El mar de fons de l’educació

Ha esclatat de manera sorollosa i exuberant una part de la problemàtica de l’educació a Catalunya, com també a Espanya. El col·lectiu dels mestres ha convocat diversos dies de vaga del sector, amb dures mobilitzacions que han comportat talls de carrers i vies de comunicació. Se’n prometen moltes més. Certament, les aturades educatives creen una certa alarma social a més de problemes pràctics a les famílies. El sector estava carregat i juntament amb la imperícia com ho ha tractat l’Administració, ha facilitat l’explosió del malestar.

Les reivindicacions educatives gairebé sempre resulten acceptables a bona part de la ciutadania. Se suposa que són mobilitzacions per millorar les condicions de la seva feina, i això queda fora de discussió, com passa amb els pagesos, que compten amb un suport que res qüestiona. Certament, tant l’educació, com també la sanitat, fa molts anys que no reben les dotacions econòmiques i de personal, ni prou mitjans per continuar realitzant el seu paper de pilars de l’Estat del Benestar. S’ha equipat excessivament de tecnologia les escoles, però no s’ha dignificat la professió i la consideració dels mestres, com no s’ha proporcionat tampoc l’assignació de prou personal, els reforços, de cara a assumir la realitat diversa i exigent de la multiculturalitat als centres.

Que dos terços dels participants en la consulta sobre un acord entre el sindicat dominant i l’Administració s’hi hagin manifestat en contra, indica fins a quin punt el desengany dels ensenyants és gran i dolorós, com també, que quan els temes carregats de problemàtiques diverses no s’afronten en el moment adequat, les dinàmiques poden ser caòtiques i de difícil resolució. També, que els sindicats, de vegades, són menys representatius que no aparenten. Hi ha qui dirà que aquesta és només una reivindicació de sous i de menys hores de treball, però tot i que potser també, el desànim i irritació té força més calat. Hi ha un tema de dignitat, de consideració i de respecte.

Hi ha, a més, una falta de projecte de futur, de definir el propòsit d’un sistema educatiu que fa aigües, no només aquí, però que sigui problema de molts no ens eximeix d’afrontar-lo. Venen temps de noves vagues i mobilitzacions, legítimes i comprensibles, però que no resultaran profitoses per a ningú, ni per als centres educatius ni per a les famílies.

No s’ha dignificat la professió i consideració dels mestres, ni s’ha proporcionat l’assignació de reforços de cara a assumir la realitat diversa i exigent de la multiculturalitat als centres.

Tot això ha apartat el focus del tema educatiu, com si el problema fos només una qüestió de diners i de seguretat pública. Ara, aquests són els arbres de la primera línia; ens impedeixen veure el bosc. El debat s’hauria de centrar en els problemes estructurals i sistèmics de l’ensenyament, sobre un model que ha resultat, i no només a Catalunya, totalment fallit i que gairebé ningú sembla tenir ganes d’abordar. El sistema educatiu actual i les seves metodologies alambinades es fonamenten en supòsits i una filosofia postmoderna que aporta poc a la formació dels joves i a preparar-los com a ciutadans i donar-los una formació per a un futur incert.

PISA, la història d’un fracàs anunciat

Ho diuen els informes PISA i ho diu el sentit comú. El nostre patró educatiu ha resultat un fracàs, es miri el nivell educatiu que es miri. L’abús de pantalles hi té a veure, però els problemes van molt més enllà; s’alineen amb la filosofia i amb el sistema. Els nivells d’aprenentatge de matemàtiques i de comprensió lectora són per a plorar, i no deixa d’augmentar-ne el dèficit. No són resultats anecdòtics. Portem molts anys amb aquestes mancances i altres que evidencien la caiguda d’un model educatiu estructurat amb plantejaments psicopedagògics que es pretenen moderns i avançats, però que a l’únic que contribueixen és a perpetuar la ignorància. S’ha donat primacia a ocurrències basades en la psicologia positiva que fan molt soroll, però que porten al fracàs.

Com explicava ja fa anys un dels mentors de l’exitós sistema d’ensenyament finlandès, «estudiar no ha estat mai divertit ni pot ser-ho, el que és satisfactori és haver après».

