El traspàs de la Montse Serrano, la llibretera del carrer Buenos Aires, ha estat una sacsejada per a la cultura barcelonina. Era la gran animadora literària del barri, una dona amb la rialla als llavis, feliç, culta i apassionada pels llibres. També pels autors i els editors. Era la cara més visible i constant de la +Bernat on s’hi prenia un cafè, es tafanejaven les novetats editorials i s’enraonava discrecionalment amb amics i coneguts. Era la mestressa d’una sala d’estar envoltada de llibres de tota mena, escollits, gens banals, valuosos.

La Montse esperava les novetats editorials com qui sospira per les collites que puntualment arribaran. Va lluitar amb esportivitat contra la llarga malaltia que l’obligava a anar amb cadira de rodes amunt i avall de la llibreria, assistir a actes culturals, a parlar amb qualsevol que s’atansés per l’espai de convivència i cultura que havia construït d’ençà que el 1978 posà en marxa la seva especial manera de ser llibretera. Conèixer el client, l’autor i el producte. Tot començà posant dues cadires i una taula al carrer fent que dues persones parlessin de llibres o de literatura. O del que volguessin, sempre sota l’esguard d’un aparador mostrant les publicacions escollides amb el seu especial criteri.

La llibertat, una llibreria

Tenia seixanta-nou anys i havia construït un magatzem de la cultura, tal com encara avui consta en entrar a la llibreria. Era periodista però ben aviat es decidí per entrar en l’univers de la cultura literària. Et feia un resum dels llibres que havien arribat, una valoració crítica dels autors buscant sempre l’aire optimista que molt sovint transmeten els lletraferits. Sabia de llibres però també de persones. Va seguir les tradicions literàries de les grans ciutats europees en què la lectura penetra en l’ambient social, laboral i polític. La +Bernat és un lloc per anar-hi sense presses i per matar l’estona. S’hi pot prendre un refresc, dinar i enraonar. I també respirar la cultura llibresca de tots els temps. Havíem comentat l’expressió feliç del poeta Joan Margarit que en la fira de Frankfurt de 2007 va veure traduïda en moltes llengües la seva afirmació que «la llibertat és una llibreria», un lloc emblemàtic en què ni les llengües, ni les cultures, ni les idees es barallen i alhora conviuen des del silenci dels prestatges.

PUBLICITAT

La Montse Serrano era una activista cultural des de la limitada mobilitat que l’havia deixat asseguda en una cadira de rodes per a tota la vida. La repercussió social d’una persona es pot mesurar de moltes maneres. N’hi ha una que em sembla definitiva. I es va veure el 25 de novembre en la cerimònia laica i literària que se celebrà a la +Bernat en la que ens hi reunirem més de cent cinquanta persones en mig de llibres, flors, poemes, escriptors i amics de la Montse. Moltes sensibilitats diferents i personalitats distintes anaren desgranant anècdotes, vivències, converses i confidències al voltant de la seva figura humana i cultural.

Al voltant de la Montse Serrano s’hi reproduïa d’alguna manera l’ambient de les Redaccions clàssiques on s’enraonava molt, es bevia, es fumava i es criticava tothom.

Ens assabentarem que la seva passió no acabava en els llibres que promocionava per vendre sinó que s’estenia a clubs de lectura i de teatre, a debats literaris i també vam saber dels plans per crear un club de lectura global, en llibreries agermanades connectades per videoconferència a Bombai, Jerusalem, Nova York, Buenos Aires i Shanghai comentant alhora un llibre escrit en castellà. En les taules per llegir i prendre cafè s’hi deien moltes intimitats que també ella, molt sovint, rebia directament dels mateixos confidents. Recordo que m’explicava les petites xafarderies de la professió, principalment de la redacció de La Vanguardia i RAC1, on els periodistes hi passaven alguna estona per escapar de les cabòries de les informacions diàries.

Com una Redacció clàssica

Al voltant de la Montse Serrano s’hi reproduïa d’alguna manera l’ambient de les Redaccions clàssiques on s’enraonava molt, es bevia, es fumava i es criticava tothom. Ella sabia de quin peu calçàvem tots. No delatava ningú sinó que insinuava discretament algun tret dels personatges que passaven per aquelles taules de converses a cau d’orella. L’escriptura, els llibres i els autors creaven en aquell petit recinte un ambient de complicitat que conduïa al diàleg i al xiuxiueig propis de gent llegida.

