Deixeu-me que, abans d’endinsar-me en la personalitat de Miguel Milá, comenci amb una breu anotació sobre la seva família, una família certament singular de l’alta noblesa catalana.

Per entendre el protagonisme dels Milà en la història de Catalunya cal subratllar la importància de tres membres de la família. En primer lloc, el patriarca, l’advocat i polític Josep Milà i Pi, nascut a Barcelona l’any 1853, fill d’un comerciant de Vilanova i la Geltrú. Fou alcalde de Barcelona gràcies al suport dels conservadors l’any 1899, i ocupà el buit que va deixar l’anterior alcalde, el Dr. Robert, forçat a dimitir per la seva adhesió en l’episodi d’insubmissió fiscal de l’any 1899, conegut com el Tancament de Caixes.

El seu fill Josep Maria Milà i Camps nascut a Barcelona l’any 1886, Comte de Montseny, títol atorgat per Alfons XIII, fou un destacat advocat i polític, assessor de l’Associació de Banquers de Barcelona, cooperà amb la dictadura de Primo de Rivera que li confià la presidència de la Junta per liquidar la Mancomunitat de Catalunya. Fou president de la Diputació de Barcelona i membre de la junta directiva de l’Exposició Universal de Barcelona.

Era una persona de cultura i educació exquisida. Es diu que, sent president de la Diputació, quan venien personalitats estrangeres a dinar al Palau de la Generalitat, es feia portar la vaixella de casa seva. Durant el seu mandat va fer restaurar el Palau Moja, la Generalitat, la casa dels Canonges i va fer construir el pont del Bisbe per connectar els dos edificis. Gran defensor de la indústria catalana, finalment fou apartat de la política per Franco, que no congeniava gens amb ell, precisament per les seves manifestacions explícites a favor de la indústria catalana.

El tercer de la tríada, Pere Milà i Camps, nascut l’any 1873, cosí germà del Comte de Montseny, ha passat a la història per ser l’empresari que va encarregar a Gaudí la casa Milà, popularment coneguda com La Pedrera.

Però sobretot, el que és més sorprenent, és que el Comte de Montseny va acabar sent el pare d’una nissaga d’arquitectes i dissenyadors que amb el temps esdevingueren imprescindibles per a la cultura arquitectònica i per al disseny a Catalunya. Dic sorprenent pels aires que es respiraven aquells anys, tant al país com en l’entorn familiar. Els fills dissenyadors foren Leopoldo i Miguel Milá i l’arquitecte, Alfonso Milá soci destacat de Federico Correa.

PUBLICITAT

Per a molts catalans, tenir un llum o un moble de Miguel Milá a casa era una manera de pertànyer a una determinada burgesia progressista molt pròpia d’aquells anys.

Els tres germans foren, sense cap dubte, els que, conjuntament amb altres dissenyadors i arquitectes de la seva generació, iniciaren el canvi de paradigma en el disseny i l’arquitectura catalana. Eren els anys 50 i hem de tenir en compte que el context no era gens propici per a iniciar noves aventures. La dictadura franquista estava del tot consolidada i emprendre canvis s’interpretava, en certa manera, com no acceptar el que estava establert quant al mobiliari domèstic i, sobretot, quant a l’arquitectura.

‘Trabajos molestos’

Miguel Milá era, llavors, un jove estudiant d’arquitectura que ben aviat abandonà els estudis. Molt sovint li hem sentit afirmar amb rotunditat que, el dia més feliç de la seva vida va ser el dia que decidí abandonar la carrera d’arquitectura. Eren uns anys en què les matemàtiques eren molt exigents i a Miguel se li resistien.

Segons com ens ho mirem, va ser una gran sort que abandonés l’arquitectura, ja que a partir de llavors li entrà l’afició per tot allò que podia arreglar o construir amb les seves mans. Començà reparant el mobiliari de la casa familiar que sovint es trencava pel desgast d’una família certament nombrosa –en l’argot familiar fer les feines rutinàries de la casa, en deien trabajos molestos– i, amb els anys, Miguel Milá esdevingué un dels dissenyadors més influents del nostre país, iniciador d’una professió que llavors només estava reservada per als països nòrdics i Itàlia. Els TRAbajos MOlestos que li manava fer la seva mare quan era jove es van convertir en TRAMO, una de les primeres empreses de llums moderns que dissenyava ell mateix.

No va estudiar arquitectura, però va ser gran amic d’arquitectes. El vèiem sovint, fins i tot col·laborant, amb el seu germà Alfonso i amb Federico Correa, amb José Antonio Coderch, Oriol Bohigas i tants altres. Un grup d’arquitectes que es batien en un món ple de contradiccions, governat per una dictadura que es resistia a ser erradicada.

Vaig conèixer Miguel Milá quan jo estudiava disseny industrial a l’Escola EINA abans de decantar-me per l’arquitectura. Per a tots nosaltres, joves estudiants de disseny, va ser un referent inqüestionable. I per a molts catalans, tenir un llum o un moble de Miguel Milá a casa era una manera de pertànyer a una determinada burgesia progressista molt pròpia d’aquells anys.

Em venen al cap algunes d’aquelles frases que li havíem sentit sovint i que a poc a poc van anar formant el calidoscopi de les nostres vides. En citaré algunes, les que el defineixen com a persona i com a dissenyador: «Dissenyar és cercar el que és essencial. És mirar la vida amb una lupa.» Una de les millors definicions que mai he sentit de la nostra feina com a dissenyadors. «La moda és allò que passa de moda.» Miguel Milá s’ho va prendre al peu de la lletra; tenia el do de l’atemporalitat. Un do difícil d’aconseguir, ja que cal renunciar a les modes del moment sense renunciar a l’esperit de la contemporaneïtat. Miguel Milá projectava al marge de les modes. «No t’has d’imposar res que no sentis com a propi.» És a dir, dissenyar deixant que la teva personalitat flueixi. Tant és així que podem percebre les traces de la seva personalitat emergir en molts dels seus dissenys.