Es parteix del concepte que l’escola i els centres educatius han de ser promotors i garants de la felicitat dels escolars, més que no pas dedicar-se a ensenyar. Es valoren només les competències i la practicitat i es menysté el saber. I, amb la seva desaparició, també ho ha fet el mètode, l’exigència i la promoció de la capacitat de treball. L’esforç, que ha estat un valor i un hàbit clau en tots els millors moments de la nostra societat, ja no s’inculca. Més que ensenyar, ara es tracta de crear «entorns d’aprenentatge». Com explicava ja fa anys un dels mentors de l’exitós sistema d’ensenyament finlandès, «estudiar no ha estat mai divertit ni pot ser-ho, el que és satisfactori és haver après». Certament, un sistema d’ensenyament ha de tenir un llarg recorregut i un ampli consens polític. No serà possible refer-nos d’aquest fracàs si les bases educatives del futur les construeixen els mateixos assessors que ens han portat a la ruïna educativa, cosa que significa, un endarreriment per a molts anys.

Molta tecnologia digital

Sembla que ens anem adonant, finalment, que tenim un sistema educatiu que no funciona. Els resultats són demolidors per a molts països europeus, però són especialment negatius a Catalunya. Que el nivell tan baix en matemàtiques i comprensió lectora sigui força generalitzat ens pot fer caure en la falsa idea que això té a veure amb els temps de la covid, la falta de recursos materials o un excés d’immigració a les aules. Tot sigui per no afrontar un problema que, per qui es mou en el món educatiu en el nivell que sigui, és tema de conversa redundant com a mínim des de fa vint anys.

Comprovem, dia rere dia, que el sistema d’ensenyament ja no ensenya. Si ho expresses, et converteixes en blanc de crítica d’aquells que s’han autoproclamat com a experts i que, ens diuen, no som capaços d’adaptar-nos a les noves tècniques metodològiques que descansen en alambinades teories psicopedagògiques. La realitat és tossuda. Des de fa anys una part relativament gran dels estudiants que arriben a les universitats s’han equivocat de lloc, no tenen ni el bagatge, ni les bases de coneixement ni la capacitat d’esforç i de treball per a fer-ho. Paral·lelament, la societat ens reclama que proporcionem un ensenyament més funcional, aplicat i professionalitzador. Els coneixements, els continguts i el saber es veu que ja no són rellevants a hores d’ara i el que cal és que facilitem competències tot creant «entorns d’aprenentatge» amb molta tecnologia digital. Se’ns penalitza si gosem «suspendre».

El Departament d’Ensenyament ha dit que el fracàs educatiu té un caràcter multifactorial. Una obvietat. Que dediquem a l’educació un 4,1 % del PIB en lloc del 6 %, alguna cosa hi deu tenir a veure. Que faltin professors de suport, que no es mantinguin les aules d’acollida i que encara hi hagi barracons, té valor. Que educar en contextos de multiculturalitat és complex resulta evident, el que exigeix són mitjans addicionals i formació dels mestres. Que la desigualtat econòmica creixent es reflecteix a les aules i que la pobresa és una dificultat afegida també és nítid, però si volem una societat cohesionada i on «igualtat d’oportunitats» tingui sentit, alguna cosa hi podríem fer.

Les inversions en els centres educatius van només a omplir-los de pantalles i fòtils tecnològics que el que fan és distreure, impedir la concentració i l’aprenentatge.

Que a l’ensenyament secundari obligatori fem coincidir nens i joves no sembla gaire adequat, com tampoc que no hàgim dotat de mitjans per atendre el fracàs escolar ni les disfuncions de neuroaprenentatge. Que no motivem prou els mestres ni els professors de batxillerat, obligats a treballar en entorns hostils, sense suport de l’Administració i sovint de les famílies amb el burnout com una condemna habitual, també explica coses. Que les inversions en els centres educatius vagin només a omplir-los de pantalles i fòtils tecnològics que el que fan és distreure, impedir la concentració i l’aprenentatge, també hi fa el seu. Que donem als professionals una formació deficient i no atorguem més prestigi social als ensenyants, potser també hi té a veure.

