupant.

 

Canviem de tema, però sense moure’ns del pati d’entrada als Caputxins de Sarrià. Hi tenim dues inscripcions que es miren de cara. L’una, al costat de l’entrada de la sala d’actes, recorda la Caputxinada d’ara fa seixanta anys. L’altra, al costat de l’entrada de l’església, recorda el martiri d’una trentena de caputxins ara fa noranta anys. És la cara i la creu dels Caputxins de Sarrià, oi? Parlem-ne, d’aquest altre aniversari.

Nosaltres mantenim viva la memòria de la Caputxinada, però evidentment també la memòria dels caputxins màrtirs. L’anticlericalisme desbocat dels anomenats incontrolats, que eren més que res homes de la FAI, entre el juliol del 36 i el febrer del 37, va matar de forma brutal una trentena de caputxins, que no havien fet cap mal, només a causa de la seva fe cristiana.

Això no va sorgir del no-res, és clar. Hi havia el precedent de la Setmana Tràgica l’any 1909. L’odi contra els capellans, els monjos, els frares i les monges feia anys que l’alimentava determinada premsa i determinats polítics, com ara Alejandro Lerroux.

Ja fa anys que els companys màrtirs han estat beatificats i també fa anys que disposem d’un llibre que en parla, l’obra de fra Eduard Rey de títol Testimonis de sàvia ingenuïtat i subtítol Els frares caputxins màrtirs a Catalunya en temps de la guerra civil.

A més a més, a l’altar que tenim a l’església entrant a mà esquerra sempre hi tenim estampes amb la imatge i el resum de la vida i la mort d’aquests companys.

 

Moltes vegades, el problema de les víctimes és la despersonalització. Si parlem dels trenta caputxins assassinats esdevenen una xifra i prou… De manera que tinc una idea, inspirada en una cosa que feia la Maria Aurèlia Capmany –per cert, una de les dones participants a la Caputxinada– a les seves conferències sobre el franquisme. Per posar l’èmfasi en com de llarg va ser deia, ben a poc a poc i amb la seva veu clara: «la dictadura de Franco va durar l’any 1939 i l’any 1940 i l’any 1941…» i així anava dient tots els anys, un a un, fins a acabar «i l’any 1974 i l’any 1975». Doncs podríem dir, un a un i amb respecte, els noms de la trentena de caputxins màrtirs (els seus noms de frare, que és el que llavors s’estilava).

Som-hi. Josep Oriol de Barcelona. Frederic de Berga. Modest de Mieres. Zacaries de Llorenç del Penedès. Remigi del Papiol. Anselm d’Olot. Benigne de Canet de Mar. Josep de Calella de la Costa. Martí de Barcelona. Rafael Maria de Mataró. Agustí de Montclar de Donzell. Doroteu de Vilalba dels Arcs. Alexandre de Barcelona. Tarsici de Miralcamp. Vicenç de Besalú. Timoteu de Palafrugell. Miquel de Bianya. Jordi de Santa Pau. Bonaventura de Arroyo Cerezo. Marçal de Vilafranca del Penedès. Eduard d’Igualada. Pacià Maria de Barcelona. Àngel de Ferreries. Cebrià de Terrassa. Eloi de Bianya. Prudenci de Pomar de Cinca. Feliu de Tortosa. Domènec de Sant Pere de Riudebitlles. Benet de Santa Coloma de Gramenet. Carmel de Colomers. Tots màrtirs. Tots beatificats. Tots recordats.

 

Si us sembla bé, posem el punt final amb el lema franciscà: pax et bonum.

Sí: pau i bé.