Josep Maria Milà i la seva germana Mercedes Milà recordaren que la Montse fou una dona de ferro per fer front al dolor de la malaltia. L’estima personal dels Milà vers Montse Serrano s’ha reflectit en un suport econòmic i professional que feu possible que l’empresa se’n sortís amb prou èxit de la pandèmia i de la transformació del món de les llibreries degut a la concentració en els grans espais comercials que han intentat esborrar del mapa de les ciutats les llibreries que donaven vida als barris, les de proximitat amb els lectors i la societat.

L’escriptura, els llibres i els autors creaven en aquell petit recinte un ambient de complicitat que conduïa al diàleg i al xiuxiueig propis de gent llegida.

La Montse recordava més d’un cop l’anècdota d’un noi jove, xinès de procedència, que es passava hores assegut en una butaca tot llegint llibres, un rere l’altre, que després tornava a deixar a l’estanteria. Gaudia d’aquella visita d’un jove tan entusiasmat amb la lectura. Més que vendre llibres l’univers mental de la Montse era la de fomentar cultura amb un activisme discret i silenciós però molt eficaç. La transversalitat de la multitud de persones que l’acomiadàrem a la seva llibreria demostra que la seva figura ha deixat una forta empremta en l’univers llibresc de Barcelona. A la +Bernat, hi vaig presentar el meu darrer llibre, en conversa amb l’Antoni Gelonch el passat 2 d’octubre. La sala estava plena i tothom s’hi sentia com a casa. Havia creat un ambient conversacional, una aportació desinteressada a la cultura del país, un espai de trobada, d’indiscrecions i de xiuxiuejos literaris.

PUBLICITAT

L’escriptor Enrique Vila-Matas fa anys que viu al barri i va recordar el dia que entrà a saludar-la per dir-li que inspiraria un personatge d’Aire de Dylan, una novel·la que inclou la representació de Hamlet en una llibreria.  La Montse li preguntà si ella era la protagonista però Vila-Matas li respongué que no, malgrat que es diria Montse i aniria en cadira de rodes. «Aleshores, seré jo.» Efectivament.

La seva amiga Elvira ens descobria que quan tenia uns deu anys ella sortia a la televisió anunciant mitges Marie Claire i que «tenia unes cames increïbles».

Els llibres i la Montse Serrano anaven junts, sempre amb aquella sensibilitat amb què la gent del gremi tracta tota novetat que arriba a les seves mans. Hi entrava sovint. Per saber què hi havia de nou però sobretot per parlar amb una persona de rialla culta i empàtica que t’acabava convencent de la qualitat d’autors que desconeixia. En aquell espai, engrandit fa uns anys amb l’annexió d’un sex-shop veí, s’hi celebraven tertúlies, clubs de lectura i xerrades que molt sovint ella hi participava com a principal impulsora.

Un referent

Les seves memòries Todo pasa en la calle Buenos Aires expliquen la trajectòria d’una persona emparentada amb els llibres, la cultura, el barri i la ciutat. I, sobretot, amb les persones que tinguérem el privilegi de tractar-la sovint. L’anecdotari és incommensurable. Una de les experiències que més valorava darrerament fou la de participar, malgrat les limitacions de mobilitat, a la Fira de Frankfurt de l’any 2022. Allí va anar a escoltar i a parlar de llibres, a conèixer col·legues de tot el món i a donar a conèixer la +Bernat.

En la cerimònia de comiat hi intervingueren moltes persones que la tractaren amb més intimitat. L’advocat Leopold Gay vivia al mateix replà en un edifici del barri i em deia que les relacions eren gairebé familiars. Mai no es queixava i sempre s’entusiasmava amb projectes nous. Paula Morgó se’n recordava que quan era petita i la llibreria era la meitat del que és avui, molts infants passaven moltes tardes jugant, llegint i dibuixant. I ens deia que la Montse havia fet de cangur i també de model. La seva amiga Elvira ens descobria que quan tenia uns deu anys ella sortia a la televisió anunciant mitges Marie Claire i que «tenia unes cames increïbles». Era alta i guapa. Fins que la malaltia arribà a la seva vida. No s’arrugà sinó que lluità per acabar sent un referent humà, literari i llibresc per milers de persones que transitarem per la +Bernat esperant trobar aquell somriure còmplice i amical. La seva petjada cultural i literària perdurarà.