Búnquer pedagògic

Més enllà, però, hi ha un problema de fonamentació que rau en el projecte, el model educatiu instaurat ja fa trenta anys i hegemònic el seu pensament. No ha estat mai auditat en els seus resultats per les administracions diverses que l’han promogut i mantingut. Intocable. Ara mateix, de la comissió que n’ha d’avaluar la desfeta en formen part, exclusivament, els mateixos que el van dissenyar i que, de fet, controlen l’entramat educatiu del país. Hi ha un búnquer pedagògic, organitzat en un parell de fundacions, que han disposat del monopoli filosòfic de l’ensenyament a Catalunya. Han creat una escola i un sistema educatiu on el tema crucial no és l’aprenentatge sinó el benestar de les criatures. Es valoren només les competències i la practicitat, importants, però es menysté el saber.

Com a mínim, s’hauria de poder discutir a la llum dels resultats. Desapareix el mètode, l’exigència i l’hàbit de treballar. L’esforç ja no és una virtut i aprendre ha de ser divertit. Terreny obert a l’experimentació, la ludificació i a una sobreprotecció dels nois que no els prepara per a la vida i encara menys per al fracàs que li és inherent. Creem snowflakes dels quals no en garantim l’alfabetització. Que a Catalunya el naufragi sigui més profund que a la resta d’Espanya té a veure, també, amb el fet que ens vam avançar tres anys en convertir l’americà Disseny Universal d’Aprenentatge (DUA) en doctrina oficial del nostre sistema educatiu.

Bàsicament, ha convertit els professionals en buròcrates. Caldria abandonar les pedagogies desconstructives i anar cap a sistemes curriculars basats en continguts i aprenentatges i no només en competències buides. No passarà, però. S’entestaran a aprofundir en un model que no funciona. Mentrestant, els països amb millors resultats als PISA basaran el seu sistema, no tan modern però eficaç, en més hores lectives, més treball (també a casa), més exigència i més esforç.

Selectivitat i comprensió lectora

Com cada curs, s’han celebrat les proves de la selectivitat per poder accedir als graus universitaris. Grups de joves i adolescents, excitats i nerviosos, han trepitjat les aules universitàries per fer una prova que decantarà força el seu futur i que, sobre el resultat obtingut, hi recauen moltes expectatives. De fet, però, la selectivitat selecciona poc en relació amb qui pot entrar o no a la universitat. Pràcticament tothom aprova. La funció selectiva la fa només de cara a cap a quins graus i facultats universitàries es podrà encaminar en funció de la nota obtinguda i la nota de tall que hi hagi. Mil elucubracions i estratègies de cara a fer la propera preinscripció.

Gairebé tothom es creu amb el dret de disposar d’un grau universitari. Hi ha, però, algunes preguntes que no respon ningú: Els estudis postobligatoris han de ser un dret o bé una possibilitat? Hi ha d’haver una autèntica selecció perquè només hi accedeixen aquells que tenen el talent i la capacitat d’esforç per arribar-hi o bé ho universalitzem de manera que igualem els estudiants per la part baixa? El nostre sistema universitari és intel·lectualment accessible a tothom, això és més just o bé és una trampa que el que provoca és una devaluació de l’exigència, el nivell i els títols?

Si els graus universitaris ja no segmenten i segreguen, cosa aparentment bona, no hem desplaçat aquesta funció a uns màsters que en la gamma alta només són accessibles als adinerats? No hem establert un sistema falsament democràtic i meritocràtic on al final es recorre a l’antiquíssima segregació per recursos? Però, també, ens podríem fer preguntes encara més genèriques: a què han de respondre les universitats? Han de formar intel·lectualment ciutadans ben predisposats o bé la seva tasca ha de ser professionalitzadora? La darrera pregunta és clau i tothom ho entén com vol.

La matèria primera de les universitats són justament aquests estudiants que arriben formats i filtrats per la secundària, el batxillerat, els cicles formatius i les proves de selectivitat. Hi ha seriosos dubtes sobre si tenim l’ensenyament secundari i el sistema educatiu que necessitem i ens mereixem. Les mancances que es detecten, moltíssimes, no són imputables als professors, sinó a l’establiment d’una cultura educativa ocupada pels trastos i recursos tecnològics, així com per una societat que ha abandonat el valor de l’esforç i del saber, i dona prioritat a les «habilitats», les «competències», tot denigrant el saber. Arrogància tecnològica, ludificació de l’aprenentatge, pèrdua de credibilitat i de respecte als professors…

Aquests dies es parla molt del baix nivell de comprensió lectora dels estudiants actuals, una característica bastant generalitzada als països de l’OCDE, però que a Espanya i Catalunya resulta molt més que preocupant. L’informe PIRLS que serveix de comparació, pràcticament ens posa a la cua d’Europa i en descens. Més enllà de quatre articles de premsa que se n’han preocupat, mirem cap a una altra banda i, com en tantes coses, en donem la culpa a la pandèmia. Immens error que ens condemna a ser un país dominat per la ignorància.