El llum TMM

Miguel Milá era una persona amable, irònica i respectuosa. Els seus dissenys ens commouen per la seva amabilitat, fins i tot per la seva ironia i pel respecte amb l’entorn on s’adapten discretament. Pensant en aquell to irònic que emergeix subtilment en alguns dels seus dissenys, em refereixo molt especialment al llum TMM. A qui se li pot passar pel cap pensar un mecanisme de regulació de la pantalla d’un llum de peu, sovint complicat, utilitzant un senzill cèrcol de goma semblant als que fan servir els lampistes per evitar que l’aigua s’escapi per les juntes? Probablement, un cert sentit de l’humor molt arrelat en Miguel Milá i el fet de no voler complicar-se gaire la vida, ho va desencadenar.

PUBLICITAT

Recordo nits en què els dos germans, Alfonso i Miguel, competien a mostrar-nos les seves habilitats imitant qualsevol cosa que els passés pel cap.

Aquesta ironia tan característica dels Milá ens ha fet passar estones inoblidables. Recordo nits en les quals els dos germans, Alfonso i Miguel, competien a mostrar-nos les seves habilitats imitant qualsevol cosa que els passés pel cap. Les vetllades començaven amb persones que, per la seva personalitat, poguessin ser objecte d’una imitació gairebé real, on no faltava un apartat especial per als innombrables tipus de coixesa.

A partir d’aquí, ja no tenien aturador. Recordo concretament una nit que, en haver esgotat les imitacions de persones, es llençaren a imitar objectes. Els diferents tipus de cadires i sofàs foren els més aplaudits. Els seus grans dots imitatius feien que els seus cossos adquirissin la forma i l’ergonomia de l’objecte escollit, acompanyats amb expressions de patiment. Evidentment, la selecció dels objectes no deixava de ser una crítica a l’objecte mateix. No hi podien faltar els sofàs de Le Corbusier, les butaques de fusta d’Alvar Aalto i les cadires de caoba dels salonets de les àvies. En el fons, era una crítica, amb grans dosis de sentit de l’humor, a determinats dissenys que consideraven equivocats.

Sovint, el sentit de l’humor el dirigien cap a ells mateixos. Pels voltants dels anys 70 hi havia a Barcelona dos restaurants que tenien noms curiosos: el Tram Tram i el Pica Pica. Dos restaurants que van ser seleccionats per als Premis FAD d’Arquitectura i Interiorisme. Els membres del jurat visitàvem les obres enquibits en una furgoneta que, a més, servia per anar comentant les obres visitades. Recordo que Miguel Milá parlava amb insistència dels dos restaurants abans esmentats, malgrat que la resta del jurat no els veia en absolut com a premiables. Finalment, davant la incomprensió del jurat li preguntàrem: «a veure Miguel, explica’ns què els trobes a aquestes dues obres». Amb un mig somriure Miguel s’exclamà: «Els noms, Tram Tram, Pica Pica!!!!!» Després d’un silenci aterridor a la furgoneta, arribaren les mostres de comprensió. Vam entendre, divertits, que ell mateix es reia del seu incipient tartamudeig, per tant, eren noms que li facilitaven poder-s’hi referir sense gaire esforç.

Miguel Milá fou un precursor que, quan construí els primers mobles, la paraula disseny encara no existia.

No vull acabar aquesta breu reflexió sobre la personalitat de Miguel Milá i del seu món sense referir-me a la seva feina com a dissenyador i promotor de la professió. La seva obra com a dissenyador i interiorista és enorme. La podem veure en l’exposició monogràfica que li ha dedicat el Fernán Gómez Centro Cultural de la Villa a Madrid i que esperem que arribi a Barcelona. Per tant, no faré aquí una anàlisi detallada de la seva obra, àmpliament explicada en llibres i catàlegs publicats. Però sí que vull expressar la meva gratitud pel que va fer per a la consolidació del disseny a Catalunya i a la resta del país.

Dissenyador (pre)industrial

Miguel Milá fou un precursor que, quan construí els primers mobles, la paraula disseny encara no existia. Eren anys de postguerra. Uns anys que s’allargaren fins als principis de la dècada dels 60. La indústria espanyola gairebé era inexistent, per tant, calia repensar-ho tot de nou. En aquest context no és estrany que a Miguel Milá li agradés dir que ell era un dissenyador (pre)industrial.

La seva trajectòria –certament brillant– sempre va estar acompanyada pel reconeixement i l’admiració vers els seus mestres: sobretot pels dissenyadors italians –Achille Castiglioni, Gio Ponti, Joe Colombo entre altres– que, llavors, ens portaven molt d’avantatge atès el ràpid creixement de la indústria italiana després de la Segona Guerra Mundial.

En vida, Miguel Milá va gaudir de reconeixements nacionals i internacionals. El Delta d’Or ADI FAD li fou atorgat l’any 1961, el Premi Nacional de Disseny, el 1987, el Compasso d’Oro Internazionale, l’any 2008, la Medalla de Oro al Mérito de Bellas Artes, el 2016 i, recentment, la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona el passat mes de setembre.

Estarem sempre agraïts del seu mestratge i perquè ens hagi ensenyat a mirar-nos el món amb sentit de l’humor, intel·ligència i amabilitat.