L’ànima als peus

Suècia és el primer país que es fa enrere amb la tecnologia educativa i desterra l’hegemonia de les pantalles i recupera els llibres com a base dels processos d’aprenentatge en tots els nivells educatius. La lògica de la pantalla és la de la superficialitat, la recerca d’estímuls canviants, la sensació que no cal fixar res perquè tot és a l’abast d’un clic… Si no es llegeix de manera atenta i pausada, cosa que només et permet el llibre, no es fixa ni llengua ni coneixement. Quan fas tests de cultura general, en qualsevol nivell educatiu, et cau l’ànima als peus.

Hem substituït la transmissió i adquisició de coneixement per una dinàmica lúdica i insubstancial amb la pretensió de proporcionar només habilitats professionalitzadores.

L’entrega educativa a la tecnologia de les darreres dues dècades ens ha fet confondre el que és urgent amb el que és important. Les pantalles, internet, no les hem utilitzat com un complement, una eina educativa o un recurs, sinó que ha ocupat el centre de la formació. Hem substituït la transmissió i adquisició de coneixement, procés llarg que requereix concentració, esforç i treball, per una dinàmica lúdica i insubstancial amb la pretensió de proporcionar només habilitats professionalitzadores.

No hi ha d’haver res difícil i suspendre es considera una anomalia de la qual el mateix sistema educatiu en culpabilitza a qui gosa fer-ho. Frustració dels professionals de l’educació i apatia i desconnexió per part dels que haurien d’aprendre. Hi havia un antic professor que el primer dia de classe deia als estudiants que els aprovaria a tots ja que, en cas que mereixien suspendre, ja els suspendria la vida. El problema és que amb aquesta filosofia que impregna la cultura educativa actual, la vida el que fa és suspendre’ns a tots.

Hi havia la sensació, i fins i tot la convicció, que el tema de l’ensenyament a Catalunya no s’abordaria en profunditat en aquesta legislatura i que les prioritats eren unes altres. Els governs saben que no poden abordar tots els grans temes de cop, i procuren dosificar-los en el temps. Tothom qui de prop o de lluny coneix el món educatiu sap que hi ha una crisi estructural de model educatiu que té a veure amb l’enfocament, els resultats, però també amb les condicions en les quals treballen els professionals, tant en l’àmbit de la primària com de la secundària. Els malestars acumulats són evidents per a qui els vulgui veure, com també una situació de desconcert sobre l’escola que volem i necessitem, molt gran i exasperant.

Un gran acord polític

La política estableix les seves prioritats, però la realitat, a vegades, és tossuda i quan els temes no s’afronten acaben per esclatar i, en fer-ho, resulta difícil tornar a fer entrar el geni dins de la llàntia. La primera onada de vagues es va saldar amb una millora salarial per als professors, així com un compromís d’aportar més ensenyants a un sistema tensat, especialment si es vol tirar endavant fórmules d’integració i de cohesió social i cultural. Amb aquest acord amb el sindicat majoritari, la USTEC, no s’afrontava cap dels problemes de fons del nostre sistema educatiu, però, almenys, semblava pal·liar el malestar d’uns mestres que se sentien menystinguts; o bé això es creia.

Canviar l’ensenyament, més que vaga i mobilitzacions al carrer el que demana és treballs d’experts, interlocució, programes i directrius i, especialment lideratge tot enfocant-ho com un pacte de país, com un gran acord polític que ens proporcioni un model escolar renovat i a l’altura dels temps, de superació dels fracassos acumulats per entestar-se en fórmules fallides i en anar tirant tot mirant cap a una altra banda. Encara que no es desitgés, el meló educatiu s’ha obert i no ens serviria de res reduir-ho a una mera demanda corporativa de més salari, tot tancant-ho en fals.